dijous, 30 de juny de 2011

Idem

Doncs avui estava pensant sobre què escriure, però la veritat és que tot i haver-m'hi trencat les banyes (no us penseu pas que gaire) no se m'ha acudit res d'interessant. Deu ser cosa que ahir se'm va acabar la inspiració de tant que vaig escriure...
Aviam, ja fa 4 setmanes completes que sóc aquí i no us podeu imaginar com de ràpid m'han passat.
Avui he decidit que no estaria malament tenir algun calçat que fós una mica més calent, i com que em nego en rodó a portar les botes aquelles horribles, per tant no he trobat res tot i haver recorregut les sabateries grans i petites que m'he trobat pel camí. Pobre Nala, té una paciència de santa!
Aquest cap de setmana pinta molt bon temps! Sol i núvols i fred, però poca pluja i encara menys vent, així que cal aprofitar ara que fa bon temps! (D'això se'n diu humor kiwi, estan moooolt enamorats del clima).
Doncs així que us dic, que tothom qui pugui anar a la platja i fer una capbussada que ho fagi a la meva salut! jeje que jo ho faré quan vosaltres no pogueu! :P

dimecres, 29 de juny de 2011

Avaluació doble

Doncs avui ha estat un dia especialment dur a l'escola. Estranyament el Brad tenia un afany inhabitual per cenyir-se i fer estrictament el què deia el llibre: gramàtica, gramàtica i més gràmatica durant 4 classes! He acabat amb el cap com un bombo... només espero poder recordar alguna cosa sobre els "modals verbs" demà i demà passat... Doncs bé, la resposta a tot això ha vingut a la tercera classe. Quan han interrumput la classe, dues senyores amb el director d'estudis (crec que es diu Grant). Cada 4 anys es veu que tot centre de formació/educatiu etc ha de passar un avaluació de qualitat a través del govern neozelandès. Després d'una breu presentació, s'han assentat amb nosaltres, "avaluant" al Brad. La veritat és que no li hagués canviat el lloc per res del món... el pobre visiblement nerviós, intentava tirar endavant la classe... Al cap d'uns 10-15 min han marxat sortosament. Crec que si s'haguessin quedat gaire temps més el profe no ho hagués suportat...
Després de dinar, a la classe de la tarda tocava "listening" i abans de començar la Fiona ens ha avisat que vindrien unes senyores per avaluar i blablabla. Total que me les he hagudes de menjar per partida doble. Aquest cop, han arribat quan tocava fer els 5 min de descans i malauradament ens hem quedat sense... Han "fet fora" la Fiona i s'han estat xerrant amb nosaltres un 40-45 min, fent-nos preguntes de si estem contents, com va ser l'arrivada, el primer dia de classe, què no ens agrada, com és l'estada en família, si quan hi ha "problemes" es resolen i com es resolen, si l'escola organitzava activitats i si són interessants etc. Com que han marxat quan faltaven 20 minuts per plegar, hem decidit que per avui ja havia sigut suficient i tant la profe com nosaltres ens hem negat a fer classe, així que l'hem fet petar una estona i 5 min abans com qui no vol la cosa, hem anat desfilant...
Després del "fascinant dia", amb la Nala, la meva gemana petita, hem anat a una botiga de tot tipus de coses de l'any de la Maria Castanya, bàsicament música, llibres i roba, però també molta música actual. Doncs he descobert autèntiques joies, perles en brut per fer regals dels que ens solem fer amb la colla, llàstima que el pressupost no s'ajustava... Els CDs n'hi havia a partir de $2 (uns 1,25€?) i anar pujant. De llibres també hi havia una bona varietat, ens hem fet un bon fart de riure amb moltes curiositats i rareses, ara bé pels amants de la Maria Huana, hem descobert un parell de llibres de receptes: un per fer pastissos, galetes etc i l'altra de cuina bàsica (és legal fumar maria al carrer).
Simplement un dia més descobrint kiwilàndia...

Per altra banda, ara comencen dies de fred de veritat i això vol dir que el què feia fins ara que tant aviat feia fred, com fent, com calor, com pluja, com sol, com... s'ha acabat. A partir d'ara l'única diferència és que no farà "calor" durant el dia. Ahir parlant amb la Kerre, ens va donar 4 instruccions i ens va demanar si necessitavem cap manta pel llit. La meva resposta va ser "bé, sí i no, jo sempre tinc fred als peus, per tant una manta no m'aniria malament..." Doncs avui, quan hem arribat a casa amb la Nala, teniem cadascuna davant de la porta una bossa d'aigua calenta. La Nala se'n feia creus, no sabia el que era ni per a què servia... Si és que aquesta dona val un imperi!

dimarts, 28 de juny de 2011

Aquí també hi ha tempestes

Aquí el temps està com una cabra!!
Ahir al matí n'hi havia per morir congelat, a la tarda-vespre feia més aviat calor. Avui el dia ha estat molt "tonto" ara una mica de sol, ara una mica de vent, ara una mica de pluja i anar fent. Fins que quan he decidit tornar a casa ha començat a tronar. Aquesta faceta encara no la coneixia. He comprat un llapis nou i al sortir, queia una d'aigua que no us ho podeu pas imaginar amb pedra inclosa. Tota la ciutat i trànsit paralitzat durant dos minuts. Després d'això la pluja ha sigut la normal, però estava tot mig inundat, baixant aigua per tot arreu, saltant les alarmes de botigues...
Així que la meva gran aventura d'avui ha estat intentar sobreviure!

dilluns, 27 de juny de 2011

El Brad ha fet paella

Per cert, el Brad, el meu professor dels matins, ha provat de fer paella amb la recepta que es va fotocopiar. M'ha dit que tot i haver-li quedat bona de gust li va sortir amb massa aigua. És que el què no sap és que el secret no està escrit. Li he donat quatre consells per quan ho torni a provar.

Groc vs blanc

Doncs la meva classe cada setmana canvia poc o molt. Sempre hi ha algú que marxa de l'escola o gent que puja de nivell.
Els asiàtics sempre han sigut majoria, però és que aquesta setmana em tenen acorralada: 9 coreans, 4 japonesos, 1 xinès i jo, ah! i el profe és de sud-africa (és blanc). Divertida i variada. Bé, de fet hi ha qui em coneix per la de la "pell blanca", i és que amb tant de "groc" al voltant suposo que no és d'estrenyar...
Doncs avui he tingut feina a fer de germana gran, li he ensenyat a la Nala com funciona això del bus, com arribar a l'escola i tota la pesca. A la tarda l'he portada a fer un tomb per Queen st... La pobra es pelava de fred, i no és per menys. De fet ahir la temperatura va baixar en picat tot i fer sol, el vent és dels més gèlids que conec. La pobre noia, ve de passar 3 mesos a Filipines (estudiant anglès) i bàsicament té roba d'estiu, així que tindrà feina a renovar l'armari si no vol morir congelada.

diumenge, 26 de juny de 2011

Paraigües de colors

Doncs avui diumenge, m'he hagut de llevar d'hora de nou per anar a tornar la clau del cotxe. Tot bé i sense problemes.
Després he anat a fer el got amb la Tomoko. Hem anat a un Starbucks que hi ha al mig del carrer principal (Queen St.) i ens hem situat al pis de dalt, des d'on gaudiem de vistes privilegiades. Ben enclofades cadascuna a la seva butaca, de sobte ens hem adonat que a l'encruament de carrers de davant nostre estava passant alguna cosa estranya. Avui dia assolellat, un equip d'homes amb armilla taronja reflectant anaven armats amb una manguera d'alta pressió. Aprofitaven els segons que dura el transit parat per ruixar el carrer, finalitat? Totalment desconeguda. No en tenien prou amb això que han continuant tot i passant cotxes, i de ben segur que més d'un els hi ha maleït els ossos quan li han "rentat" el cotxe. Al cap de potser mitja hora de rentar o ruixar o mullar o allò que estiguessin fent, comencem a veure un pilot de gent amb paraigües. Jo estava preocupada perquè si estava plovent, tot i fer sol, no tenia el meu i no tenia ganes de mullar-me. De cop i volta veiem que surt gent de les 4 cantondes creuant en totes direccions i també en diagonal (aquí és habitual) i en un moment concret tots alhora obren el seus virolats paraigües. Acció que han repetit varis cops. I després de potser més d'una hora d'espectacle han plegat veles en poc temps.
Tant la Tomoko com jo hem marxat a casa engoixades sense saber què feien aquella gent. Un dels supòsits és que gravessin un spot publicitari o alguna cosa per l'estil, però no hem vist cap càmera enlloc. Així que avui dormiré intraquil·la... ;)

Per cert, ja no sóc filla única! Tinc una "germana" coreana que es diu Nula. Demà em tocarà llevar-me més d'hora...

dissabte, 25 de juny de 2011

Perill a la carretera

Doncs avui, tot i que les prediccions meteorològiques indicaven pluja, vem dedicir am la Joanna, el Tommy, la Tomoko i el Masa, que si feia sol al matí llogaríem un cotxe i fariem una excursioneta cap a Piha beach. Doncs com que així ha set, així ho hem fet. Ara avui no hi havia qui es llevés, a tots ens ha costat una barberitat!!!! Doncs hem estat de xiripa i el cotxe ens ha costat menys del que anunciaven.
Hem enfilat cap a Piha Beach, amb una única conductura, el nom de la qual no mencionaré... Per ser la primera vegada conduint a l'inrevés, l'experiència ha sigut prou positiva, llevat del petit incident que ha acabat en un susto i prou en una rotonda. Ah! i sense tenir en compte que era també la primera vegada amb un cotxe amb canvi automàtic; ni tampoc que els copis no sabien llegir mapes ni direccions, ni sense tenir en compte que ens hem perdut...
Les carreteres, doncs hi ha de tot, autopistes, obres, carreteres estretes, amb esllevisades, de curves i carreteres encara més estretes; ara, tot enmig de paisatges indescriptibles!
La platja, brutal. Encara que a ple hivern no és el mateix, però realment és preciós. Amb el vent incansat de bufar, amb els taiwanesos i els japonesos i jo fent el ximple. Realment ha sigut molt divertit. Amb el Masa corrent amunt i avall per espantar els pobres ocellets que tan sols es volien menjar les restes del nostre dinar, la Joanna que amb tot flipa, el Tommy que li "cedeix" tots els capritxos i capritxes (ara ja són inseparables), el Masa nerviós per la lentitud del grup obria camí en mig de les búscuries dels camins inundats, la Tomoko compartint paraigües i jo intentant posar pau i ordre! jejeje Noooo, és broma!!
Però amb el què sí estic d'acord, és que NZ no és a Auckland, sinó a fora i avui l'he començat a descobrir.

dijous, 23 de juny de 2011

Avui dijous paella

Doncs avui ha arribat el famós dia de fer la paella, però abans de dir-vos com ha anat tinc altres coses per explicar, així que avui us tocarà llegir una mica.
Primer de tot, per segon dia consecutiu he fet tard a classe. Deu ser que això d'aixecar-se quan encara és fosc costa... ja he perdut el costum, vaja.
Avui a la tarda, en comptes de fer classe, hem anat a un bar a practicar l'exàmen oral, bé ja m'enteneu. El local en qüestió es diu "Crezze bar" o alguna cosa per l'estil i allà he trobat una cosa que no m'ho hagués imaginat mai de la vida pogués trobar a Nova Zelanda. Us deixo una foto aviam si endevineu què és.
Només us diré que m'ha costat $13!!! penseu que no me'ls gato ni per dinar! Aquí pots dinar a partir de $4 i un menú costa uns $8-9. No és igual que a Catalunya, però per ser aquí, l'hi poso bona nota! Déu ni do!

Doncs després de la descoberta del dia, no he tingut gaire temps per entretenir-me, cap a casa a fer el sopar. Començant per netejar el peix (sort que ho ha fet la Kerree, perquè jo no hagués sabut ni per on començar), i anar fent. La pega és que l'arròs no és el mateix, tenen varietats diferents. Els musclos eren enormes, i les cloïses gegants de gairebé la mida d'un musclo petit dels que tenim per Catalunya. Quan li vaig dir que comprés gambes i escamarlans li vaig dir 1 o 2 de cada per cap, si es descuida compra la botiga! I ha volgut que ho posés tot, doncs au! Tot que ha sortit un pèl dolça, ha quedat molt bona! Tots dos han estat molt contents. Ah! i com no podia ser d'altra manera, m'he posat unes quantes medalles...

I després han vingut les postres, patís de xocolata! O sigui que avui m'he posat les botes!
Doncs només espero que avui tothom passi molt bona revetlla!


.

dimecres, 22 de juny de 2011

3 setmanes senceres

Ja fa 3 setmanes que sóc aquí i us puc dir que com més dies passen, més perdo la noció del temps. Les setmanes semblen dies, el dies semblen hores i les hores semblen minuts. Suposo que això és bon senyal, però la veritat és que mai sé a quin dia visc.
Per altra banda desde que he arribat, la Kerree ha cuinat per sopar cada dia una cosa diferent, encara no ha repetit cap plat, és acullunant aquesta dona el que arriba a cuinar... la pobra es queixa que cada dia es trenca les banyes per pensar què farà per sopar, i treu les receptes de sota les pedres i de sota terra si cal, però cada dia fa alguna cosa diferent, i fins al moment no hi ha hagut res que no m'hagi agradat, si bé un dia va cuinar un pèl picant... Això sí els acompanyaments sempre són: bròquil, col-i-flor i patates; pot ser tot junt o només algun, a vegades també hi ha afegit moniato i carbassa (tot bullit).

dimarts, 21 de juny de 2011

Preparant l'aniversari del David

Des del cap de setmana que la Kerree, em diu que aquesta setmana serà l'aniversari del seu xicot i que ha de pensar alguna cosa especial per fer de sopar. M'ho va tornar a dir un altre cop, i tal i com va passar el primer, la vaig entendre perfectament, però em vaig fer la longuis. Però com diu la dita, a la tercera va la vençuda, m'ho torna a dir, he de cuinar alguna cosa especial perquè és l'aniversari del David i no sé què: doncs au, què va tocar fer, ser ben educada i dir el que ella esperava sentir desde el dia que vaig arribar: si vols puc provar de fer una paella. Cullons quins ulls que se li van obrir quan va sentir això! Crec que se li va fer la boca aigua i tot, i no ho vaig haver de repetir que ja em va prendre la paraula: digues què necessites que ja ho vaig a comprar. Contenta avui la dona, li ha explicat al seu xicot els plans per dijous, i quan els he donat la llista dels ingredients, tot i haver sopat feia res, crec que ja se'ls tornava a obrir la gana... Així que que dijous al vespre faré la meva primera paella (sense l'ajut de la mare). Només espero que no surti cap desastre... tanta responsabilitat no m'agrada...

Ahir aprofitant que ja li havia dit a la Kerree que faria paella i que el Brad (el meu professor dels matins) ens havia posat de deures redactar una recepta, doncs em va venir com l'anell al dit, d'un tret matar dos pardals. El Brad quan ha tingut aquell paper als dits, li cremava. Normalment torna les redaccions molt ràpid, però avui anava fent el ronso. Primer em pregunta aviam si hi ha cap recepta per fer el fumet i la meva resposta ha sigut, coi només has de bullir peix! i després em pregunta què és la sípia, perquè no li sona que sigui cap tipus de peix ni marisc, ho ha buscat al diccionari, ell ha estat convençut però jo m'he quedat igual... Al final, he vist que sortia de la classe i se l'ha fotocopiat. El comentari a la redacció, ha sigut "interessant".

Per altra banda, avui tenia intencions d'anar a la piscina (activitat organitzada per l'escola), però davant de certs comentaris de: "jo hi aniré només per veure't en viquini" he pensat saps què, millor sola que mal acompanyada, la piscina està allà i no crec que tingui intencions de moure's de lloc, i per tant hi puc anar sempre que vulgui. Quan li he explicat a la Kerree, s'ha fet un bon fart de riure i li ha faltat temps per explicar-li al David. De fet ella no n'estava gaire que anés a la piscina perquè tenia por que em costipes de nou.

diumenge, 19 de juny de 2011

Sol, calor, vent, pluja, fred

Doncs avui diumenge, ha sigut un dia que es podria dir que el temps ha mostrat gairebé totes les seves cares: pluja de bon matí, després ha fet molt sol i calor, s'ha ennuvolat i ha començat una pluja fina, més tard s'ha girat vent combinat amb un bonic vent avegades gèlid.
Com que el temps de seguida ha canviat, no es podia fer gran cosa més que una visita al Museu en memoria de la Guerra, situat al Park Domain. Si no tinc mal entès, tant el parc com el Museu estan situats dins el cràter del volcà Pukekawa.
Avui havia d'arribar una altra persona a la casa a on m'estic, per n-èssima vegada li han retardat el vol. De fet havia d'arribar ja fa una setmana o més, però l'espai aeri era un caos per culpa de les cendres d'un volcà. Així que seguiré sent "filla única" almenys unes hores més.

Un bon dissabte a casa dels coreans

Ahir dissabte, va tocar fer cap a casa del Charlie i la Ria, coreans. Erem unes 10 persones: "els cuiners" i protes, el Markus, la Chalita, el Marc, la Britta, el Brad (el meu profe) i la seva dona. Bon menjar coreà i RES picant, un 10 pels cuiners.
Vem passar la tarda-vespre amb un molt bon ambient, xerrant amb bona música. El Brad va portar una taula de so i van anar jugant-hi.
Amb la Chalita i el Markus ens vem fer un fart de salta amb una d'aquelles coses que no sé com es diuen, però que serveix per això, per botar. Com criatures, vaja. I altres, es van barallar no sé pas quanta estona per obrir un coco!
Una de les millors coses, va ser poder gaudir de música dels "Manel" tocada i cantada en directe pel Charlie, brutal! Imagineu-vos un coreà que no té n.p.i. de català, cantant i tocant amb una mena de guitarra de 4 cordes en miniatura.
I la tornada a casa, em van dir que era exagerda per voler marxar un pèl massa d'hora, doncs bé, vaig perdre l'autobús i vaig haver d'esperar mitja hora al ras pel següent. Així és quan l'únic mitjà de transport és el bus...

divendres, 17 de juny de 2011

Maleït temps!

Doncs gent, per si no ho sabieu, us informo que està arribant l'hivern.
Quin vent més horrorós! Doncs imagineu-vos combinat amb pluja... per fer bots d'alegria!!!
Com veig que ja va sent habitual, avui divendres ha tocat test, i despedida dels alumnes que marxen. Aquesta setmana només un, l'Igor, de Brasil. De record s'ha endut una bandera de Nova Zelanda signada per tota la gent de LSI.
La tarda, ha sigut moooolt emocionant! tant que ploro de l'emoció i tot: hem mirat una pel·lícula! Crec que es diu "Mexico" o alguna cosa per l'estil i com sol ser habitual, després d'aguantar una bona pallissa, arriba la part interessant, la més bona de totes i és hora de marxar! fes-te fotre....
He anat a passejar pel port, on he vist un d'aquells creuers immensos a marxar (dimensions enormes). De mentres he tingut una batalla amb el vent perquè no em tires per terra: he guanyat jo (3-0) jejeje

dijous, 16 de juny de 2011

Sky Tower

Doncs avui ha tocat una visita a la torre més alta d'Auckland: l'Sky Tower. Simplement és impressionant. L'entrada val $18, però les vistes són espectaculars, sobretot per fer-se una idea de com és la ciutat: immensa i moltes illes properes. Avui em valdré d'allò que diuen que "val més una imatge que mil paraules". Mireu les fotos.
Només d'arribar hem agafat l'ascensor i amb un obrir i tancar d'ulls hem sigut a 186 m d'alçada, oi que fàcil? La veritat és que només la velocitat ja és com una atracció, de les millors d'una fira! Doncs en arribar a l'observatori principal, hem tingut espectacle: gent que feia "Sky jumping", això vol dir que es tiren de la torre fins al terra i queden fets truita! jejeje ;) ÉS BROMAAAA!!! Porten un mono de color blau, van lligats amb un arnest de seguretat i hi ha dues cordes que els fan de guia perquè no s'estabellin contra la torre. Crec que la velocitat a la que viatgen deu provocar una sensació molt... no sabria com dir-ho..., "acullunant"?? bé, no se m'acut res millor. Després de la interminable sessió fotogràfica i de fer una mica el capullo, ha sigut el torn de la segona part de l'ascenció: la part més alta fins on es pot arribar, situada a 220 metres (crec que són uns 60 pisos). La torre encara és més alta. Mentre erem allà ha coneçat a fosquejar, de manera que hem decidit de quedar-nos fins que fos de nit i poder tenir fotos de la city de dia i de nit.
En aquesta torre també s'hi pot fer el que en diuen "Sky Walking" que vol dir que et posen un mono taronja et lliguen i et deixen anar a córrer una estona per allà a les altures. Ara, no tinc ni idea del què val, i tampoc no sé si vull saber-ho, la veritat...
I au ja hem tingut el dia passat!

dimecres, 15 de juny de 2011

Els dies passen

Ara que ja porto uns quants dies més aquí, ja m'he acostumat a la temperatura, tot i que cada dia fa una mica més de fred (aquí anem de cara a l'hivern), però el pitjor de tot és que amb pocs dies l'estona de sol s'ha escurçat una barbaritat. Ara fins a les 7 del matí no comça a clarejar i quarts de 6 de la tarda ja és fosc. Suposo que d'aquí a poc serà molt més depriment, però podré gaudir de les magnífiques vistes dels immensos edificis il·luminats de nit, que ha de ser impressionant.
Demà "escalada" a l'edifici més alt d'Auckland, si fa bon dia m'han promès vistes realment espectaculars. I si sóm més de 15 persones, una rebaixa de preu (aquesta és la part més interessant de totes, que per sobre de tot he de ser bona catalana!jejeje)
Per cert, avui hem torant a jugar a l'scrable, i el meu grup hem guanyat!
En fi, ara toca etudiar una mica si vull passar l'exàmen per poder treballar. Que acabi treballant o no, això ja són figues d'un altre paner...

dimarts, 14 de juny de 2011

Bona vida a Auckland!

Com que avui no tinc res d'interessant per explicar, doncs em dedicaré a fer petits comentaris sobre algunes cosetes!
Per exemple, l'horari de l'escola (que per cert encara no me'l sé de memòria) és un pèl estrany: tinc 6 classes al dia repartides de la següent manera:
9.00-9.50 (5 min de descans), 9.55-10.45; esmorzar; 11.10-11.50, (5 min de descans), 11.55-12.45
1 hora per dinar
13.45-14.35, (5 min de descans), 14.40-15.30, i au, a córrer!
Estic fent un màster accelarat d'aprendre a menjar amb bastons, les meves pobres amigues preocupades per les meves habilitats maldestres, m'han anat a buscar una forquilla. Però estic convençuda que si continuo així ho aconseguiré! jejeje
Sortint de classe he anat a fer el got amb el Markus, el Charlie i el Marc. El Markus, s'ha passant una bona estona contruint una frase en una paret on hi havia paraules enganxades com imants de la nevera...
Tema menjar, aquí la gent està menjant tot el dia, bé més ben dit picant. Jo no hi estic acostumada. A mi la veritat és que costa això de sopar a les 6 o les 7 del vespre i no menjar res més fins allà als volts de les 8 del matí m'és força estrany, però com que no fotu res més que menjar, tenir el cul enganxat a una cadira tot el dia i dormir, tampoc em preocupa massa, quan tinc menjar a l'abast me'l menjo! nyaaam!
Ah! Per cert, suposo que haureu sentit que hi ha hagut un terratrèmol. Tranquil·litat, això ha passat a l'altra illa, que és moooolt i moooolt lluny d'aquí! Així, que ningú s'espanti!

dilluns, 13 de juny de 2011

Sorpreses

Doncs ja ahir al vespre em van fer feliç quan vaig poder veure la Laureta, però avui per sorpresa he pogut parlar amb els meus pares, germà, cunyada i cia. Però aquí no s'ha acabat la cosa: La Gemma i el Marc & cia, també s'han apuntat a les videotrucades sorpreses!! Moltes gràcies a tothom! I per cert, felicitats mare! i felicitats Laures pel sant i per molts anys Laura gran!
És molt agradable poder parlar amb tots vosaltres desede terres tant llunyanes. només espero que la resta de la family & friends s'hi apunti aviat! jejeje
Per cert, Marc C., cada dia amb l'autocar passo per davant d'un lloc (suposo que deu ser una botiga) que hi ha unes lletres gegants que diuen "Middle Earth", i com no pot ser d'altra manera penso en tu. Encara no he vist res ni he sentit res del què em vas dir, però tranquil, tot arriba, tot té un moment i pensa que ho aconseguiré! jejeje

L'inici de la segona setmana de classes

Avui ha començat la meva segona setmana de classe. M'han canviat del profe el matí, fins ara tenia la Susan, ara tindré el Brad.
La Susan és una dona al voltant dels 50 anys, simpàtica. Hi ha gent que no li agrada perquè diuen que només sap llegir el llibre, jo no he tingut temps per comprovar-ho.
El Brad és un home al voltant dels 40 anys. És tot curiós. Diguem que té una bona pista d'aterristge per les mosques, i a més porta unes rates fins a mitja esquena, ben cuidades això sí. El vestuari també és curiós. Espero als propers dies per descriure'l perquè amb un dia potser no li faria justícia.
El ritual d'aparellament continua entre el Tommy i la Joanna. Ella que no deu saber com dir-li que no, em convida a mi als llocs a on ell l'ha convidat, suposo que per no haver d'estar a soles (i jo passo de fer d'espelma altra cop).
El dissabte m'han convidat a anar a un festa, un coreà farà menjar típic del seu país, que ja m'ha dit que és moooolt picant, però com que ja saps que als catalans no ens agrada el picant ha dit que mirarà de fer alguna cosa que no ens faci encendre el paladar.
Per altra banda, estic intentant desxifrar com distingir un coreà, d'un japonès, d'un taiwanès, d'un xinès.... quan en trobi la clau us la faré saber.
Per cert, la majoria de gent no sap d'on sóc. Així que puc dir que puc colar com a: brasilera, italiana, russa (aquesta no és nova, oi Albeta?), i crec que també alemanya. Ja us aniré informant a mesura que la llista s'amplii.

diumenge, 12 de juny de 2011

D'excursió a Devenport

Avui amb la Joanna i el Tommy (Taiwanesos) hem fet una excursioneta cap a Devonport, poble pesquer molt proper a Auckland. La forma ràpida d'arribar-he és amb ferri.
És un lloc amb magnífiques vistes d'Auckland (mireu les fotos), carrers amb botigues, platges, parcs i un turó-mirador d'un verd impressionant. Aquest lloc devia ser des d'on defensaven la ciutat ja que està ple de búnquers enormes i canons. Aquest lloc m'ha fet pensar que els nois, els hi encantaria! estarien hores i hores explorant cadascún dels incomptables forats i faradets.
Passejant pels carrers he trobat la casa d'estiu i la d'hivern del Gerard (mireu al facebook).
Es respirava tanta calma, tanta tranquilitat... Un lloc per descansar, passejar, desconnectar... simplement magnífic.
 La segona part de la història és que el Tommy està bojament enamorat de la Joanna. El noi s'hi esforça molt per conquistar-la, però ella es resisteix... Intenta pagar-li tot, ella no vol; li compra xocolata, resulta que no li agrada; agafa flors per posar-les-hi als cabells, no li agrada; en fi, que fa les mil i una (La llàstima és que no podia riure, per educació més que res, però feien molta gràcia!!). Finalment, com que feia un aire força fred, ella ha acceptat la seva bufanda. Aconseguirà el Tommy conquistar la Joanna??

dissabte, 11 de juny de 2011

Amb Taiwanesos a un restaurant coreà

Ahir va ser l'últim dia de classe per a varia gent.Vem fer un mini test, repartiment de diplomes als que marxaven, i una mini-festa a classe: pica-pica portat per nosaltres mateixos i vem jugar a l'scrable. Jo no hi havia jugat mai ni tampoc vaig arribar a entendre massa bé com funcionava la puntuació, l'únic que sé és que els vaig guanyar i de tros!! jejeje

Els divendres la meva "house-mother" no cuina, però no em va caldre rumiar gaire per buscar plans alternatius. Em van convidar uns taiwanesos a sopar! Doncs vinga som-hi! Vaig anar a casa a deixar les coses a canviar-me i cap a esperar l'autobús. Vaia merda d'autobusos! quan tens pressa no te'n pots rafiar ni un pèl ni dos ni tres! Havia quedat a les 6, així que una mica abans de 2/6 vaig anar a esperar el bus, doncs fins tocades les 6 no en va passar cap que estigués en servei, casum l'ou! Quan finalment arriba la tocatardana, cap a sopar amb tota la colla en un restaurant coreà, la resta de la gent ja estaven menjant feia rato. Em van explicar com funcionava, agafar tot el què vulguis i coure-ho a la barbacoa que tens a la taula! Va ser la meva primer experiència amb els bastonets aquells, i al final me'n vaig sortir prou bé!!
La manera típica de menjar es veu, que s'agafa una fulla d'enciam arrissat i s'hi posa la carn cuita a la barbacoa i es menja com si fos un entrepà!
Després va ser el torn de les fotos, mil fotos i cap que sortís bé! Després d'una bona estona uns quants vem anar a un karaoke! Tampoc hi havia anat mai! Relment aquesta gent canta molt i molt bé! és nota que tenen costum de fer-ho! Molt divertit!

I avui ha tocat el torn de fer visita a les botigues de roba, sort que ja n'he trobat alguna on la roba està tirada de preu! jejeje :P

dijous, 9 de juny de 2011

Qui ho hauria dit...

Juan Garzón: et confirmo que a Nova Zelanda es parla català i no sóc l'única! jeje

Carol: Thank you very much for all I've learned with you! It is very useful now!

Els catalans que correm per aquí estem fent que el nostre país, CATALUNYA, sigui cada dia una mica més conegut arreu del món. Per exemple, gràcies al Marc els "Manel" tenen fans allà a on va! :-P

Sabeu que: els coreans quan es sorprenen fan un "ooooo" però el so està entre una "ó" i una "a", amb una musicalitat brutal, curiós.

dimecres, 8 de juny de 2011

Do you want a lift? No thank you

El segon dia de classe. Tot bé. La gent és bastant tibada, sobretot les noies, només es fan amb les de la seva nacionalitat, els nois són una mica més oberts (no gaire).
La primera aventura d'avui ha sigut que he anat a esmorzar amb una colla que posteriorment m'he enterat que sempre arriben tard a classe (ho he sabut quan la profe havia tancat la porta i no ens ha deixat entrar fins la següent hora).
Quan he acabat les classes de la tarda, m'he quedat a l'escola que posaven la peli del "sisè sentit". Doncs, imagineu-vos de la manera que em posen la pell de gallina i el cul estret aquestes coses, haver d'anar a casa de nit (per primera vegada). Agafo el bus i just abans de la meva parda tiro la corda demanant per baixar, doncs el kiwi dels nassos no li ha donat la ganar de parar! Ha seguit enllà enllà, en la ruta que no és l'habitual que jo agafo, m'intentava fixar a on era per saber per on hauria de tornar, però només veia que anava tirant i tirant i que la següent parada no arribava mai ni mai! Veeergeeeee.... Quan finalment ha arribat no sabia pas on coi era, només havia vist que prop d'allà hi havia una Gasolinera Shell, així que he trucat a la dona de la casa d'on m'estic (Kerree) per fer-li saber. M'ha dit que m'esperés a la gasolinera que em vindria a buscar. Un cop allà, mentre m'esperava, un vell que anava amb un esportiu descapotable em pregunta "Do you want a lift" (vol dir: "vols que et porti?") (Vell verd dels pebrots! et penses que m'ho creuré que ets bona persona?!?!?!) "No thank you, I'm just waiting my mum". ffff  Al cap d'un moment una noia de més o menys la meva edat em pregunta si tot anava bé i em diu alguna cosa així com "més que res t'ho dic per l'home gran..." Mentre el seu home/marit repostava hem estat xerrant una estona i m'ha dit que era de Samoa, molt bona persona. Al cap de res ha arribat la Kerree i m'ha portat fins a casa que no era pas massa lluny però no sé pas si hi hagués sabut arribar. I el consell que m'ha donat ha sigut "Don't tell to your mother".

dimarts, 7 de juny de 2011

El primer dia de classe

... I per fi ha arribat el primer dia de classe!!
L'escola està farcida d'asiàtics (Xinos, japonesos, taiwanesos, coreans, etc etc) i d'àrabs. També hi ha algun Europeu i gent de sud-amèrica (bàsicament brasilers).
Com en qualsevol classe, no podia fallar el típic pallaso estupíd amb les típiques bromes que no fan gràcia però que tothom les riu. El cas és que el nano en qüestió és un "brasilenyu" que en prous feines sap dir "Hello"...
Sort que ens han fet el test de nivell ràpid i l'han aviat!!!
L'escola és un edifici alt (com no), però no té cap atractiu peculiar, si més no fins al moment no li he trobat.
A bé, el què si he descobert, és la típica estudiant pilota que quan falta la profe vol fer veure que posa ordre. És ben bé que hi ha d'haver gent per tot, i sort n'hi ha perquè si tots fossim tibats i serios com els xinos, no tindriem amb què distreure'ns ni passar l'estona, almenys es pot riure per no plorar (bé o no).

dilluns, 6 de juny de 2011

Auckland i els gratacels

Quan vaig fer la primera visita a la ciutat, vaig veure edicifis molt alts, que depenent del punt d'on estiguis ho semblen més o menys; això és degut als desnivells que té.
Davant el dubte si aquests edificis eren o no gratacels, he buscat què diu la Viquipèdia:


Gratacel

Un gratacel o tocanúvols (adaptació de l'anglès skyscrapper) és un edifici de molts pisos o plantes. Generalment, el límit inferior d'altura a partir del qual un edifici sol ser considerat gratacel és d'uns 100 metres (333 peus), encara que molts professionals del sector consideren gratacel a partir de 12 plantes, 150 metres o més de 200 metres d'alçada.
La raó de la seva construcció és el màxim aprofitament econòmic del sòl. Per això, solen trobar-se múltiples gratacels agrupats en les zones comercials de grans ciutats, on el valor del sòl és elevat.
Aquestes agrupacions de gratacels solen dibuixar una línia d'horitzó característica de moltes ciutats, com Nova York, Chicago, Panamà i Hong Kong.


Segons aquesta definició són gratacels.

diumenge, 5 de juny de 2011

Una mica de tot

Doncs aquí us deixo les primers vistes que he tingut de la ciutat d'Auckland, un dia gris i plujós i un altre amb un sol espatarrant! La veritat és que de moment o bé fa molt mal temps o fa molt bé. Supso que també hi deu haver terme mig, però fins avui no l'he conegut, si algú el sap me'l pot presentar, digueu-li que no tingui vergonya!! xDD
Doncs avui diumenge, ha fet un dia esplèndit, molt de sol més aviat caloreta. Doncs avui ja no m'ha sorprès tant el fet de veure gent amb shorts o vestidets, pirates i/o xancletes. També hi havia qui anava tapat fins a les celles amb les botes horribles que ja fa algun temps es van posar de moda per les angleses (que deuen ser prou calentes i còmodes, no ho nego pas).
Avui he descobert un centre comercial on els preus "no són tan cars" com a les botiguetes que els kiwis anomenen "convience stores". El que sí he vist que per comprar s'ha d'anar amb vista, hi ha llocs que et timem directament.
Una altra diferència és l'horari de les botigues. Aquí obren de 9 del matí a 4 o 5 de la tarda aprox. (i els dimarts i dijous solen tenir obert tota la tarda. Els dissabtes diumenges i festius també està tot obert, l'únic que els diumenges i festius obren més tard i tanquen més d'hora.

dissabte, 4 de juny de 2011

Primeres observacions

El dijous quan vaig arribar feia molt bon dia, molt sol i gens de vent.
Va durar poc, el fred se'm va començar a ficar a dins, com en qualsevol hivern, tant bon punt es va pondre el sol. I desde aleshores que la cosa ha anat de mal en pitjor: primer núvols i vent suau, després plugim. Vent més fort i força més pluja i la combinació de cada cop una mica més... doncs total que passejant un cop de vent gairebé se m'emporta! jeje però que ningú s'espanti!! només ha sigut un instant de res!
Per si algú tenia dubtes que qui viu a Auckland, jo no tinc la resposta definitiva, però l'únic que us puc dir és que si us penseu que a Catalunya estem farcits de xinos, us equivoqueu de pam a pam, aquí no hi ha altra cosa que asiàtics (ja siguin xinos, japonesos etc)
Després d'observar una mica el comportament de la gent tinc 2 preguntes que deixo a l'aire per si algú em sap donar una resposta:
1- Perquè tot i fer fred, bastant més vent i força pluja hi ha mooolta gent que va amb pantalons pirates (o shorts o ensenyant el que no tenen) i encara més gent amb xancletes tanga o fins i tot amb sabatilles d'estar per casa per passejar pel carrer? (això sí, un bon abric no els faltava pas gràcies a Déu)
2- Perquè la dona de la casa on estic vivint té la nevera plena de pintaungles i cremes cosmètiques vàries?

divendres, 3 de juny de 2011

dijous, 2 de juny de 2011

El viatge. Primeres impressions

El dimarts dia 31de maig de 2011 després de dinar, a les 13h emprenem el viatge amb la Laura al voltant, el meu pare de "copi" i el meu germà. Recollim l'altra Laura i cap a BCN hi falta gent. Allà ja recullo les 3 targetes d'embarcament. El primer vol fins a Londres, avió petitó modernet, sobraetot si es compara amb Ryanair! Em donen de berenar i beguda. La gent demanava gintonics a mitja tarda...
A Londres estan tocats dels dellonsis amb els cois de controls policials. Au doncs, vaig buscar un lloc per sopar, CARÍSSSSIIIIM, total entrepà dolent dels típics britànics. Curiosament veig que la zona a on estic és "Wifi", així que vaig provar d'entrar, i quina va ser la meva sorpresa? Que si no pagues nanai de la Xina... En fi... Finalment embarco en el següent avió, enorme de Qantas, 3-4-3 seients i té pis superior, llamp d'animal...
Al cap de poc ens donaven sopar i una bosseta amb un refrecs, patates i caramels. Aleshores tanquen els llums i tothom a fer bondat i a dormir. Anava asseguda a la finestra i només hi havia un home al seient del passadís. Poc abans d'aterrar a Bangkok (11hores volant), ens van donar esmorzar. 1 hora de parada, amb el respectiu control policial ffffff (però vaig trobar ordinadors amb connexió a internet gratis!! és ben bé que en segons què estàn més avançats...). Continuant al mateix avió, al meu costat ara m'hi trobo una parella de mitjana edat. Sopar-dinar, seguit de gelat, van tancar els llums i després un altra cop esmorzar... (7 hores fins a Sydeney). La veritat és que estic sopresa de l'estómac que he tingut... A Sydeney envio el segon missatge amb internet GRATIS. Aquí m'hi he estat menys que a Bangkok, però a part del control policial rutinari, m'ha tocat l'aleatori d'explosius i jo què sé què més! Au vinga fota-li que no vé d'un ja!!!
Finalment l'últim avió fins a Auckland (tarda 2h30min) m'han donat esmorzar, de nou. Era una altra bèstia de 2-3-2, un pèl més petitó, però anava mig buit.
I perquè no faltes control policial de nou a l'aeroport d'Auckland, i aquí tot l'equipatge, sort que no m'han fet obrir la malta. Trec money i el taxi fins a casa amb taxi (NZ$77).

L'ANÈCDOTA
El tornar a pujar a l'avió a Bangkok, hi havia cartells de propaganda d'un banc HSBC (o alguna cosa per l'estil). Un d'aquests deia que als EUA hi ha més lectors de premsa espanyola o en espanyol (no ho recordo bé) que a tot llatinoamèrica. A sota una foto d'un plat que es pot entendre com el d'un esmorzar "internacional" i al costat un diari "El País" i un dels titolars deia alguna cosa com ara "A Catalunya cinema en Català" (he fallat, ho hauria d'haver fotagrafiat...) [evidentment el diari estava escrit en castellà]