diumenge, 31 de juliol de 2011

Cap de setmana atrafegat

Desde divendres sortint de classe que no he parat ni un sol minut fins ara, però bé la calma no durarà gaire.


En principi el divendres havia d'anar a una festa de pijames que al final es va canviar per dissabte i no va ser de pijames. No problem, l'alternativa va ser ràpida, cap al pub a fer-la petar amb gent de l'escola, després cap a sopar amb la Maria (russa) i el seu xicot kiwi (Dave). I després de ruta per alguns locals de la zona. Van venir els amics de del Dave i més amigues de la Maria. També vaig conèixer altra gent de l'escola i altres estrangers que viuen aquí. I a les 3 vaig agafar l'últim bus cap a casa.

El dissabte havia quedat amb el Tommy i la Tomoko al matí, però la Tomoko treballa massa i no estva en condicions. Vem tenir nova incorporació: una noia taiwanesa de 15 anys. I no us en puc dir el nom perquè no tenen clar quin és el seu nom "anglès".

Però aquí no es va pas acabar el dia ni molt menys! Vaig fer el sopar, mandonguilles amb sípia. I després cap a la festa.Vaig marxar d'hora. Us imagineu quina pinta faria si fos morena? Doncs continueu llegint!

Avui toca ajudar a fer el trasllat a la Nala.

I demà ben d'hora al matí per a mi, aquesta nit a Catalunya, arribarà la Laura!!! Espero que no estigui massa cansada del viatge i pugui disfrutar ja des del primer moment!


dijous, 28 de juliol de 2011

Àpat de despedida

Aquesta setmana li vaig dir a la Kerre que el dissabte faria el sopar, com que marxo... de moment de vacances, pero no tornaré a no sé que les coses vagin molt maldades.

Doncs avui dijous, encara no sé pas què fer. Així que dedicaré a navegar per les webs de cuina catalana aviam què trobo d'interessant, que els pugui agradar i sigui relativament fàcil o no...

Doncs res, cap a estudiar pel test de demà!

dimecres, 27 de juliol de 2011

Sopar anul·lat

Avui ha sigut un dia de fred normal, no com dilluns que feia molt més fred a Auckland que no pas en tot el cap de setmana d'esquí.

A la meva classe ara hi ha dues russes i una brasilera, així que enming de tant coreà i nipons ja no em sento tant blanca...

Avui amb la Maria (Russa) i la Semi (coreana) amb les respectives parelles haviem d'anar a un restaurant tailandès (menjar molt picant) a sopar. Vaig acceptar amb la condició que pugués menjar alguna cosa que no fós picant. Malauradament el xicot de la Maria s'ha posat malalt i ho hem anul·lat.

Avui he anat a una agència de viatges a demanar informació per viatjar per NZ i tenen coses prou interessants, però cap que s'adapti al meu plan.

M'estic trencant les banyes per planejar-ho míniment. De moment el que tinc clar és que dormirem 2 nits a Auckland i després d'albergs (aquí en diuen Backpackers o Hostels). Llogarem un cotxe fins a Wellignton. Creurem amb ferri i un cop a l'illa sud intentarem fer un mini-creuer per veure balenes i dofins. Llàstima que tot valgui calers!

El tema del pis, la Nala ha trobat una habitació en un pis amb només coreanes. El pis està situat en un hotel i té alguns serveis inclosos, la qual cosa no està malament, el problema és que demanen una morterada de fiança. Jo hauré de buscar mentre estigui de vacancetes.

Per altra banda, aquesta setmana vaig parlar amb la directora de l'escola sobre fer l'exàmen del CAE (Cambridge Advance Exam). Em va dir que era possible fer-lo però que hauria de treballar de valent si el volia passar. Em va "donar" (ja el vaig pagar al seu dia) un llibre de gramàtica i vocabulari específic el FCE (First Certificate Exam), que són els meus deures per aquestes tres setmanes i les següents. Em va recomanar fer els dos exàmens, així en cas de suspendre el CAE, com a mínim tindria aprovat i amb bona nota el FCE. La pega, és el preu: cada exàmen val uns 180€.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Planejant les meves vacances

El dia 1 d'agost se suposa que havia d'anar a viure en un pis. Resulta que el noi que viu allà, turc, que també és company de classe, no es comuniquen gaire amb les veïnes de l'habitació del costat. Això va conduir a un malentès. Total que no tinc pis ni lloc a on anar i les meves vacances comencen la setmana vinent...

Total que en vistes de no trobar cap pis míniment en bones condicions i per un preu raonable he parlat amb la Kerree per tal de veure que podia fer. Hem acordat que els dies que vulguem passar a Auckland dormirem a casa seva. Ella i el David m'ha donat quatre consells d'on anar i quant de temps passar en cada lloc durant les vacances. Han estat d'acord, bé el David no, en què està molt bé la sorpresa que vull donar a la Laura quan vingui. Així que he posat fil a l'agulla.

Total que entre una cosa i l'altre són ja pràcticament les 11 de la nit. Així que crec que ja toca anar a reposar una miqueta. Que encara estic ressentida de l'esquiada... I demà toca sopar a un tailandès amb noies que no recorden el nom del seu nòvio...

dilluns, 25 de juliol de 2011

Esquiada a Whakapapa

 

El divendres just acabar les classes efilavem camí cap a Turanga, cituat més o menys al centre de l'illa nord. Al cotxe anavem la Bora, la Chalita, la Ria, el Charlie, el Lio, el Marc, el Mikael i jo.

Vam estar unes 6 hores per arribar. A mig camí ens vem parar a comprar sopar. Després de carregar la Ria al carro de la compra van continuar el camí. 



Un acollidor alberg ens esperava. Haviem reservat per 8, però l'habitació era per 7. El senyor de l'alberg era una mena de Quim Monzó amb el tic aquest de tancar els ulls.  A casa d'aquest senyor el Marc i jo erem "Andorrans", i vaig haver de fer glòria de la meva gran cultura Andorrana, que no és pas que en tingui massa, mentre a la resta del grup se'ls escapava el riure per sota el nas.

Després de preparar 1500 grams d'espaguetis amb 1500 grams de salsa de tomàquet i 300 grams de formatge per sopar (que evidentment no ens vem acabar) i el nostre super dinar de l'endemà (16 entrepans de pa bimbo d'ou dur amb maionesa), va tocar anar a fer nones.


I el dissabte ben d'hora enfilem cap a les pistes, Mont Ruapehu i a la cara Whakapapa. Ens va portar uns 40 min arribar-hi. Lloguer de material + el forfait, una fortuna.


Enfilant montanya amunt per tal d'assolir l'objectiu. No hi havia marxa enrere. Només calia seguir. Quan vaig veure per primera vegada GOLLUM (Nom pista), no vaig poder seguir endavant. Recular amb la meva feixuga càrrega (esquis a l'esquena) era tot el que podia fer. Al cap de poques hores el dolor es va començar a apoderar de mi.
Primer calor però després, durant unes hores el fred es va apoderar del meu cos, gairebé paratlitzant-me. En aquelles circumstàncies el pitjor que podia fer era parar (dissabte a l'hora de dinar feia un fred que glaçava). El segon dia la boira cobria primer el cim i més tard bona part de la montanya. Calia seguir, i el més ràpid possible sense perdre de vista l'objectiu (Evitar un romanès pesat), aquesta va ser l'única manera de guanyar velocitat. Entremig de la neu i terres fumejant (Zona volcànica activa) les entrebancades i caigudes eren freqüents, sobretot entre les més inexpertes. L'aiguaneu dificultava encara més la visibilitat, però al final de tot, en la cursa final 3a no està malament. 

Les vistes allà dalt eren espectaculars, llàstima que els núvols i la boira ens van impedir gaudir-ne al 100%.


El dissabte tornant a l'alberg, vem veure una cosa que ni en somnis m'hagués arribat mai a imaginar poder veure, ni tan sols que pogués existir tal cosa: Un arc de Sant Martí, al cap de poc 2. Però no un qualsevol, sinó un on es veia perfectament el començament, gegant, enorme, brillant, resplendent, tots els colors perfectament distingibles. Digne de veure i d'admirar. Només es podia guadir dels breus minuts que va durar. Realment Nova Zelanda no només hi ha paissatges únics, sinó també la majoria de coses què passen sés senzillament marevellós.

I el diumenge a les 4 de la tarda tornavem el material, i abans de les 5, després de menajar-nos les galetes i les bosses de patates fregides amb gust de vinagre i les de gust de pollastre (i d'altres que ja ni recordo el gust). Al voltant de les 10 de la nit arribavem a Auckland i a fer ruta a repartir la gent. Abans de les 12 ja era llit havent sopat i dutxada.

Avui al matí amb el fred gèlid, molt més que no pas aquest cap de setmana he enfilat cap a classe, com habitualment amb la diferència que hem hagut de suportar una pedragada a mig camí de la parada de l'autobús. Adolorida per tot arreu i mig pota ranca, he aguantat tot el dia a classe, sense adormir-me. Els meus amics, han pogut riure gràcies a mi, avui no feia falta que intentés fer cap mena de gracieta ni broma...








dijous, 21 de juliol de 2011

Dijous aventurers

Declaro oficialment el "Dijous" com el dia de l'aventura. Realment les coses més rares i també les millors passen en dijous. M'explicaré millor. Avui la Nala havia de fer-nos el sopar, menjar coreà no picant, especialment per a mi. Doncs bé, s'ha adormit a l'autocar. Ha arribat quan era gairebé l'hora prevista de sopar. Malgrat tot l'hem ajudada i hem pogut gaudir d'un sopar exquísit! I dic que els dijous són aventurers perquè a mi també m'han passat "coses rares" amb el bus, i sempre en dijous. Cuinar també ho he fet sempre els dijous.






Aquesta setmana hem "acabat" el llibre (bé, jo el vaig començar a la unitat 6). I la setmana vinent llibre nou. Però també serà la setmana previa a les meves "vacances" (dins de les vacances). La qüestió és que per poder fer l'exàmen del CAE haig d'estar a la classe de nivell avançat i malauradament no estic preparada per canviar.


Per altra banda, avui sortint de classe hem anat amb la Chalita, el Marc i el Charlie a comprar pantalons per esquiar a una botiga de segona mà. La veritat és que jo els primers que m'he emprovat ja m'anaven bé. El Charlie i el Marc se n'han emprovat uns quants i la Chalita crec que gairebé la botiga sencera. Ara ja estem llestos per anar a "esquiar", o no...

Així que demà a l'acabar les classes, puntualment agafarem les motxilles i a fer camí! La qual cosa significa que tindré abandonat el bog fins diumenge al vespre o dilluns...

Per cert si voleu saber més sobre el lloc on anirem a esquiar, podeu fer un cop d'ull a el bloc del Marchttp://fonoll.wordpress.com/2011/07/21/planejant-esquiar/





I acabo avui amb una mala notícia. La setmana passada va morir una noia de l'escola. Es veu que ja feia dies que estava malalta i quan va anar a l'hospital va ser massa tard. Jo no la coneixia, però avui he vist que la gent ha anat penjant fotos on sortia ella. Tenia 22 anys i era de Brasil. La setmana passada vem guardar un minut de silenci.

dimecres, 20 de juliol de 2011

A mitja setmana

Curiosament avui, a l'hora de dinar era jo la que estava afamada. I tothom s'ha quedat: com?? t'has quedat amb ganaaa?!?! Doncs au, té menja. I he començat a picar d'uns i altres. Fins i tot la Nala, que té dos estómacs, s'ha quedat sorpresa.

Avui, després de classe m'he trobat el Marc, el noi català que va a la mateixa escola, els faltava gent per anar a esquiar aquest cap de setmana i dit i fet. Per altra banda hem mantingut una conversa en català i redeus com em costava parlar, se m'ha fet tant estrany! Em notava un accent molt forçat... Total que potser el pis que em pensava anar a viure potser no hi podré anar, ja veurem. Quan sàpiga el final de la història ja l'escriuré.

Després ens hem trobat amb la Tomoko i la Nala ens ha ensenyat a jugar a les cartes coreanes, bé només he mirat perquè és força complicat, però espero que més endavant n'aprengui i la guanyi!!

Ah! i els test que he fet aquesta setmana de prova per veure si tinc possibilitats de fer alguna cosa interessant, un 70% (escrit, gramatica, lectura). Insuficient del tot, he d'estudiar més. Crec que ara començo a entendre perquè les meves neurones estaven en vaga. Avui tinc un altre test per fer i llavors provaré el del nivell superior per veure la diferència. Però divendres m'he de decidir... I divendres el test setmanal...

dimarts, 19 de juliol de 2011

Mediació

La mediació amb les meves idees de moment no va per bon camí. Espero en un futur molt pròxim trobar la solució definitava. De moment m'han donat una petita treva que he d'aprofitar.

Avui al matí m'estava adormint a la classe, i com no podia ser d'altra manera, quan anava a fer un cop de cap, el Brad, el meu professor, em pregunta que li respongui una frase, de fet un error que faig sempre amb els verbs "tell" i "say"... com sovint la cago, tampoc ha desontonat molt la meva resposta...

Avui a la classe ha començat una noia nova, és d'Armènia però ha viscut una colla d'anys a Madrid. Per altra banda, la Risa, una japonesa de la meva classe, portava una samarreta molt bonica de color verd amb l'escut del Reial Madrid, quan l'he vist, com no podia ser d'una altra manera, li he preguntat si era "fan" del Madrid i la seva resposta ha sigut: bé, de fet no sé el què significa, només me la vaig comprar perquè a la màniga (en miniatura) hi ha la marca Adidas i m'agrada aquesta marca.

Això va ser semblant a una altra noia que ahir mentre dinavem vaig veure que portava un jersei molt xulo que deia "Padres" i quan li vaig preguntar si en sabia el significat em va respondre, "No, m'ho vaig comprar a Corea perquè m'agradava, és guai".

En fi, que aquí s'acaba la treva d'avui. Espero que demà més...

dilluns, 18 de juliol de 2011

Vaga d'idees

Us anuncio que desde diumenge al matí les meves neurones estan de vaga indefinida. Així que no sé quan podré tornar a escriure alguna cosa interessant.

L'únic que puc fer és un breu resum del diumenge i d'avui:.
(jejejeje)



Ara en sèrio, ahir diumenge vaig anar a Motat, el museu del transport. Molt xulo. La veritat és que a part de ser interessant em va fer pensar en vària gent. Tractors, pots de llet, carretes, xerracs primitius, eines del camp també antigues, camions de bombers, trens, trams etc etc. Estic convençuda que al meu pare i a la meva mare els hi encantaria!

Avui un dilluns normal, res d'especial. Fins a després de l'escola no m'he tret la son de les orelles, però a part d'això bé.

Ah! em sembla que una neurona ha resucissitat i m'ha dit que estaria bé comentar que dissabte va ser la primera nit que vaig sortir. La veritat és que la vida nocturna transforma completament la ciutat. Vaig anar a dormir a quarts de 4. I el sol agradable del diumenge al matí a part de no deixar-me dormir em va rostir la cara.

dissabte, 16 de juliol de 2011

El trasllat de la Tomoko

Avui ha tocat el torn d'ajudar la Tomoko a traslladar-se. Puntualment, cosa que no havia passat mai desde que he arribat a Auckland, ens hem trobat a prop de l'antic pis. Enfilem carrera avall i avall i més avall. Sort que erem 4 a carregar l'equipatge: ella, la Nala, el Tommy i jo. I au, un altre cop carrer amunt i amunt i amunt que fa pujada. La Nala, no podia amb la seva ànima i això que li hem donat el que pesava menys de tot, tan sols un bolso gros. De manera que els 2000 metres que separen una casa de l'altra ens l'hem passat més estona reposant i cantant i fent el ximple que no pas caminant.

Un cop hem arribat, ens hem mirat tots amb una cara de: "aquí te'n vas a viure? T'ho has pensat bé?" i quan hem entrat a dins ha sigut un "aaaaggg". Només se salva aquest lloc perquè està ple de gent, estudiants, casdascú a la seva habitació. Són molt simpàtics i fan moltes festes. Ara la neteja és un tema que millor no tocar. Se'ns ha enfadat una mica bastant la Tomoko quan li hem dit que no ho trobavem pas un lloc massa "adient", ens ha respost amb un "bé, al cap i a la fi sóc jo qui ha de viure", evidentment no t'ho neguem pas.

Després ha arribat la marmota de la Joanna i la Nala se n'ha anat amb les seves amigues coreanes. Feia dies que la Joanna estava pesadeta amb què volia menajr pizza. Hem perseguit un motorista del Pizza Hut per demanar-li aviam on tenien el xiringuito, tot en un dels carrers més cèntrics de la ciutat. Quan hem arribat el noi, ens esperava amb els braços oberts. Hem comprat 3 pizzes "Mia", que ens sortien per $13 i ens les hem menjades a un centre comercial (hi ha àeres espresses per menjar). La sorpresa ha vingut quan hem obert les caixes: allò representava el nostre dinar??? Aquella misèriaaaaaaa??? El Tommy s'ha comprat una menú del McDonnals i ha regalat un gelat a la Joanna i a la Tommoko. Jo m'he comprat un supermegabrutal batut de gelat amb una bola de gelat de xocolata, ooooo! brutal! Disfrutar de gelats a ple hivern amb el fred no té preu! Et fa sentir viva!

I apa a agafar forces pel vespre que avui el dia promet ser llarg.

divendres, 15 de juliol de 2011

Per la cara

A quanta gent se li ha passat pel cap presentar-se a casa de gent que no coneixes? Quantes vegades has anat a una festa que no t'han convidat i a més no coneixes més del 10% de la gent? Quants cops has anat a una festa sense portar res? Doncs bàsicament això és el què he fet, on és la festa? Doncs m'apunto. Amb tot el morro. Molt divertit, conieixes gent, xerres i passes una bona estona.
Demà toca ajudar a la Tomoko a fer el trasllat, es veu que té un equipatge considerable. I això que només porta aquí 3 mesos... No vull pensar el què tindrà quan porti aquí 1 any i hagi de tornar a casa...

dijous, 14 de juliol de 2011

La vista i jo i la meva fideuà sense fideus

Avui no ha sigut un simplet dijous més. Aparentment el dia ha començat com a tal. Avui, gairebé no m'he pogut llevar, i quan he arribat a l'autocar li he dit a la Nala que em moria de son i ella em diu "Doncs dorm, tranquila que quan arribem et despertaré", malauradament jo no tinc l'habilitat que tenen els coreans per tancar els ulls i dormir sense ni tan sols recolzar el cap enlloc per més incòmode que estiguin...

A la tarda tenia previst anar a veure un pis, però m'han dit que fins al vespre res de res. Així que he decidit prendre-m'ho amb calma i he anat al Holliwood cafè (cafè o xocolata calent + muffin per $3.30) amb un parell de nois turcs. Xerrant, xerrant n'hi ha un que està buscant un parell de noies per compartir pis, així que jo i la Nala ens instal·larem allà el mes d'agost.

Nosé perque l'altre noi turc, tot i que no hem anat mai a classe plegats, m'ha agafat confiança i em demana consells amorosos. Es veu que té una mitja novieta, coreana i la tia l'està marejant de mala manera. Total que estavem xerrant a la parada del bus i de lluny veig que arriba el meu. Però en les distàncies llunyanes no hi veig massa bé, coses de l'edat... Un cop a dalt, tot plegat veig que l'autobús agafa un carrer que no és el meu i desseguida tiro de la corda per baixar a la següent parada. M'he adonat que enfilava autopista enllà... M'he encomanat a totes les verges i sants haguts i per haver!!! Avui cuinava jo i no podia fer tard!!! Total que va circulant per l'autopista, surt i veig que és molt aprop del meu carrer, així que he pensat, ostres quina sort! Fes-te fotre! Ha passat enllà i enllà i més enllà... Total que he anat a petar encara més lluny que l'altre cop. Així que enfilo els meus 3000 metres marxa de camí cap a casa. Envio un missatge a la Kerree dient-li que posi el brou a fer mentre jo arribava. Sort que el dissabte vaig anar a comprar amb ella i avui ja sabia a on era, així que només em calia caminar, caminar i caminar. Amb la bona sort que ha començat a ploure amb vent, doncs he arribat completament xopa fins a gairebé els genolls.

En fi, després de l'aventura del dia, ha tocat posar mans l'obra. I puc dir que he fet una fideuà sense fideus. I com es fà això? Doncs, clar si no trobes fideus has de tenir imaginació, fer servir el més similar que trobis. I l'afortunat ha estat una pasta en forma de grà d'arròs llarg. La resta ha sigut bufar i fer ampolles. Ah! L'allioli, amb un morter diminut ha sigut un pèl complicat, la textura no era la millor, però ha quedat prou bé. El resultat ha estat molt bò! Tothom molt content.






dimecres, 13 de juliol de 2011

Ni fu ni fa

Un dia més. I la veritat és que em passen tant ràpid que no sé mai a quin dia visc tot i posar data a tots i cadascún dels fulls que em donen, sempre ho pregunto o bé trec el mòbil per mirar-ho. I dic ni fu ni fa, perquè hi ha dies que em passen sense pena ni glòria.

Ahir vaig confirmar que a l'escola estan al corrent de les meves vacancetes. Així que només cal posar el compte enrere i ja tindré la Laureta aquí!!!!

Per cert el pròxim objectiu a la vista és aconseguir entre un mínim de 80-90% en el FCE (First Certificate Exam) si vull poder optar a "pensar en fer" el CAE (Advance). Així que tota la tarda tancada a casa, primer buscant pis, i després fent el test. Ara només em falta fer els deures. Tot i que a quarts de 12 de la nit, no és pas el que més de gust em vé. En fi, crec que aquestes alçades ja no em ve d'una nit més. La veritat és que em pensava que aquí podria dormir molt! La veritat és que les dues primeres setmanes vaig dormir com mai en segles havia fet! Crec que vaig batre el rècord i serà difícil de superar.

Ah! i demà torno a cuinar! Segurament em tocarà improvisar una mica perquè l'ingredient principal no l'he trobat, però no passa res, serà bò igualment (bé, creuo els dits i si algú més els vol creuar per mi, no m'aniria pas malament). Demà us explicaré com ha anat la cosa...

dimarts, 12 de juliol de 2011

Laser Strike

Començaré per la part menys emocionant de totes i és que la meva professora de la tarda, la Fiona, està de vacances. El dijous i divendres de la setmana passada vem tenir una sargent que quan tocava discutir en grup només xerrava ella. Espero que no em torni a tocar mai més. Però aquesta setmana i la vinent tenim el Glen. La veritat és que és divertit, riem molt. Ara que el dia que un rus de cap a 50 anys ens abandoni us juro que faré una festa per celebrar-ho. Sembla que no toqui ni quarts ni hores, només vol tenir la raó i no se l'entén de res quan xerra. Quan em toca anar amb el mateix grup, tremolo. He après que el millor que es pot fer amb ell és agafar aire i respirar profundament per no fotre-li un mastegot per fer-lo callar. Ah! i girar-se per comentar la jugada amb altres companys, riure per no plorar.

Avui després de classe hi havia una activitat organitzada per l'escola que era anar a fer una partida amb unes pistoles làser. Hi hem anat 21 persones, hem fet 3 equips de 7 persones. Jo era de l'equip verd. Et fan posar una armilla amb uns llums a davant, a l'esquena i un a cada espatlla, que són els punts a on et poden matar. Molt divertit, córrer, amagar-se, que et matin per l'esquena, pujar amunt i avall, fer servir miralls per reflexar el laser, apuntar cara a cara matar-se mútuament, matar la gent des del pis superior, crits, córrer ajupida... ara la millor part ha sigut matar a la gent que coneixes més, i a més després pots comentar les jugades: que si jo t'he matat no sé quants cops i a tu a mi en canvi menys etc etc. Ara, una partida de 15 minuts val $9 (~5€). Al final de la partida ens han dit la puntuació per equips i la personal. El meu equip ha sigut el vencedor!! I a més jo he estat entre els "Top 3".
Ja que no tinc cap foto de la partida, en deixo una de la la meva puntuació en la partida. En fi, tota una experiència per repetir. Tot i que un altra dia serà difícil reunir tanta gent.

Per cert, avui pinta una altra nit sense dormir. Em sembla que al final m'hi acabaré acostumant i tot, i el què és més segur que ho trobaré divertit. I és que no hi ha res com viure completament intregada...

dilluns, 11 de juliol de 2011

Tempestes i tempestes de preus

Fa dues nit hi va haver una tempesta a la nit de llamps, trons, pluja i vent que espantava i no em va deixar dormir. Avui pinta tempesta un altre cop. Jo només espero algun dia poder veure com cau un llamp a l'Sky Tower, diuen que és espectacular.

A part d'això ha sigut un dilluns tranquil. He acompanyat a la Nala a mirar albergs per allotjar-se, però amb tot això del mundial de rugby està tot força col·lapsat. De totes maneres encara es pot trobar alguna cosa. Però ens han deixat fer una visita a un dels albergs i està tot força vell i ronyós, en bon estat això sí. Al veure-ho ha començat a canviar d'idea i prefereix estar-se amb la Kerree i pagar una mica més que no pas anar a viure en aquella comuna.
Per altra banda hem anat a mirar si podiem llogar un piset les dues, però avui no hi havia massa res, vull dir assequible per a la nostra butxaca, clar! Seguirem tenint paciència.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Diumenge, dia de mercat

Feia dies que sentia parlar d'un mercat setmanal molt famós al meu barri. Finalment avui hi he anat. Bé, no té comparació amb el mercat de Vic, però tenia el seu encant. En comptes de marroquins i gitanos hi havia coreans, xinos i maoris. Bàsicament venien fruita i verdures. També algunes coses de segona mà. Tot una mica descuidat, però aquest era l'encant. La fruita i la verdura no era pas que fes gaire bona pinta, força barata, crec (pel que m'han dit, que tampoc sé els preus de les botigues).

La Kerree m'ha demanat que li compres quatre coses, i li he comprat el millor que he trobat. Però tot i així m'ha dit que no era pas gaire tendre...

dissabte, 9 de juliol de 2011

Visita al zoo

Com que pel què sembla Auckland no té prous animals ni bésties rares en llibertat ha hagut de dedicar una part de la ciutat per aquest tipus de fauna.
La qüestió és que avui he estat força enfeinada. Així que m'he llevat, com que tothom estava gos, he decidit que potser estaria bé estudiar una mica, sense estressar les neurones però. Després hem anat amb la Kerree a comprar uns motlles per fer coulant. I a l'hora de dinar els he preparat. Mentre elles menjaven tranquilament els fideus instantanis jo anava amunt i avall emmotllant i desmmotllant. El temps era just per dinar, fer coulants i anar al zoo. Tal i com em temia, quan ha arribat l'hora, ha caigut un aiguat de tela marinera, curt però intens. Després dels 5 minuts de glòria de l'aigua caiguda del cel, ha vingut gairebé 3 hores de sol espeterrant. Així que finalment hem estat de sort i hem pogut visitar el zoo. Però com que hi hem anat tard diguem que hem hagut d'anar per feina. Però crec que no ens hem deixat gairebé res per veure a part dels hipopotams que no hi eren. Quans ens faltava molt poc per acabar de visitar el zoo, ha tornat a ploure, no cap vestiesa però alhora feia vent. Hem plegat veles i hem anat al centre a menjar gofres.
Per sopar avui ha tocat musclos neozelandesos. Va parir que bons que són!!! a part de ser enormes i amb la closca que fa com uns reflexos blau-verd, estan per llepar-se'n els dits. I per postres coulant amb crema. Sort que tinc mida amb el menjar... Però hi ha qui diu que no pot menjar més, que està que rebenta però quan han arribat els coulants se li ha obert el segon estómac per encabir-los.
Després hem estrenat les cartes que li vaig regalar a la Nala, però hauré d'aprendre a jugar alguna cosa interessant amb les cartes americanes perquè és vergonyós que en sàpiga tant poc... Ara, hi ha qui diu que li agraden molt les cartes i tampoc en sap.... De manera que hem acabat jugant al rellotge amb les meves cartes i evidentment l'he guanyada. Envejo molt a la Nala per ser tant bona perdedora. Tan sols volia jugar fins a guanyar-me un sol cop. Llàstima que el temps ha passat ràpid i ha hagut de marxar que l'esperaven per xatejar...
Ah! Gairebé me'n descuidava, pels coreans obrir els regals davant de la persona que t'ho regala és de mala educació. Els obre sola a la seva habitació a soles. Es veu que si l'obres davant de la gent dones a entendre que volies o desitjaves que et fessin un/el regal.

divendres, 8 de juliol de 2011

La qüestió és no parar

El cinquè divendres que sóc aquí.

Avui és l'aniversari de la Nala, així que ahir quan m'ho va dir, vaig haver d'escapar-me a corre cuita, amb l'excusa que havia d'anar a estudiar pel test setmanal i li vaig comprar una postal i un joc de cartes de poker amb els daus. Aquest matí quan hem esmorzat li he donat i ha estat molt contenta.
Aquesta tarda li he dit a la Kerree i hem decidit que demà faré algun pastís de xocolata, encara he de decidir quin però les opcions més probables són coulant o brownie. També havia pensat fer o bé coca de iogurt o bé trufes, bé fins demà tinc una nit per somiar...

Després de classe, he anat a visitar un pis. El pis és com una capsa de llumins, però crec que és l'habitual aquí. Dues habitacions "dobles", la condició és compartir habitació i llit. En el pis hi viuen un matrimoni i una altra noia, tots de Sri Lanka, treballadors. Només he conegut el marit. D'uns trenta anys. Es veu bona persona, i el pis està net i força endreçat. El preu està molt i molt bé, però haver de viure amb 3 persones totes d'una mateixa nacionalitat, nosé, crec que no és una bona idea.

Després he anat a casa a deixar la motxilla i a llegir el mail. Quan anava per marxar he xerrat amb la Kerree. Pel què sembla a l'escola no tenen gaires famílies per allotjar estudiants. Ella m'ha preguntat quines intencions tinc. La Kerree ha posat mala cara quan li he dit que si trobava alguna cosa que estigués bé potser marxaria. Per altra banda aquest matí a l'escola la responsable d'allotjar els estudiants, per segona setmana consecutiva ja m'ho havia preguntat. Sembla que em vulguin fer fóra!

I a les 6 de la tarda cap a sopar. Hem celebrat que avui ha sigut l'últim a l'escola de la Tomoko, japonesa, ens avenim força i anem a la mateixa classe de matins. Es quedarà aquí fins al març. En total un any lluny de casa. La Tomoko és infermera al seu país. Ara vol buscar feina, però diu que li agradaria poder-se dedicar uns mesos a fer el millor sushi que es pugui menjar a Auckland! Al sopar erem un grapat de japonesos (2+1 en total), taiwanesos, coreans i a mi! Hem anat a un restaurant coreà. La Nala m'ha recomenat un parell de plats NO PICANTS, així que només m'ha calgut triar-ne un dels 2. M'he decantat per "Beef Casserole", boníssim. Després cap a fer unes birres cap a apartament tipus capsa de llumins, 10 persones ficades en 8 m quadrats. Llàstima que no m'agrada la cervesa...

I ara cap dormir la "mona" i agafar forces per demà!

dijous, 7 de juliol de 2011

Cinturó de foc del Pacífic

Alguns de vosaltres haureu sentit que avui estem en alerta per tsunami. Que ningú s'esveri, aquí tot està molt tranquil. Hi ha hagut un terratrèmol de 7.6 a uns 1000 km al nord d'Auckland en les illes Kermandecs. Les notícies que arriben és que les onades produides no són massa altes. Aquí tot normal, no ha passat res.
Ara entenc el què vaig veure quan vaig anar a Piha Beach:



Per entendre una mica millor perquè passa això us copio el què diu la Viquipèdia:


Cinturó de foc del Pacífic (en anglès, Ring of Fire)

El Cinturó de foc del Pacífic, també anomenat Cinturó del Pacífic o, simplement, Cinturó de foc, envolta una gran part de l'Oceà Pacífic i s'estén per les costes occidentals d'Amèrica des de Xile fins al Canadà, després dobla a l'altura de les Illes Aleutianes i continua el seu recorregut a Àsia, al llarg de les costes de la Xina, Japó, i les illes i arxipèlags del sud-est asiàtic, com Filipines i Nova Guinea, acabant el seu recorregut a Oceania, a Nova Zelanda.
És una franja d'activitat sísmica i volcànica, que enclou nombrosos volcans actius –agrupa el 90% dels volcans actius al món–, causada per l'esfondrament i la fusió d'una placa oceànica sota d'una altra al voltant de l'Oceà Pacífic. Comprèn diferents plaques tectòniques oceàniques que estan en constant fricció i la tensió acumulada, en un moment donat, s'allibera i origina terratrèmols a les zones esmentades, i concentra una constant activitat volcànica, sobretot a l'Amèrica Central.

dimecres, 6 de juliol de 2011

Cultura

Avui he après més coses noves sobre diverses cultures.
Si us fixeu tots els asiàtics a les fotos posen els dits en forma de "V", i ja els hi he demanat varies vegades què vol dir. Doncs em diuen que és el costum, avui m'han dit que vol dir "Yeah!", però no m'han sabut dir l'origen ni si hi ha alguna diferència quan ho fan al costat de l'ull, simplement és "cool". Els dits polzes volen dir "ok". Seguiré investigant per arribar a l'origen.

Una cosa molt curiosa que m'han explicat els coreans, és que ells conten els anys que tenen de manera diferent. I jo m'he quedat, diferent? De primer he pensat, potser tenen diferent calendari... Doncs no, es veu que quan neixen tenen un any, i el dia 1 de gener tothom suma un any més. De manera que els nascuts a finals d'any tot i tenir dies o bé poques setmanes el dia de cap d'any tenen 2 anys. En resum, això vol dir que els coreans i coreanes, al seu país tenen entre 1 i 2 anys més versus la nostra manera de contar.

Després venen els turcs. Curiosament estic descobrint que pràctiment són com un país europeu. Tenen educació, sanitat, jubilació i altres serveis pagats pel govern. Es veu que fa uns anys l'edat de jubilació era als 40 o 45 anys (no ho recordo bé) i fa cosa d'uns anys la van canviar als 60. Tot i ser majoria musulmana només es poden casar amb una dona, tot i que a les àrees rurals això no és ben bé així. Es veu que el Primer Ministre recomana a les parelles tenir mínim 3 fills, més que res per evitar certs problemes que tenim a Europa, com ara poder mantenir la paga dels jubilats. Es veu que els metges són corruptes, hi ha gent que hi va per un mal de cap i li passen consulta com s'hi s'hagués trencat una cama o bé li recepten antidepressius, tot per poder estafar al govern. Actualment aquesta pràctica comporta penes de presó. Aproximadament un terç de la població viu a Istanbul i rodalies, ja que és a on hi ha el poder econòmic.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Àpats

La Kerree, és una gran cuinera. Desde que sóc aquí gairebé 5 setmanes, ben pocs cops ha repetit alguna cosa de menjar. Ja fa un temps, vaig quan arribar l'hora de sopar, vaig veure a la taula una mena de botifarres i se'm va fer la boca aigua. Anava pensant, per la forma i el color, el gust ha de ser similar al de la la botifarra, no pot ser d'altra manera! La decepció que em vaig endur quan ho vaig tastar... No era ni frankfurt, ni res. Aquí solen fer servir mooolt el forn i poques coses són les que fregeixen a la paella. Ahir en vaig tornar a menjar, i la veritat és que ho vaig trobar més bò que el primer cop que ho vaig tastar.

A per cert, avui amb la Nala hem "cuinat" a l'escola. Agafem el sobre dels nostres macarrons amb salsa de formatge, posem una mica de llet en un bol, hi afegim aigua bullenta i barregem bé. Ho posem 6 min al microones, seguint al peu de la lletra les instruccions. Han resultat del tot insuficient. N'han calgut garebé el doble. Això volia dir dues coses: per una banda que la resta de la gent que s'esperava per escalfar el dinar al microones ens ha maleït els ossos (que consti que hem mirat d'esperar a ser les últimes), i per altra banda la Nala es moria de gana, així que l'he hagut d'alimentar amb les meves galetes de xocolata. Quan finalment hem decidit que ja estaven bé (vull dir fartes d'esperar), ens els hem menjat. No mataven. Ara, però, encara tenim un altra sobre per fer un altra dia i un pot de llet encetat a la nevera que s'ha de gastar aviat...

dilluns, 4 de juliol de 2011

Canvis a la vista

Despré del primer mes aquí, he estat fent números, així per alt i no quadren per enlloc. L'estada en família més el transport (caríssim) em suposa una enorme despesa que he d'intentar reduir. Així que m'he tirat de cap a la piscina i he començat a navegar... Pisos compartits, habitacions compartides, amb gastos inclosos, no inclosos o bé parcialment, zones, barris, etc. El que tot això té en comú és un nom: car. Aquí es paga per setmanes. Doncs res, ara tinc feina uns dies anar mirant a veure què trobo.
Només espero poder haver-me traslladat quan arribi la meva germana. Amb ella tenim previst viatjar les 3 setmanes que estarà per aquí. La ruta encara està per veure, a l'illa nord, tinc força clar a on s'ha d'anar, i a l'illa sud, encara no, però temps al temps...

Amb la Nala ens avenim força bé, sobretot pel tema dinar i compres. Compartim el menjar, demà farem un experiment que espero que ens surti bé. Hem comprat sobres de pasta i volem cuinar-los al microones de l'escola. Com que els sobres són per vàries racions, n'hem comprat un cada una. Avui hem anat a New Lynn (centre comercial), i ha flipat, feia aquelles "ooooo" tant típiques i mítiques dels coreans i llavors deia, "gogogogo" (que bàsicament volia dir: va anem-hi, i mirem que és molt maco però no pensem comprar res). Després xerrant amb la Kerree ha dit que a les asiàtiques es tornen bojes anant de compres i m'ha dit "si tu et penses que a tu o a mi ens agrada anar de compres, t'equivoques de mig a mig: les asiàtiques són sens dubte les reines de les compres. Encara que siguin unes pobres assalariades que cobrin una misèria, van amb la visa que treu fum i no et pensis que es compren qualsevol cosa, sinó tot de marca i no són precisament ni falsificacions ni imitacions." i la Nala anava fent que sí amb el cap. Evidentment llavors ha vingut la meva pregunta: "i com s'ho fan per pagar-ho?", doncs se suposa que els pares i/o marit en les que estan casades.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Imprevistos. Visita a Mont Eden

A vegades quan et penses que "s'ha acabat el dia" resulta que no. Això és el què té viure a Auckland, no sempre és el què et penses. Surten imprevistos, gent per quedar, o bé quan estàs a punt de tancar l'ordinador per anar a dormir t'obren al xat i et desvetlles, o en fi mil coses més. Cert és que els amics se'n recorden de tu massa sovint quan no toca: ahir quan feia una estona que havia agafat el primer son, em comencen a respondre sms que havia enviat feia 3 hores, evidentment em vaig cagar amb tot. Després m'ha passat que a quarts de 5 de la matinada, no sé per quin setsous, el mòbil català comença a sonar. L'he buscat com una desesperada perquè com que no l'utilitzo ni recordava a on el tenia i quan l'he agafat he vist que era un número aparentment de NZ no identificat i he pensat, au va! aquestes no són hores de trucar, així que he penjat. Immediatament després he pensat, mira si per casualitat tinguessis el número a l'agenda i tampoc... bonic detall de part d'algun despistat.
Quan ha arribat l'hora que estava dormint més plàcidament, ha sortit un sol esplèndid que ha traspassava el vidres quasi nus de les meves finestres i per més que m'intentes tapar seguia brillant. Però com que la nit diguem que ha sigut tant "busy", doncs tampoc em podia llevar. Ah! i perquè no comentar els magnífics amics que es lleven amb el primer raig de sol i també pensen amb mi per fer plans durant el dia... jo també us estimo molt!

Al final de tota la història ha acabat que hem anat al Mont Eden. Un bonic cràter d'un volcà molt pròxim al centre de la ciutat. Hi hem anat la Nala i la Tomoko, també havia de venir l'Alex, (havia de marxar avui però li han cancel·lat el vol per culpa de les cendres d'un volcà Xilè que fa un mes que no para) però al final li han sortit imprevistos i no ha pogut. Estava ple d'asiàtics fent fotos. Un lloc molt recomanable de fer-hi una visita. Cal bufanda pel vent. Bones vistes de la city, va bé per situar-se i conèixer una mica més cada pam de territori.
A la tornada, el magnífic transport urbà gairebé ens fa morir del fred esperant. Més de mitja hora i haurien d'haver passat 3 busos i n'hi un, i com sol passar en aquests casos han arribat tots de cop!

dissabte, 2 de juliol de 2011

Mission Bay

Com bé diuen els meus amics, no fem altre cosa que anar a la platja el cap de setmana. I és que Mission Bay és una de les platges més maques que hi ha a Auckland city, a un dels barris, 15 min amb bus de l'estació de busos. Avui el dia ha acompanyat, un sol d'hivern espeterrant, pocs núvols i gens de pluja, a vegades una brisa suau però que es posava molt bé quan notaves que la cara se t'estava rostint pel sol... (Demà tots ben cara vermells...).
A l'hora de dinar, hem pogut triar i remenar el restaurant que hem volgut, farcit d'italians, mexicans, Burguer King, KFC, etc. I és que aquí això del "multiculti" és porta molt. Com que no sabiem quin triar, diguem que l'economia dels estudiants no és per tirar coets, ens hem decantat pel típic i tradicional "Fish & Chips". Servit embolicat amb paper de diari per emportar i menjar-ho a la platgeta. Amb el paquet, ens hi han posat un paper que deia que "votessim per les seves patates fregides". I és que pel què sembla hi ha una mena de concurs entre els locals de l'estil per disputar-se quin d'ells fa les millor patates. Doncs, pel meu gust hi faltava sal, i si haguessin estat un pèl més cruixents tampoc hagués passat res.
Al turó que hi ha al costat avui feien el dia de l'estel. Bàsicament volia dir que el cel estava ple d'estels, amb les típiques carpes de fira, megafonia etc. Ara, el millor de tot l'aventureta per arribar al cim. D'entrada, no teniem ni idea de com arribar-hi, així que hem agafat camp a través. I durant l'ascens, en cada passa que feiem se sentia "xip-xap", doncs imagineu-vos com ens han quedat les sabates... Amb raó la gent anava amb catiusques o bé descalços!
Després ha tocat el torn de gaudir d'un dels millors gelats que mai he menjat a Nova Zelanda (de fet és el primer...). A la terrassa amb el solet donant-nos vida! ooooo semblava ben bé Platja d'Aro en petit i sense gent, sense gaires botigues, només restaurants i amb un magnífic parc a primera línia de mar. Vaja, com oli i aigua.
Després de 3 hores i mitja "de tant de sol" estavem reventats i cansadíssims, així que cadascú a casa seva a jaure. És que no us podeu imaginar com arriba a cansar això de només preocupar-se de gaudir de les petites coses que t'ofereix cada moment...

Al cas amb el menjar picant...

Avui, com cada divendres mini test. (Avui fatal, la setmana que ve hauré d'estudiar més). Aquesta setmana de la classe dels matins només ha marxat una noia, la Kazu, japonesa. Encara s'estarà a NZ un temps més fent un altre curs.
La tarda emocionantíssima! No us ho podeu imaginar, la meva profe està de vacances i ens han posat la peli de Notting Hill, i era tal l'expectació que han vingut 3 classes! El millor de tot, és que quan faltaven 5 min per marxar a casa, ens han passat per alt la part més interessant i ens han posat directament el final... No té gràcia. Hagués preferit no saber-lo i continuar mirant 5 min més de peli...
Avui també ha sigut l'últim dia per l'Alex, un noi que va a la classe dels taiwanesos crec. Així que hem fet cames per agafar una bona gana i hem anat a sopar a un lloc que es diu FoodCourt. Bàsicament està ple de mini "restaurants" on pots triar i remenar el menjar que vulguis, les taules són compartides i hi ha una lloc a part per comprar les begudes. N'hi havia de coreans, xino, malaisia, vietnam, italia, mèxic, índia, turquia, asiàtic i algún més que no recordo. Total cadascú ha triat el què ha volgut. Jo m'he decantat pel xino, assegurant-me de que el menjar no fós picant. No sé què era, però com que he barrejat varies coses en un mateix plat gairebé era tot picantíssim, d'aquell que t'encén la boca i la gola i que ni amb aigua no "s'apaga"... Així que quan ja no he pogut més els hi he donat a les coreanes que han estat molt contentes...
I després a esperar el bus veient "la desfilada de models" (=personatges curiosos varis: gent vestida de festa, killos, punkis, transvestits, transexuals, meuques, extravagàncies vàries...). Tot això i més al carrer "K".