dimarts, 30 d’agost de 2011

Vaques grasses

Doncs crec que aquest títol té vàries connotacions. Nomé dir-vos que fa referència a totes i cadascuna d'elles.

Avui la Hristina, "la meva mare" a les classes de tardes, m'ha portat dinar. Una ració inmensament gegant d'una Lasagna que no només era per llepar-se'n dits! Osti, brutal! boníssima!!! De fet la Joanna s'ha queixat que ella també en volia. Com que tinc fama, entre els asiàtics, per tenir l'estómac petit (ells mengen com lladres i no s'engreixen el podrits), l'he compartida. De fet és molt habitual a l'hora del dinar tastar el dinar dels altres. L'única cosa que no tasto mai ni boja són els espaguetis dels coreans!

I avui ha sigut el gran dia del sopar a casa la Tomoko. Al final les altres companyes ens han fallat i hem sigut ella i jo soles. El menú ha sigut: amanida de col i alvocat (Tomoko), albergínies farcides amb gambes i tonyina i gratindes (jo), porc cuinat a l'estil japonès (cal que digui qui ho ha fet?) acompanyat amb arròs i per postres crema catalana (cal que ho digui?). Deliciós! Només diré que tant ella com jo habitualment mengen la meitat o fins i tot menys del què avui hem menjat. Ah! i tot amenitzat amb la millor música japonesa!

Com que després ens sentiem culpables per haver menjat tant, no ha quedat altra que fer la caminda de rigor en comptes d'agafar el bus. La veritat és que ha sigut un plaer poder caminar per la ciutat avui envoirada i no-contemplar l'Sky tower (he plorat i tot, es trobava a faltar).

On és l'Sky Tower? La vista desde Mayers Park cap a "la Torre Invisible"





L'Sky Tower sense cap.

Començant la setmana amb el bon peu

Fi del dilluns per a mi. Resumiria el dilluns dient que ha sigut un bon dilluns. Començant amb la ja maleïda i habitual dutxa d'aigua no-calenta, he agafat el bus gratis que m'ha permès estalviar-me una bona caminda fins, tot i que en temps ha sigut si fa no fa.

A l'hora de dinar la Hristina m'ha convidat al Holliwood, gràcies de tot cor! a partir d'aquí pintava una tarda ensopida, crec que he de canviar les classes de tardes perquè m'avorreixo com una ostra! Però després de tot la cosa s'ha animat i la vida social ha pres possessió de mi. Només diré que aquesta setmana realment tinc masses coses a fer, realment estressada, tothom sembla que es posi d'acord per fer plans a l'hora. Per altra banda haig de dir que ja m'agrada!

Bé i el millor de tot, torno a tenir internet!

diumenge, 28 d’agost de 2011

Sense internet

Primer de tot, davant l'allau de queixes que he rebut per no haver publicat les respostes a l'últim escrit, perdó. No vaig tenir temps, bé una nit de dijous a divendres a les tantes de la matinada... De totes maneres les acabo de publicar a sota mateix de la història. Bona sort!

La setmana passada vaig mirar quines opcions tenia per tal de connectar-me a internet. Veient que no m'hi estaria gaire temps a l'alberg, però el suficient com per necessitar una connexió, vaig decidir pagar $50 per connectar-me (opció més econòmica a curt termini). Doncs bé, això només m'ha funcionat 3 dies. Porto gairebé 3 dies sense poder connectar-me. Aparentment sembla que a on em vaig subscriure tenen alguna mena de problema amb la pàgina inicial que fa que no em pugui connectar. Maleït sigui!!!! Bé ara toca fer una reclamació i mirar si em tornen els diners.

Només diré que a part de trobar a faltar la Laura, la meva vida aquí segueix el seu curs més o menys normal i habitual. Buscant pis infructuosament. Ara esperar aviam què passa.

Demà sopar a casa la Tomoko, només haig de pensar aviam què cuino. Si algú té alguna idea, benvinguda serà. Ah! i no si val el típic paella o fideuà.

divendres, 26 d’agost de 2011

Caminant pel bosc

Pensant què podria escriure avui se m'ha acudit que podria escriure alguna cosa divertida com ara que desde dilluns que no tinc cap companya a l'habitació, o que al hostel hi ha un noi que menja tant en un sol àpat com jo en una setmana i a sobre no s'engreixa el malparit o també podria escriure que ahir vaig fer le test de nivell i que per molt poc no l'he passat. Però sincerament, seria escriure més del mateix.

Així que avui només traduiré una mena de joc que hem fet a classe. Així que obriu la ment i si cal agafeu paper i boli.

La història

És un dia bonic d'estiu i decideixes anar a fer una llarga caminda. Al cap de poca estona arribes a un bosc i decideixes entrar-hi.

 1. Descriu el bosc tant detalladament com puguis.
  • És de dia o de nit?
  • És maco o fa por?
  • Com són els arbres?
  • Què més pots veure?
  • Com et sents en el bosc?
2. Comences a caminar a través del bosc i arribes a una casa. Descriu la casa tant detalladament com puguis.
  • Quin estil és?
  • És lluminosa o fosca?
  • Quantes habitacions hi ha?
  • Hi cap balla? si és que sí, com és?
3. Continues caminant, i entres en un bosc amb vegetació molt espessa. De sobte veus un ós.  Descriu l'ós tant detalladament com puguis.
  • Com de gran és?
  • És salvatge o amigable?
  • Què fa l'ós? Què fas tu?
4. Continues caminant i arribes a una porta. L'obres i et trobes en un jardí.  Descriu el jardí tant detalladament com puguis.

  • Està deixat o està net?
  • Està ben cuidat o està abandonat?
  • Què hi ha?
 5.Travesses el jardí. Gires a la dreta, vues una paret molt alta. Descriu la paret en tant de detall com puguis.
  • Pots sentir res del darrere? Si és que sí, què?
  • Com et fa sentir?



Bé, un cop tingueu totes les respostes ben anotades, continueu llegint. Això no té gràcia si no es fa bé. Per tant si no tens les respostes ben anotades torna enrere.


Doncs per si de cas demà penjaré la interpretació, no sigui cas.... :P


La interpretació

  1. El bosc
Com sents la vida en aquest moment. Per exemple, com més fosc i més terrorífic sigui més negatiu et sents en la vida en aquest moment

  1. La casa
Com et veus a tu mateix. Per exemple, com més lluminosa sigui la casa, la teva personalitat és més optimística i positiva. El nombre d'habitacions significa el nombre de persones que vols a prop teu en la teva vida. No tanca vol dir que obert de ment i extrovertit.

  1. L'ós
Significa la teva actitud vers l'amor i les relacions. Com més petit i amistós és l'ós, més afectuós ets, i com més positiu et sents vers l'amor. Fugir de l'ós és sinònim de por al compromís.

  1. El jardí
Com veus el teu país en aquest moment. Com més cultivat i més brillant sigui el jardí, més positiva és la visió sobre el teu país.

  1. La paret
Com veus el més enllà (per exemple la vida després de la mort). Si sents veus felices cantant al voltant de la paret, vol dir que tens un punt de vista més optimístic del més enllà.

dimecres, 24 d’agost de 2011

Casino, segona visita, primera escurada de butxaca

Ahir al vespre vem sopar amb la Tomoko. Al final també va venir la Kazu, japonesa i s'hi va apuntar un altra noi que viu a l'alberg, Eric (Argentina). Així que entre tot vem fer un deliciós sopar, encara que la combinació dels plats no era la més idònia. Vem menjar amanida, pasta a la carbonara, pollastre teriaki (típic japonès), supermegahamburguesa a l'estil americà i macedònia.  Per arrodonir-ho vem poder triar entre fer un cafetó instantani o bé un got de llet amb "cola-cao".

Havent sopat la Tomoko va intentar a esenyar-nos a fer papiroflexia. Al Japó es veu que és molt comú. De totes maneres vem aconseguir fer un ocell, que sóc incapaç de tornar-lo a fer si no m'ho tornen a ensenyar. La Kazu ens va fer unes magnífiques roses de paper. Una vetllada magnífica. La pena és que no tenia bateria a la camera. Però la Tomomko va fer fotos, així que quan les passi, les penjaré!

Avui a l'escola no més o menys tot com sempre. A l'acabar m'han convidat anar al casino, i hi he anat a treure el cap a veure com funcionava això. La majoria dels que han jugat han perdut, jo concretament he perdut $2, vaja una fortuna. Però no tot han sigut males notícies. Quan he marxat hi havia un noi que havia guanyat $100 jugant a la ruleta. Ha tornat a començar amb $20, que és amb el que havia començat.

Després de la meva visita al Countdown, supermercat barat, a "casa" a fer el sopar. Simplement ha estat el 3r dia sense la Laura.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Segon dia després després de vacances


El segon dia després de les vacances no ha estat tant dur com ho va ser ahir. Ha sigut més relaxat i avui després de la recerca de pis n'he visitat un. Els habitants eren xinesos i a part de fer una olor estranya, que es podria classificar tranquil·lament de pudor, diguem que l'ordre i la neteja no feien pinta d'estar en la llista de coses a fer en aquell pis. El millor de tot, habitació individual.

Per altra banda avui toca fer sopar multicultural. Malauradament al final només serem la Tomoko i jo. Així que ja estem planejant repetir-ho algun dia amb més gent. Així podrem tastar plats típics de diferents països. Pendent està!

Ahir vaig tornar a tenir converses amb el meu os de la cua mentre estudiava, igual que ara. Però com que m'acusen de recordar cert personatge de ficció anomenat Gollum, no les penso escriure.

Avui la inspiració per escriure està més aviat fluixeta, però us puc explicar algunes de les conyes que tenim amb els companys de classe. Al grup de tardes, abans que marxes de vacances, érem 4 veterans: la Hristina (Macedònia), la Joanna (Taiwan), l'Onur (Turquia) i jo (Catalunya). No recordo com va començar la història, entre rialles i mil parides, però la qüestió és que molta gent es pensa que la Joanna i l'Onur són parella. Pel què sembla durant la meva absència van passar moltes coses. Bé, el pitjor de tot és que no m'ho volen explicar. Colla de mandrosos! ;-)

Aquí teniu la Joanna a la classe de la tarda. El dibuix és de la Hristina.

dilluns, 22 d’agost de 2011

Ultim dia per molta gent

El dissabte despres de sopar vem anar tota una colla a un pub, fins que va sonar l'alarma antiincendis. Van haver de desallotjar l'edifici...

Ahir diumenge no sols va ser l'ultim dia a Auckland de la Laura sino per molta altra gent que conec. Despres d'un mati relativament tranquil, desfent i refent maletes i rentadores. La tarda es va presentar mes moguda. Vem anar a la festa sorpresa de la Chalita, que ha marxat aquest mati tambe, com la Laura. Ens vem presentar amb paella. De fet li havia promes a la Chalita que algun dia li'n faria i aixi ha estat. Tot i que els ingredients no eren exactament els adients, era comestible. I el millor de tot, n'hi va haver prou per tothom. La festa va ser genial. El millor de tot poder gaudir de la companyia de tanta gent i gent tant maca! La Ria va fer un pastis brutal!

La Tomoko es va voler despedir de la Laura. Ens va acompanyar fins a 'casa'. I aquest mati a les 5, el despertador ha sonat. I abans de les 6 l'he acompanyada a agafar el bus. He de reconeixer que m'ha costat molt dir-li adeu...

Per cert, ningu d'aqui se n'ha adonat, pero ahir al mati, mentre la Laura es dutxava em vaig tallar els cabells. Aixo vol dir que 1) ho he fet poc i 2) el resultat ha estat bo.

Estic escrivint des d'un ordinador de l'escola, i no tenen accents, aixi que perdo per les faltes...

dissabte, 20 d’agost de 2011

Organitzant festa per la Laura a l'estil Kiwi

Dia de relax a l'Illa de Waiheke. Hi hem anat amb la Maria. Ferri, botiguetes, platgetes, castells de sorra, recol·lecta de petxines per augmentar la merda acumulada per tornar a casa, etc etc. El dinar allà ha estat molt curiós. Amb la Laura hem demanat un plat que era sop a cremosa de marisc servit a dins un pa! Osti, a part de ser original era ben curiós. Més tard hem anat a fer degustació de vins i postres.

De retorn a Auckland, estava pensant: "hauries d'organitzar una despedida com Déu mana per la Laura", però per aquelles coses no tenia cobertura. Així que quan he arribat, tard al vespre he começat a enviar sms i dit i fet, cap a fer el got!

Ara estem al metro sopant i conectant-nos a internet gratis i anem a trobar-nos amb la gent.

"El teu ros és perfecte"

[Escrit el divendres 19/08/11]


Avui últim dia de conducció. Hem visitat la part més nord de l'illa nord, tot i que no hem arribat a la punta on s'uneixen el mar de Tasmània amb l'oceà Pacífic. Ens quedava massa lluny. Hem arribat a Paihia, un poble que a l'estiu ha de ser preciós, més que res perquè ara ja era encantador. Hem passat pel bosc de Kauri on hi ha l'arbre més gran de Nova Zelanda. Els Kauris són arbres sagrats per als Maoris. En particular n'hi ha un que fa 51,5x13,7m, això perquè us en feu una idea és enorme, són un pilot de persones abraçant-lo!

Al migdia, hem parat a un Subway a dinar. Només creuar la porta m'he posat la mà a la butxaca de l'anorac i no hi tenia el moneder. He buscat a tots els llocs possibles i els meus temors s'han confirmat: me l'havia deixat a l'alberg. Doncs com diu la dita, qui no té cap té cames, així que hem trucat i no ens han aclarit res. Doncs agafem altra cop direcció a Wangarei en busca del moneder perdut. La sort ha sigut que miraculosament hi hem trobat l'empleada en el seu dia lliure i l'he pogut recuperar, amb tot. Això se'n diu ser tenir llet!

Doncs com més avançava el dia, pitjor es posava la cosa. Tenia prevista una visita a un pis que al final, quan acabàvem d'entrar a Auckland amb el peu a baix ens han cancel·lat... Hem anat a l'alberg d'Auckland que havíem reservat i de seguit he anat a tornar el cotxe. Tancat i xapat. La sort és que he vist un lloc per retornar la clau. Si hi ha algun problema, ja s'ho cobraran... I cap a fer via cap al pub amb tota la colla, a relaxar-nos una mica després del dia que no semblava que fos de vacances.

Quan he explicat l'anècdota del dia, això del meu moneder, el Brad m'ha dit: “Your blond is perfect” que vol dir ni més ni menys que el títol d'aquest escrit. Bé ja ho diuen que els nens i els borratxos diuen la veritat. I suposo que no calen més interpretacions, tothom ho sap però encara no m'ho havien dit mai, ara ja no ho podré dir.

Després sopar al Burger King, trobada amb la Nala, anar a casa la Tomoko a recollir una maleta i cap fer nones amb el merder que hi ha al mig de la city. Ja veurem qui dorm avui. Demà anirem amb la Maria, russa, a les illes Waiheke. Al vespre hi ha molta gent que vol quedar amb nosaltres per despedir-se de la Laura i diumenge es presenta busy (enfeinat) també.

divendres, 19 d’agost de 2011

3700km conduits

El penúltim dia de conducció ha merescut un recompte dels kilòmetres fets fins al moment. Doncs mirat així per alt, en 16 dies de conducció hem fet 3700 km, a part de l'avió d'Auckland a Christchurch més el ferri de Picton (Illa Sud) a Wellington (Illa Nord). La mitjana són uns 231 km diaris. El resultat de tot això són uns braços fibrats. No hagués dit mai que això de conduir servis "per posar-se en forma d'aquesta manera". Ara en comptes de tenir una pelleringa tinc bola!!! jejeje

I ara posant-me seriosa faré un resum del dia d'avui. Excepcionalment ens hem llevat tard, a les 8. Fent el gos i el manta fins a les 10 que no hem anat a les coves de Waitomo a fer el fanga. Doncs ens hem posat "el traju" d'honor: jersei 10 hores gran+bestit de neoprè moll+ peus de neoprè molls+ jaqueta de neoprè molla + casc màgic (és a dir el frontal funcionava si volia i/o quan volia) + mitges botes. Així que ben equipades hem tingut una guia per a nosaltres dues soles.

Un cop a les coves, primer hem practicat el salt del pneumàtic al riu. Això consisteix en saltar d'esquena a l'aigua amb un "flotador" al cul. Molt divertit. Ara ens hem cagat amb la temperatura de l'aigua. Després ha vingut una caminda pels frondosos boscos de la cova de 5-10 min i hem començat la nostra aventura espeleòloga. Coves xulíssimes amb cuques de llum. M'estalviaré els adjectius, malauradament ja no tinc més en el meu vocabulari per fer servir.

I al primer salt del pneumàtic dins la cova he caigut de ple sobre un roc i el meu os de la cua m'ha dit: "Te'n recordes de mi?" i jo li he contestat "Ara si...". La sort ha sigut que a dins l'aigua i amb moviment no m'ha tornat a dir res més. Només més tard, quan portava unes 4 hores conduint ell s'ha tornat a enrecordar de mi i m'ha dit "No et pensis que m'oblidi tu..." i jo li he contestat "No feia falta".

Un cop hem sortit de la cova (unes 2,5 hores) ens hem dutxat, ens han donat sopa calentona i unes torrades. I hem comprat un CD amb les fotos de l'aventura. Malauradament no tenim CD al netbook i per tant tardarem una mica a penjar-les, però realment no tenen pèrdua!

El millor de tot, és que des de que la Laura va arribar aquí li deia que haviem de fer el fanga a les coves de Waitomo, però ella té por a les alçades i a certs tipus de risc, així que em va dir que no. Després de proposar-li fer un bunjy jump o skydive o varies activitats bèsties per l'estil, finalment ha acceptat la primera proposta de totes per ser la menys arriscada (i també la més econòmica). Així que les dues estem molt contentes amb la nostra aventura.

Després hem estat a punt de canviar els plans i anar-nos a fer un massatge amb els fangs de Rotorua. Realment estavem baldades i jo encara ho estic. Finalment hem decidit no fer el ruc i visitar el que es pugui de nord d'Auckland que encara no hi haviem estat. Doncs apali a fer quilometres s'ha dit.



Mostra New Zealand - L&A en un mapa més gran

dimecres, 17 d’agost de 2011

Esquivant el mal temps


Ahir al vespre al final vem ser 5 persones a l'alberg. Va anar arribant gent que els havia passat el mateix que a nosaltres: canvi de plans degut al mal temps. Un vespre ben entretingut amb 2 taiwanesos i un tailandès. Per sort el senyor que ens va rebre, que era un pèl estrany, no el vem veure més.

Ahir a la nit les previsions del temps eren molt i molt dolentes. Anunciaven tempestes durant la nit. Neu a partir de 100 metres en molts punts. A Wanganui, on erem, a partir de 400m. Així que vem anar al llit amb la incertesa de no saber què ens trobariem. Doncs, quan ens hem llevat, cel serè i sol espaterrant, tot i que el dia era fred. Hem parlat amb el senyor de la casa i ens ha dit que provéssim de fer la ruta cap al nord pel National Park, que era la nostra intenció d'un bon principi. No ens ha assegurat si trobaríem tota la carretera oberta o no.

Com que el cel pintava bé, a les 9 en punt ens posàvem en marxa. Sol amb alguns núvols, però molt bo. Gràcies a la neu hem pogut gaudir dels més meravellosos paratges nevats, cosa poc habitual. Ens hem sentit molt afortunades. Per arrodonir-ho totes les carreteres obertes. Així que hem decidit intentar pujar al Ruapehu, Whakapapa (on vaig anar a esquiar fa unes setmanes). A mig camí, no ens han deixat passar. Ens han dit que només estava obert la zona de “Happy Valley”, que és la de principiants i per la canalla i que només s'hi arribava amb cadenes. Doncs res, girem, fem quatre fotos i continuem la ruta.

Següent parada Taupo. Hem decidit donar la volta al llac Taupo. El més gran de Nova Zelanda. De fet el llac és el cràter d'un volcà. Impressionants vistes. I a la tarda doncs hem anat a Waitomo, on hi ha unes coves famoses pels cucs de llum a banda de ser espectaculars. Doncs demà toca aventura: anirem a fer ràfting a les coves. I després anirem a visitar l'últim gran racó que ens queda: la part nord d'Auckland.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Neu i glaç


Avui la neu i les carreteres tallades ens han obligat a canviar de plans. La intenció era visitar el museu més important, Te Papa, i el Mont Victoria. El fred i les previsions ens han espantat. Només hem visitat el museu. Volíem anar a passar la nit al National Park, malauradament després de preguntar ens han dit que està tancat. No problem, canvi de plans. Hem decidit anar a Wanganui, costa est.

Un cop a allà hem comprovat que és un alberg molt curiós. Tenen Bred & Breakfast i alberg a la vegada, tot per separat. Un lloc net i que fa bona olor, tètric a la vegada. Ningú més allà. Pànic. Ja estem fent plans per llevar-nos com més d'hora millor i marxar. Però amb la incertesa de com estaran les carreteres. Per sort, mentre escrivia, ha arribat un noi.

Durant el dia d'ahir els meus amics d'Auckland i també la Kerree, em van enviar sms dient que Auckland feia tant de fred i també estava nevant. Fet molt atípic. De fet crec que una nevada tant general a les dues illes ja és molt inusual.

Per sort el costipat de la Laura ja li està passant.

Onada de fred

[Escrit el dilluns 15 d'agost]

Avui dilluns dia15 d'agost, exactament la meitat del mes, s'ha girat un mal temps increïble a totes les illes. Doncs a Nelson on hem passat la nit al matí, tot i fer un sol tímid, feia un fred molt gèlid. De camí a Picton, on havíem d'agafar el ferri per creuar, hem sentit a la ràdio que a Wellington nevava i duraria així fins almenys demà. A Christchurch també nevava i els aeroports només arribaven alguns vols internacionals. Els vols “domèstics” (nacionals) depenien de la companyia si volaven o no.

El camí fins a Picton l'hem fet per una collada pitjor de la de Tosses, i això em passa per xerrar. Fa uns dies vaig dir-li a la Laura que aquí no hi havia collades d'aquest tipus... Això sí les vistes espectaculars.

Quan hem arribat al moll per embarcar el cotxe, ens diuen que el nostre ferri s'havia cancel·lat. Molt eficientment, ens han donat un paper per anar amb l'altra companyia. Ha sigut dit i fet, molt fàcil. Bé, en aquest cas el meu comentari és: ja seria hora que a Catalunya passés el mateix, que es posin les piles d'una vegada i quan hi hagi problemes que els resolguin i sense pagar altre cop.

Ens han avisat que el mar estava molt alterat i ens han recomanat pel mareig beguda de “ginger”. No sé què és, quan tingui connexió a internet ho miraré. Però a la meva farmaciola màgica teníem unes biodramines que han funcionat de nassos. El mar no només estava alterat, era horrible, es feia pràcticament impossible caminar.

Quan faltava poc per arribar a port, veiem que estava nevant al mar! I ens hem quedat “glaçades”. Un cop a terra ferma, hem pogut comprovar que era més aviat com pedres. El millor de tot ha sigut quan després d'aparcar el cotxe, caminant cap a l'alberg, una brisa no precisament suau empenyia les pedres contra la nostra tendre pell... Ens hem quedat mig molles, sort que només han estat 2 eterns minuts arribar.

Les previsions per demà són un pèl millors, només neu als turons. I les temperatures un pèl més altes que les d'avui.

Ara només ens queda disfrutar de les apagades de llum constants, amb llamps i trons incorporats. Ah! I per cert, la Laura porta un costipat de nassos a sobre, molt pitjor que el que vaig passar jo. Se n'ha hagut d'anar a jaure una estona.

Només per acabar, ja fa uns dies que he notat que ja torno a xerrar pagès del Lluçanès!! :-P
 

diumenge, 14 d’agost de 2011

Dies, hores, minuts, segons


Passen els dies i no tenim temps de veure-ho tot. Passem les hores conduint. Els minuts són petits instants per gaudir de cada petita meravella d'aquest petit-gran país. I els segons s'esfumen com qui no els ha conegut mai.

Com més descobreixo més ganes tinc de veure i fer més. Com més ganes en tinc més decepcionada estic perquè per més temps que tingués per passar-hi és impossible poder-ne disfrutar d'una mil·lionèssima part. Però bé, només es pot fer que aprofitar cada petit tresor i retenir-lo en la memòria o en alguns casos fotografiar-lo. Però estem veient que les fotos no fan justícia, no capten l'escència ni la immensitat o bé simplement ni tan sols allò tal com és, tan sols són com segons que passaran a formar part en un futur del passat.

Avui després de passar-nos unes 9 hores conduint, les 2 primeres la Laura, hem arribat a Nelson. Això està al nord de l'illa Sud. Hem acabat de fer la costa oest (famosa per les mines d'or del segle XIX) per arribar a la badia de Tasman i també ens hem arribat a la badia d'or. Demà creuarem cap l'altra illa. Passarem al nit a Wellington.

Ara ja tenim gairebé clar del tot la ruta dels pròxims dies: Wellington (Te Papa Museum & Mount Victoria), Tongariro National Park (si el temps acompanya farem l'excursió d'un dia a peu), Waitomo (visita a les famoses coves on a més hi ha cucs de llum), la part més nord de l'illa i finalment retornarem a Auckland.

Ara que tan sols hem queda una setmana justa per estar amb la Laura, em començo a enyorar. Només pensar que he de tornar a “la vida normal” que no en tindrà res, em fa molta mandra. I dic que no en tindrà res perquè encara no tinc allotjament, tinc previst estar-me d'alberg en alberg fins a trobar un pis assequible. I tot sense la meva germaneta... em sembla que la trobaré a faltar molt... Però tan sols he de pensar que d'aquí a que jo torni a ser a casa tan sols passaran dies, hores, minuts i segons i per sort o per desgràcia això mai canvia.

Només em puc dir que meravellós que és aquest país i la seva gent!

dissabte, 13 d’agost de 2011

Les mitges mai són plenes

Avui ha sigut un dia a mitges. M'explico, hem anat a veure les famoses glaceres però no hem tocat el gel, no s'hi arriba si no és amb guia o amb helicòpter. Hem fet camí de poc més de 3 hores fins a Greymouth però no acaba de ser cap lloc del tot interessant. I per acabar-ho de rematar, el temps ha fet mig dia de cada.

Però amb això no vull pas dir que no haguem disfrutat com habitulament! Faltaria més! Les glaceres impressionants, quan hi hem anat encara feia sol, així que hem pogut veure clarament el contrast de colors entre blanc, blau i brut, així com també la cova.

Desrprés hem anat a un centre de recuperació de kiwis (l'animal) i hem pogut observar aquelles bestioles prou curioses. Són ocells sense ales ni extremitats superiors de vida nocturna en greu perill d'extinció. L'aigua l'extreuen dels aliments bàsicament, sobretot dels cucs.

I avui hem decidit que no cuinarem. Ni farem el sopar ni tampoc el dinar de demà. Com que avui és dissabte hem dit "què coi, avui anem a menjar porqueries tipus McDonnalds o KFC".

El tema de la pluja. No ens ha privat de fer res. Només ha plogut a la tarda. així que hem tingut un matí de sol, un migdia-tarda ennuvolat i ara tarda-vespre plujós. Però desde que la Laura va arribar és el primer cop que plou. Fins ara només sol, sol i sol, excepte el primer dissabte que va estar una mica trist el dia. I això val la pena remarcar-ho, perquè no és gens normal. Sobretot a la costa oest, on sabem que la precipitació és de més de 5100 mm anuals (a Catalunya si malament no recordo és d'uns 600mm), i fins ara només hem tingut sol i pocs núvols. Vaja, una sort increïble.

divendres, 12 d’agost de 2011

La costa oest


Ahir dijous, al vespre vem anar a fer el got a Queenstown en un local on tenien diverses excentricitats, es deia alguna cosa com “The World”. Per començar tenien una carta força extensa de diferents combinacions de begudes alcohòliques. Barreges que mai enlloc havia vist ni sentit. Però la cosa no s'acabava aquí: el millor i més divertit és que t'ho serveixen en una mena de tetera individual. N'hi havia de dues menes el què en deien “tea pots” (més petites) i el que en deien “bombs” (més grans), evidentment la diferència no només era en el tamany sinó també en el contingut. El primer tipus diguem que eren més suaus, mentre que el segon tipus el nom ho diu tot.

Avui, ha tocat emprendre la marxa per la Costa Oest cap a les glaceres, concretament a la de Franz Josef. Han estat gairebé 7 non stop de conducció. El paisatge és molt diferent del que fins ara haviem vist. Tot i estar pràcticament a tocar de la costa, les montanyes altes no ens han abandonat ni tampoc els incomptables ponts o miniponts d'un sol carril. La vegetació espessa de verd més fosc. Els pocs moments que ens hem acostat a la costa, Mar de Tasmània han sigut tant espectaculars com la resta de trajecte, però que han anat molt bé per mantenir la meva atenció “desperta” a la carretera.

Avui hem tornat a carregar una altra autoestopista. També ha vingut fins a les glaceres i s'està a l'alberg de just al davant. És una noia xilena el nom de la qual no recordo bé (i la Laura tampoc). Fa quatre mesos que ha arribat a Nova Zelanda i té un visat de “Working Hollidays”, vàlid per un any. Això bàsicament vol dir que està aquí amb dret per treballar durant un any. Però pel que sembla no té massa sort. Ha dit que li queden uns $500, així que li hem desitjat molta i molta sort.

Doncs demà tocarà caminar per les famoses glaceres, que prometen ser impressionants. I a fer camí cap a un lloc encara per determinar, només sabem que serà al nord i podem triar entre conduir 3 hores i poc o bé més de 5.

Acabaré l'escrit d'avui dient que si fos conductora professional a hores d'ara seria rica... (o no...)



Queenstown i La Terra Mitjana


[escrit el dijous 11 d'agost de 2011]

Avui dia de relax a Queenstown. Al matí hem decidit quedar-nos una nit més aquí, l'única pega és que hem hagut de canviar d'habitació, la qual cosa ha volgut dir el moviment ja habitual de maletes.

Queenstown seria comparable a Andorra. Però en miniatura. És una ciutat no massa gran, al costat del llac. És famosa per esquiar a l'hivern, caminades a l'estiu i tot l'any per la vida nocturna. De fet els kiwis diuen que és la capital de l'aventura: salts amb avioneta, ponting, ala delta, paracaigudisme, caiac, rafting... en fi tot allò que sigui esport d'aventura i de risc es pot fer aquí. Es veu que el primer lloc on es pot saltar des d'un pont és aquí.

A la tarda hem anat a fer una ruta amb 4x4 on ens han mostrat alguns dels paratges on es va filmar el senyor dels anyells. Concretament Ísengard i Lothlorien i algunes altres paratges d'altres escenes. Magnífica ruta amb amb un xofer només per nosaltres. La veritat és que està bastant sonadot, però ha sigut molt divertit. Sobretot quan ens volia fer creure que les vaques al veure el senyal de “perill vaques” no creuaven! Però amb qui es pensava que parlava?? amb unes pageses com nosaltres no se les engatussa tant fàcilment!! hehehe

Demà tocarà les glaceres de Franz Josef. Una ruta llargueta però que promet ser impressionant. Em moro de ganes de veure el famós gel blau. 


dimecres, 10 d’agost de 2011

Milford Sound

Primera glaçada desde que sóc a Nova Zelanda. Aquí la sensació de fred és gran, però de glaçades sèries no n'havia vist cap fins avui.

Avui ha tocat el torn de visitar els fiords. Milford Sound. Hi hem anat amb autocar desde Te Anau. Impressionants vistes. Els colors són sens dubte marevellosos.

L'autocar s'ha parat a quatre punts estratègics. Cascades i extraordinàries vistes de les muntanyes enfarinades. Fins hi tot hem arribat a veure neu que semblava que fos de color blau. Estava envoirat i el reflex de no sé ben bé el què donava aquesta sensació.

Un cop hem arribat als fiords un vaixell amb bufet lliure ens esperava. Només d'arribar a afartar-nos com lladres i a gaudir. Sensacionals vistes. Fins i tot hem arribat a veure dofins, per tant el creuer per anar-los a veure ja queda descartat. Així que tindrem un dia més per altres coses.

A les 5 tocades de la tarda hem tornat a Te Anau i allà hem conduit fins a Queenstown. Ara estem planificant què fer demà i els pròxims dies.

dimarts, 9 d’agost de 2011

Colors, sensacions, olors

Excepte de l'últim (olors) puc gaudir de tots els altres...

Després de tot penso que el viatge tot just està emprenent dimensions fins ara insospitades. Com més descobrim més en volem. És impossible fer i/o veure tan sols un 5%. Però conscients d'això intentem gaudir al màxim de cada moment, conscients de que serà irrepetible.

Estem fent al voltant d'uns 200km diaris. Avui al matí hem canviat el cotxe a Dunedin, ja que no xutava gaire. Després d'haver-nos d'esperar fins a les 2 de la tarda hem fet camí cap a Te Anau amb la intenció de demà al matí anar a veure Fiorland. Ja tenim reservada plaça en el vaixell.

Els colors, la llum, les sensacions són magnífiques. No sé trobar paraules per descriure-ho. El contrats del verd de les muntanyes amb el cel blau i la combinació dels núvols ni massa grisos ni massa blancs és impressionant. Per no parlar de milions d'altres coses similars.

Les ciutats o pobles al sud són un pèl diferents. Aquí hi ha més totxo. Dunedin m'ha enamorat. No hem tingut massa temps per explorar-ho però quan pugui hi vull tornar.

Aquí us deixem el mapa de la ruta que hem fet fins ara (si no es veigues correctament feu-m'ho saber)


Mostra New Zealand - L&A en un mapa més gran

Primers dies a l'illa sud

[Escrit el dilluns 8 d'agost de 2011]

Ahir diumenge, després de dormir a casa la Kerree molt probablement per última vegada, vem agafar un avió cap a Christcurch (Illa sud, centre, costa est). Però el dia va ser horrorós, almenys per mi, a part de porar un costipat de mil dimonis a sobre, la migranya no em va deixar viure just abans d'agafar l'avió. Pitjor va ser el descens, quan el canvi de pressió va fer de les seves durant més de mitja hora. Un cop arribades al nostre destí, vem maleïr els ossos a la companyia de lloguer de cotxes. Ens havien dit que eren a l'aeroport i no era així, tenen un taxi que t'hi porta i ens va costar “descobrir-ho”.

Així que a les 4 tocades começàm a fer camí cap a Timaru, un poble a mig camí de Dunedin (Ciutat més important del Sud de l'illa sud). Hem dormira a un backpackers (alberg) que ens hem cagat amb la tot i més. Per començar una cuina petitíssima i bruta, com la d'una casa normal. Allà dintre era com un congelador, pudor de totes menes i gent molt rara. Vem conèixer un noi de trenta i pocs que ens va explicar la seva desgraciada vida: no volia tenir fills, però es va enamorar d'una noia 10 anys més jove. Ella només volia estar-se a casa per tal de ser mare i cuidar-se dels fills. Ell, segons va dir, li va donar tot i quan es van traslladar, ella li fot les banyes i li crema la casa. Després certs detalls de la història eren contradictoris.

Aquest matí ben d'hora hem marxat d'aquell infernal lloc. Més de 200 km ens separevem del nostre destí: Dunedin. Però l'aventura del viatge tot just acaba de començar. El cotxe no ens acaba d'anar del tot bé. És de canvi automàtic, però sembla com si el gas o bé l'embrague no rutllessin alhora. Total que demà al matí hem de mirar si trobem la companyia i podem canviar el cotxe. Durant el camí hem carregat un autoestopista, James de Minesota (USA). A part, hem vist un arc de Sant Martí dels espectaculars, de fet el segon després del que vaig veure a Tongariro.

Un cop a Dunedin, hem visitat la reserva de dofins grocs i ruta per la ciutat de nit. Realment és dels pocs llocs on el totxo abunda i hi ha construccions tipus europees, concretament escoceses i italianes. Demà intentarem fer fotos.

dissabte, 6 d’agost de 2011

Hobbiton i Rugbi

Avui dissabte ha tocat un dia d'emocions intenses. Ens hem llevat a les 6 del matí i un cop llestes hem fet camí cap a Matamata. El poble més pro per a "La Comarca". Un cop allà el primer que ens han fet fer és signar un paper de confidencialitat que no podem revelar res del que hem vist ni ens han explicat. Normes molt estrictes. Com tot aquí, no té pèrdua.

Deseguida hem enfilat camí cap a Auckland a retornar el cotxe i plantar-nos a veure el partit: All Blacks vs Australia. Abans però ens hem trobat amb la Tomoko. Vem comprar les entrades per separat però hi hem anat juntes. Trens gratis per arribar-hi. A l'arribada repartien gorros i banderes, n'hem fet una bona arreplegada. Tot i que no entenc massa el rugbi ha estat molt emocionant. Sentir l'ambient i veure-ho en directe no té preu. I el millor de tot, el locals han guanyat!

Ara toca anar a dormir d'hora que demà agafem un avió cap a Christcurch. La veritat és que aquesta part del viatge encara no està planificada. Tenim moltes idees, o molt poques depen de com es miri, i relativament poc temps per fer-ho tot bé.

Per acabar afageixo que això de conduir per l'altra banda ho porto molt bé. El canvi de marxes automàtic és una marevella. I la companyia immillorable. Només ens falta una cosa: temps.

divendres, 5 d’agost de 2011

Rotorua (II)

Avui comentari ràpid sobre el dia.

Visita a Wai-o-Tapu. Vall volcànica d'aigüea s sulforoses de paisatges pintorescs. A la tarda visita al museu de Rotorua. I ara a la biblioteca planificant el viatge. Demà anirem a Hobbiton, la vila dels Hòbbits, i a la tarda a veure la sopresa de la Laura: partit de rugbi de Allblacks vs Australia (Auckland).
Visca la bona vida!

Impressionant Rotorua (I)

[Aquest comentari fa ser escrit fa aproximadament 1 dia, però per limitacions de connexió no l'he pogut publicar fins ara]

Avui ens hem llevat després d'una nit freda, tot i dormir amb 2 mantes i el radiador engegat. Ja tremolo per quan anem a l'illa sud que és hivern fred de veritat. De fet m'han dit que sovint una temperatura de pocs graus sota zero poden semblar-ne molts més.
Dijous, segon de viatge. Decidim anar de dret Rotorua des de Whitianga (Coromandel). Ens ha costat to el matí arribar-hi. Avui ja no ens paràvem tant sovint a fer fotos a les espectaculars vistes.

Un cop a Rotorua hem decidit el plàning: primer dinar que ja el portàvem. Hem visitat “Hell's Gate”, que és una zona d'aigües sulforoses termals. Deixant a banda la pudor, simplement és una marevella de paisatge. Sortidors d'aigua calenta, terra fumejant, terra amb propietats exfoliants per la pell etc.

Després hem anat a fer la compra de rigor i allà hem descobert dues coses prou interessants: la primera és que aquí tenen “Alioli”. Quan pengi les fotos ja veureu... La segona és que hem descobert que el “Tarradellas” també ven pizzes aquí! M'explico, no sabem com és possible però hem trobat unes pizzes amb el mateix disseny i pràcticament la mateixa masia que la de Tarradellas. Qui ha copiat a qui? Les casualitats existeixen?

Al vespre hem anat a un sopar Maori amb espectacle. Mitai és una família Maori de la zona que ha montat el negoci. El recullen amb bus, t'ensenyen com cuinen el menjar: fan un forat a terra amb foc i pedres i hi posen el menjar i el cobreixen amb draps. Ja ho havia vist en algun reportatge del 33. El xou de danses típiques Maoris, rituals d'iniciació, lluites, rituals d'aparellament etc. Bufet lliure i finalment visita als cucs de llum. Tot molt xulo. No trobo les paraules per descriure-ho.

Desde que ha arribat la meva germana aquí, que he arribat a una conclusió: ella dorm per mi i jo menjo per ella. Som ideals, ens complementem a la perfecció. La passejo per tot arrreu i ella fa les fotos.





dimecres, 3 d’agost de 2011

Coromandel Peninsula

Ahir, segon dia per la Laura a Nova Zelanda. El matí va ser esplèndid, així que encara s'haurà d'esperar una mica per conèixer els ràpids “canvis d'humor” del temps. Al vespre vem anar a sopar amb tota una colla. Al final crec que vam ser 18. El lloc era un dels mítics Foodcourts, on hi ha tot de mini restaurants de varis països del món, amb un espai comunitari per menjar. Això el què bàsicament permet és que cadascú trii el que li agradi.

Després de la llarga jornada, quan vem arribar a casa, la Laura se'n va anar a dormir mentre jo acabava les preparacions per al viatge. Èxit rotund de trencar-m'hi les banyes, i finalment a la 1am em ficava al llit. A les 6 sonava el despertador i quarts de 8 enfilàvem cap la Península de Coromandel. Primer Thames, seguint per la carretera de la costa d'impressionants vistes, arribant Coromandel Town. A la tarda ens hem arribat a “Hot Water Beach”. Aquesta platja té la particularitat que com per art de màgia et pots banyar en aigua calenta si fas un forat a la sorra. Llàstima que sigui hivern i no teniem ganes de costipar-nos que tot ajust acabem de començar l'aventura. Mig morta (jo) i la Laura fresca com una rosa hem arribat a Whitianga. Un acollidor alberg ens esperava. Mini casetes amb mini apartaments amb cuina i lavabo. Total com que és temporada baixa tenim un d'aquests luxúriosos “apartaments” per nosaltres soles. Doncs ara estava medint això i és més gran i espaiós que els pisos d'Auckland.

I ara estem preparant la ruta per demà. Tocarà Rotorua.

A punt de marxa

Ahir al matí vam anar al Mont Eden, un volcà que ara és parc que està a Auckland mateix. Com que feia molt bon dia vam poder tirar unes fotos precioses. Com que encara no les hem descarregat no us les podem ensenyar.

Al vespre vam fer sopar de presentació amb tota la colla de l'Alba, va ser divertit. Cap al final del sopar els vam ensenyar que portavem posades les samarretes Crtl+C i Crtl+V, i ens vam fer un fart de riure. Ahir novament ens vam sentir molt observades per tota l'allau de curiosos de veure unes bessones "Are you twin?". Gairebé tothom del sopar es va voler fer una foto amb nosaltres amb la nostra super samarreta posada! No tenim totes les fotos perquè la majoria les van fer amb les seves càmeres.

Ara marxarem cap fer les nostres vacancetes de veritat i dissabte tornarem a Auckland perquè l'Alba m'ha preparat una sorpresa per dissabte. Ja us explicarem.

Com que marxem i anem de backpackers (albergistes a la kiwiana) no sabem si disposarem de connexió a internet o no, així que no us preocupeu si l'Alba no escriu al bloc durant uns dies. De totes maneres tan aviat com puguem tornarem a escriure per anar informant. Evidentment penjarem fotos.

L'Alba diu que no passa res deixeu comentaris al bloc, al contrari li fa molta gràcia encara que no us conegui, de fet que importa, alguns/algunes ja us conec jo (Martona, per exemple!! ;D).

Fins aviat,


Laura

dilluns, 1 d’agost de 2011

Anyorava les nostres baralles, germaneta!

Doncs després de dos mesos sense veure la Laura tenia unes ganes boges de poder parlar, i estar amb ella. Però el que anyorava més són les nostres baralles. Llàstima que avui estava massa cansada per contradir-me. Així que m'hauré d'esperar fins demà... doncs res què hi farem, tindrem tres boniques setmanes per intentar-ho i de ben segur que no defallirem en l'intent!

Doncs després de recollir-la a Britomart (centre del transport), hem anat a casa a treure-li la ronya i a descansar, però no massa, tampoc cal que es malacostumi. I cap al centre de s'ha dit. L'he portat de ruta per K'rd (a l'hora en què no s'hi veien les bèsties salvatges), Queen St, el carrer principal i dinar al centre comercial de Britomart (a un Japonès). Ens hem fotut les botes. Li ha anat bé per treure's el defalliment, pobreta, havia passat masses hores sense dormir. I just quan li entrava la nyonya, hem enfilat cap a Albert Park. Després hem anat al Hollywood cafè a fer una xocolata calenta amb free muffin. Quan la Laura estava fent la vacaina de rigor, s'han ajuntat la Nala, el Tommy i una noia taiwanesa nova de la qual sóc incapaç de recordar el nom (fins que no m'han dit el nom unes quantes vegades no en recordo cap ni un, sóc un desastre amb això...). Després hem enfilat cap a les alçades de l'Sky Tower. El comentari de la Laura ha sigut "llàstima que estigui tant cansada. Tot seguit cap a casa a sopar i a tornar-nos a posar les botes. De fet, em sembla que jo no havia menjat tant en un dia desde que sóc aquí com avui...

Després d'organitzar l'equipatge (mínimament) la Laureta s'ha ficat al llit i abans de les 9 del vespre ja clapava.




L'arribada de la Laura

Després de fer una truita de patates i ceba ahir per sopar, el nervis gairebé no m'han deixat dormir. Doncs bé, ja la tinc aquí. Aquest matí, després d'un llarg viatge primer a Madrid i després a Seol.

Doncs bé, la Laura deixa aquí la seva primera impressió:

Hola gent! per fi he arribat a NZ. El viatge ha estat molt pesat amb moltíssimes hores d'espera als aeroports, però al final tots el vols han anat bé. El menjar coreà que m'han donat a l'avió és prou bo, això sí, sense picant, eh! Quan he arribat he agafat el bus que em va dir l'Alba i he enfilat per fi l'últim pas cap a la nostra retrobada.

El conductor ha fet la ruta diferent, de manera que l'Alba m'esperava al tombar la cantonada, i com no, l'he enganxat desprevinguda quan després de tant de temps ha sentit a cridar el seu nom en català. De seguida ens hem fet una gran i llaaaarga abraçada, ha estat molt maco.

Impressions de NZ encara no en tinc gaires, bé, condueixen per l'esquerra, són tranquils, no tenen pressa, tot és verd, el centre de la ciutat és com el de totes les ciutats i el subirbi, és això un suburbi, cases de més baix nivell amb carrerons que semblen particulars però que en realitat són comunals.

Ara toca acabar de preparar la ruta. Hem quedat amb una parella catalana que he conegut a l'avió que mirarem de coincidir algun dia, de manera que avui al vespre o demà els trucarem per mirar de quedar entesos.

Ara que ja m'he pogut dutxar després de quatre llargs dies em toca reposar una mica i sobretot estirar les cames i el cul que no us podeu imaginar com el tinc de quadrat. 
 
Doncs res anem a acabar de preparar coses i sembla ser que aquesta tarda tocarà visita a l'Sky tower!! ja us explicarem.


laura