divendres, 30 de setembre de 2011

Pupurri


Ara que ja estic a punt de completar la segona setmana del curs del CAE, ja puc fer un resum de la impressió que tinc de la classe. El Gabriel, el professor és una cotorra, això sí en general les explicacions són molt útils tot i que sovint poden confondre (allò de volta que voltaràs). Aviat aprendré a escoltar els seus monòlegs més de cinc minuts seguits sense que em comenci a entrar nyonya.

Per altra banda, aprofito per parlar dels àpats suculents d'aquesta setmana. Amanida de pasta (gentilesa de la JiHye i del Marc), patates a l'estil “Tomoko”, pollastre rostit, crema catalana, crepes de maduixes amb nata i xocolata. I fins al moment això és el més interessant que he menjat fins a data d'avui.

La japonesa que tenia per companya d'habitació desde feia ja molts dies crec que unes dues setmanes o així i avui ha marxat. Abans però ens ha regalat a les altres xocolata, que per cert m'ha faltat temps per cruspir-me, brutal.

Les nits continuen sent mogudes i entretingudes. Sobretot dormint amb la finestra enganxada a l'orella i amb vidre senzill. Si tot va bé d'aquí a no molt canviarà la situació, que ja en tinc ganes! Més que res, una dormideta sense CAP destorb és el que més desitjo en aquests moments.

La meva setmana fins avui dijous també ha estat marcada per una altra tema. I és que el dilluns amb la Maria vem anar córrer per primer dia (i últim fins al moment). Les conseqüències desastroses. Butllofes als peus i dolors... En fi, la setmana vinent, recuprades del primer intent, hi tornarem!

dimarts, 27 de setembre de 2011

NZ i 3r món

Nova Zelanda és un país prósper, relativament ric on s'hi viu una vida relaxada. La city, tot i tenir més o menys el mateix nombre d'habitats que Barcelona, i gratecels, no s'hi viu estressat, tot el contrari. Bé de fet si es compara el centre amb els suburbis, evidentment és molt i molt diferent.

Molta gent viu en cases, còmodament. Malauradament no solen tenir un sistema de calefacció centralitzat. Solen estar molt mal aillades, de manera que la humitat penetra fàcilment, per tant necessiten molta ventilació.

L'altre tema són les moquetes. Tot pis, fins i tot l'escola està emmoquetat, excepte cuina i lavabo. Com és que no se'ls ha acudit que això és molt antihigiènic???

Però el què els fa estar més orgullosos és de la marevellosa connexió a internet. Això sí que és realment viure en la prehistòria! Lenta i cara. I amb això ja està tot dit.I perquè em queixo ara que ja fa gairebé 4 mesos que sóc aquí? Doncs bàsicament perquè l'estic sufrint molt i molt....

dilluns, 26 de setembre de 2011

L'aniversari del Marc

Per començar aquesta nit hem entrat en horari d'estiu, la qual cosa vol dir que hem tingut una nit una hora més curta. Al meu alberg van aparèixer ahir a la tarda uns cartells que deien "Danger" que literalment vol dir "Perill", advertint el canvi d'horari.

Tot i saber-ho avui he fet una hora tard. Doncs bé no he estat la única. La Sue també. I perquè hem fet tard? Doncs haviem de preparar la festa sorpresa per l'aniversari del Marc. Mentre ell estava mirant el Barça, hem montat una mena de gimcama (perdó, no sé com s'escriu correctament). El dia ha sigut un dels magnífics dies grisos plujosos, d'aquells que no para, cosa poc habitual.

Així que després del partit el Marc ha tingut feina. Fer-se una foto amb les cambreres del Hollywood, buscar-me a la biblioteca, competir al cub de rubric amb el Mustafa, aconseguir el nom, l'edat, el telèfon d'una noia i a més fer-s'hi una foto, cridar pel carrer amb una màscara posada i per últim tocar el piano i aconseguir tenir audiència.

La majoria les ha passat, encara que no totes satisfactòriament. Amb l'història hem quedat ben xops.

Més tard, segona festa sorpresa al pub, The Playhouse. Hem menjat un pastís boníssim, gentilesa del Leo. I la tercera part ha arribat tot just fa uns minuts, quan sortint del pub, hem anat a casa seva, on la Jihye l'havia decorada especialment per a l'ocasió.

http://fonoll.wordpress.com/2011/09/26/aniversari-2/





diumenge, 25 de setembre de 2011

Primera meitat d'un cap de setmana a Auckland

Admiro els bombers d'Auckland. I és que són capaços de muntar un gran pollastre per no res. M'explico, com algun altre dia ja havia dit, venen i fan la seva aparició espectacular i quan es tracta d'una alarma antiincendis en qüestió de minuts armen un sideral (Pensat fredament no estàs pas tant malament, suposo que s'eviten molts ensurts).

Ahir divendres, van fer una de les aparicions més espectaculars que mai he vist. Estava caminat per Queen St., de camí cap a casa, quan de sobte, veig camions dels Bombers amb les sirenes sonant. Es paren al mig del carrer a davant del Farmers (que vindria a ser una mena de "Corte Inglés"). Dos camions desplegen les escales i comencen a inspeccionar l'edifici per fora. De mentres, els que estaven a terra despleguen les mangueres. Conseqüències: tràfic caòtic i multitut de gent parada al mig del carrer, amb la qual cosa "caos de vianants". Al cap d'una hora o més, hi havia també la policia i furgonetes dels bombers. Finalment, treuen els conos i tornen a obrir el carrer.


I avui dissabte ha tocat el torn de patinar sobre gel! Així que cap a Paradice (nom de la pista) hi falta gent. En principi, ningú sabia patinar sobre gel. A la pràctica, quan hem posat els peus sobre la pista, només era jo. Una experiència molt divertida. Diguem que n'hi han hagut que han rigut molt a costa meva! El meu debut no ha estat marcat pel nombre de caigudes (m'aguantaven), sinó per la qualitat. A banda, d'això només se n'han ressentit les meves cordes vocals.

I després d'uns emocionants partits de rugbi del mundial, Romania vs Anglaterra i Nova Zelanda vs França, és hora d'intentar dormir amb el rebombori dels aficionats.




divendres, 23 de setembre de 2011

Operació biquini


Ara que l'hivern s'està acabant, per alguns, i comença a arribar el bon temps, és època de l'”operació biquini”. Cal posar-se en forma i estar a punt per quan arribi l'estiu (hivern per d'altres).

Així que amb la Maria hem decidit que havíem de fer alguna cosa. Alguna cosa, però no qualsevol. Activitats organitzades? Mmm Potser un pèl massa cares, però l'impediment principal ha sigut no trobar una nexe d'unió entre els gustos d'ambdues.

Després d'un bon debat, hem arribat a la conclusió que el millor que podríem fer és anar a córrer. És barat, saludable i a més les dues estem en molt molt baixa forma, de manera que hi podem anar juntes i el millor de tot, en igualtat de condicions.

Un cop presa la decisió calia determinar la freqüència. Un altre punt calent. Ella defensava fermament d'anar-hi cada dia de la setmana (el divendres no compta, evidentment), però jo tossuda i marrana que amb un dia, per començar en teníem més que suficient. Total, ni per ella ni per mi, tres dies a la setmana. Ara bé, està per veure quan de temps aguantem, suposant que arribem a començar.

Mentre hem intentat fer les compres pertinents per tal d'equipar-nos, i dic intentar perquè jo com sempre no he trobat res, hem decidit començar aquest diumenge. I perquè diumenge? Doncs perquè... perquè... bé, la Maria és Russa, i no en tinc ni idea de perquè hem de començar aquest diumenge, i si no hi ha res de nou, així serà.

dijous, 22 de setembre de 2011

Conseqüències


Després de "la gran" aventura d'ahir, aquesta nit ha sigut díficil dormir. Pensar que el cor anava a mil de tan sols pensar que m'havia passat una cosa fora de la rutina, era ja un gran què. (No us ho cregueu ni de conya, visc cada moment com "un gran moment"). I per cert, al matí no hi havia aigua calenta...


Bé, la qüestió és que a les tantes de la matinada, ha arribat la quarta companya d'habitació torrada com una cuba. Sorollosament s'ha posat a dormir i a roncar com una campiona. Si l'altre dia em queixava, avui amb més raó... La mare qui l'ha matriculada!


Quan he arribat de classe, me l'he trobada divagant per l'habitació amb una ressaca de mil dimonis. Britànica. Feia unes dues hores que s'havia llevat i ni tan sols sabia a on parava. Bona mossa un cop s'ha asserenat.


Poc després de les 8 del vespre, havent sopat, estavem les 4 companyes a l'habitació, i sentit el gran rebombori que feien els de Tonga, hem decidit "vestir-nos" i ajuntar-nos a la festa. I és que a les 8 ha començat un parit més el mundial de rugbi, Tonga vs Japó. Així que totes decidides, enfilem camí cap al pub que es troba a sota mateix de la nostra habitació.


La japonesa ens ha convidat a pizza. I com no podia ser d'altre manera, les 4, (francesa, britànica, japonesa i jo) animavem als pobres nyicris japonesos, discretament això sí. Tampoc no calia cap enfrontament amb els aficionats rivals. I com que l'interior del local no hi cabia ni una sardina, en hem armat de valor per aguantar el gèlid vent d'Auckland, i gaudir del partit a la terrassa.


La cosa però ha acabat amb un final decebedor per al japonesos. Tot i lluitar de valent no han pogut vèncer el seu rival. De fet Tonga és el primer partit que guanya i crec que el Japó encara no n'ha guanyat cap. Immediatament després els aficionats han sortit al carrer: cridant, xisclant, fent sonar les "bosines" dels cotxes, etc etc.


Total, que avui dimecres (dia de sortir de festa per als estudiants) més la celebració de la victoria de Tonga, més altres afegits serà una nit més de les que podriem anomenar "entretingudes".

dimarts, 20 de setembre de 2011

Falsa alarma

Després d'un dia de classe més aviat dur, d'anar a la biblioteca, ens hem reunit al pub per dir adéu a la Ria i al Charlie. El Charlie torna a Corea i la Ria se'n va mig any a Austràlia a contiunuar estudiant anglès.

Quan he arribat a casa, estava dubtant què fer si fer els deures (ffff poques ganes), si estudiar (mmm serà que...no), si buscar pis (no hi ha res), escriure al blog (tot i que no sabia el què). Doncs senyores i senyors, la resposta això ha vingut sola al cap de pocs minuts de navegar pel web.

De cop i volta comença a sonar l'alarma antiincendis. Amb les altres dues companyes d'habitació estavem dubtant què fer. Finalment hem sorit al carrer. Jo amb pijama, m'he posat la jaqueta i equipada amb el bolso i l'ordinador cap a passar fred. Sort que no en feia gaire.

Quan hem arribat a baix hem descobert que tres dotacions de bombers ja estaven davant la porta. He publicat al facebook el què estava passant i he tancat l'ordinador. Amb la japonesa, la meva companya d'habitació desde fa uns dies, hem fet fotos tant als camions com als bombers. Dit i fet moments immortalitzats.

Aquesta és la segona experiència amb falsos incendis. Pel què sembla, quan en un edifici es dispara l'alarma antiincendis NOMÉS els bombers la poden parar. I armats amb malls i destrals, han entrat a l'edifici. Al cap d'una mitja hora, tot ha acabat en un no res i tots cap a dins que no ha estat res.




dilluns, 19 de setembre de 2011

16+12+X

Contant per alt, aquesta és la meva 16a setmana a Nova Zelanda i em queden unes 12 setmanes de curs més unes 2 d'extres.

Com passa el temps! Sembla ahir quan vaig arribar i semba que faci unes hores que tenia la Laura amb mi compartint aquest experiència inoblidable.

Bé, abans de començar a escriure tenia unes quantes idees, però s'han fugat. Si algú les troba, sisuplau que m'ho comuniqui amb la màxima urgència! Prometo recompensa!


diumenge, 18 de setembre de 2011

A reveure Nala!

Avui la Nala ha marxat. Va arribar 4 setmanes més tard que jo i s'ha estat aquí més o menys 3 mesos. Abans de venir, havia estat 3 mesos a Filipines. Després de rumiar si estar-se uns mesets més Australia i finalment descartar-ho, se'n va una setmana a Hong Kong, que li ve de camí a Corea.

El divendres vem fer sopar entre una bona colla. La Nala em va suplicar que li fes paella. Evidentment no m'hi vaig poder negar. Així que sortint de classe, cap al súper i fer-la. La Joanna, Taiwanesa, va cuinar menjar turc. La Nala també va fer alguna cosa, però ella no m'estima tant com jo a ella (va fer un plat extremadament picant), així que no ho vaig ni tant sols tastar. Algú va cuinar espaguetis picants. El Lee, xinès però que va viure molts anys al Japó, també va cuinar alguna cosa no picant.

Entremig de tant d'enrenou, hi va haver un parit del mundial de rugbi, Nova Zelanda vs Japó. Els Japonesos estaven especialment atents al què passava. La Tomoko es va desplaçar a Hamilton per veure-ho en directe. Els All Blacks van destrossar el seu rival sense pietat. Ja abans de la mitja part els jugadors japonesos, nyicris, estaven acollonits davant dels All Blacks, sepats.

A part d'el partit del divendres, aquest cap de setmana n'hi han hagut uns quants més. L'ambient que es respira és emocionant. Gent vestida i/o disfressada amb els colors de la seva nació, amb barrets, banderes, perruques, cares pintades, gent cridant, a la tele dels bars i pubs no es veu altra cosa que rugbi. Gent cridant, celebrant la victoria per uns i la derrota pels altres. I és que aquí, m'atreveixo a dir que el rugbi és molt més important que el futbol a Catalunya (que ja és dir!).

El dissabte, dia esportiu. Amb la Maria (Rusa), el seu xicot Dave (NZ) i el Mark (amic del Dave), vem anar al Clip & Climb, un rocòdrom. Una bona expèriencia. Tinc els braços i les cames destrossats, però a part d'això està molt bé. La veritat és que quan mires la canalla com pugen amb aquella facilitat sembla que sigui molt fàcil... La Maria pobreta, va descobrir que tenia por a les alçades, així que l'excusa li va anar de perles per no destrossar-se les magnífiques ungles que té! Tot s'ha de dir, ho va intentar i varis cops. El Dave i el Mark, pujaven a tot arreu com la canalla.

Demà comença la meva recta final a l'escola. I és que les properes 12 setmanes faré el curs de preparació per l'exàmen CAE (Cambridge Advance Exam). Tot un repte per a mi. La veritat és que estic força espantada, no tinc clar si estic realment preparada per fer-ho, però ho intentaré. Però una de les coses que ara més em "preocupa" és que tot i haver pagat un curs més car, sembla ser que també hi haurà gent de que vol fer un curs general i que per tant ha pagat menys, la qual cosa és injusta. Ja veurem com acaba la cosa.

dijous, 15 de setembre de 2011

Tonga vs Canadà

Ahir a després d'esmorzar al Hollywood, vem enfilar camí cap a llogar la furgoneta. 8 persones en total. De manera que amb Manel de fons vem enfilar camí cap a Whangarei, al nord.

El Marc al volant i el Caio de copi, com l'estranya parella, al mig la Ria, el Charlie i el Leo i a última fila el Markus, la Jihye i jo. El viatge va ser entretingut i no massa llarg, sobretot si ho comparo amb les llargues hores de conducció que feiem amb la Laura quan estàvem de vacances.

Un cop allà, com que encara era d'hora per anar a l'estadi vem anar a veure una cascada molt xula just a les afores mateix. Haig de dir que jo em pensava que hi havia una cova, si més no tinc una vaga noció que d'algun lloc o altra ho havia sentit, vist o llegit.

Després del capritxós dinar de Sushi a peu dret al bell mig de Whangarei, vem fer camí cap a l'estadi. Tot era vermell i blanc. Colors presents en ambdues banderes, Tonga i Canadà. L'ambient era emocionant. Cadascú amb les seves banderes. Botigues, bars, bancs, cases, cotxes etc amb banderes, ja sigui d'uns o altres o bé les dues. Cares pintades, gent disfrassada, no només amb qualsevol cosa de blanc i/o vermell, sinó també de goril·les, per exemple.

Un cop a l'entrada, vem haver de passar el típic registre de bolsos. La cosa va ser que poc abans d'entrar vem parar a comprar uns "snacks" i jo vaig comprar una bossa de patates rosses. La qüestió va ser que no vaig poder entrar la bossa, vaig haver de posar les patates en una altra bossa de plàstic. La raó: perquè podria fer publicitat. La meva pregunta és, com és que la meva bossa comprada a fora era sospitosa de fer publicitat i no ho era la mateixa bossa amb les mateixes patates comprada a dins?

El partit, ara que començo a entendre les normes del rugbi, va estar bé. No és un d'aquells que sigui per dir "oooooooooooo", però anar-hi amb tota la colla va ser molt divertit. Sobretot animant a Brasil o a Sud-Àfrica! I el millor de tot, la roina que suaument ens va donar la benvinguda juntament amb el vent gèlid.

Finalment el partit va acabar amb un "Jimmy Jump" quasi nu saltant al camp quan faltaven pocs minuts per acabar. El resultat va ser 20 Tonga- 25 Canadà.

De tornada i un cop fet el repartiment, a sopar al McDonnalds, ja que la cuina de l'alberg estava tancada. Però quan em pensava que el meu dia s'havia acabat aquí, anva mooooolt equivocada. El mòbil em pitava bateria baixa. 'No problem' vaig pensar, arribes el carregues si és que ningú ha ocupat l'únic endoll de l'habitació i jaure. Doncs no. No vaig ser capaça de trobar el cable enlloc. Ho vaig regirar tot de dalt a baix mínim 2 vegades. Presa pel pànic de possibles lladres, vaig anar a dormir amb un "osti, i el meu desperatador què", doncs vaig haver de carregar el Nòkia Català, i programar l'alarma.

Avui al matí, després de passar una nit rumiant on carai podia ser el ditxós cable, em llevo i sense ni sortir del llit, estiro el braç, agafo la bossa on hi tinc tots els cables i els torno a treure per n-èssima vegada, a dins la màquian de depilar, i decideixo obrir-la. Ah senyor! allà estava! A hores d'ara encara no sé ni com hi va anar a parar.


Avui he anat a sopar amb la Kerree. ha preparat un sopar boníssim, com de costum. Porc al forn. I jo li he portat una crema catalana. Hem parlat de les vacances, les meves i les seves. Molt bona vetllada.












dimarts, 13 de setembre de 2011

Sopar de fèmines

Avui ha tocat dia de biblioteca al matí, molt profitós. Dinar de les restes del menjar que les coreanes han portat. I és que ahir era el dia "D'acció de gràcies", bé no sé si la traducció és la correcte o no. Total que es basen en la lluna plena i cada any és un dia diferent. Es veu que els adults han de donar "diners" als joves, bé jo no sé si creure-m'ho massa, estavem bromejant i ja no sé el què és cert i el què no. De totes maneres, el que era de color vermell ni de conya ho he tastat (picant picant picant). La resta brutalment boníssim.

Vetllada amb la Tomoko. Sopar coreà de nou. No picant. En pocs minuts hem solucionat els problemes del
 món. Pim pam. Ara que després d'unes cerveses, les solucions cada vegada eren millors! Al pub on eren, ens hem trobat molta gent de l'escola. Uns estaven celebrant que un noi sudamericà marxa. Tothom marxa. Per sort sempre n'arriben de nous.

dilluns, 12 de setembre de 2011

La setmana es presenta atrafegada

Sovint passa que els plans es fan sobre la marxa, vull dir a l'últim minut. Però aquesta setmana està sent diferent, cosa molt estranya. Suposo que això del rugbi està capgirant les coses.

Per començar el meu profe dels matins avui i demà no hi és. Així que ha vingut una professora que ja ens coneixiem d'alguna tarda. No he pogut aguantar.. He fet campana i demà aniré a estudiar a la biblioteca, si més no a intentar-ho.

Demà sopar amb la Tomoko. Dimecres, oh! dimecres, quin gran dia serà! Aniré a veure un parit de rugbi, un de baratet: Tonga vs Canadà. No són grans equips, però estar a Nova Zelanda quan té lloc un esdeveniment tant important no és pot fer res més que participar-hi!

El dijous visitaré a la Kerree. Ahir hi va haver un tornada a la zona. Suposo, vaja, espero i desitjo que casa seva no estigui afectada.

El divendres, tocarà sopar turc cuinat per una taiwanesa, combinat amb alguna cosa més que no sé. Així que ja us explicaré.

La Diada desde l'altre punta del món

Aquest any la Diada, l'he celebrat molt diferent. Així que m'he vestit per l'ocasió: armada amb la roba de rauxacatalana que tinc, he tret pit orgullosa de ser catalana! Ens hem reunit amb el Caio (Brasil), la Huoengung (Corea), la Jihye (Corea), el Marc(Corea???? jejeje), la Sue (Corea), l'Onur (Turquia) i jo i hem fet el nostre petit homenatge a Catalunya des de Nova Zelanda. (quan tingui les fotos ja les penjaré). El temps avui, ha plorat per Catalunya...
.¤*¨¨*¤.¸¸...¸.
\¸. CaTaLuNyA .¸
.\¸.¤*¨¨*¤.¸¸.¸.¤
..\
☻/
/▌
/ \
Al matí dia de relax i a la tarda ha tocat el torn de més despedides. Ha sigut l'últim dia de l'Onur.


Més tard, sopar a casa dels japonesos. El Masa ens ha fet uns "Tacos" a l'estil japonès. Bàsicament amb moooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooolt d'arròs i moooooooooooooolta amanida, poca carn picada i menys de la resta. Boníssim.


Després hem anat a veure l'últim dels 3 partits del mundial de rugbi al pub i cap a casona hi falta gent!

diumenge, 11 de setembre de 2011

Inauguració del Mundial de Rugbi

El passat divendres va tenir lloc un dels esdeviniments més importants que ha tingut mai aquest país. La inauguració del Mundial de Rugbi.

Us recomano mirar l'enllaç.
http://www.nzherald.co.nz/around-the-cup/news/article.cfm?c_id=1503176&objectid=10751022

En resum, molts actes, i la majoria a peu plà, si més no els que es feien abans del partit. El resultat d'això és que només la primera fila o com a molt la segona ho podia veure. Així que farts de no veure res, vem intentar escapolir-nos entre la multitud i vem anar a un pub a mirar-ho per la tele.

Auckland feia por. Gent i més gent, cotxes plens de banderes, gent disfressada, ballant i cantat, cridant i xiulant, la gent enviant-se sms que arribaven al cap d'una hora. Sol i calor, per tant el dia va acompanyar i molt, fins i tot per massa!

Després l'acte inaugural al mateix estadi, Eden Park, i el primer partit: Nova Zelanda vs Tonga. Evidentment van guanyar els All Blacks. Però tot i saber la inferioritat de Tonga, com que res és impossible, vem fer una porra. Si Tonga hagúes guanyat, hauriem guanyat $50 per cada dòlar jugat!

Per primera vegada desde que he arribat a NZ em vaig sentir insegura quan vaig tornar a casa després del partit. Els carrers no només plens de borratxos sinó que semblava una gran deixalleria, amb vidres trencats i merda per tot arreu. La meva pregunta és com s'ho deurien fer tota la gentada que habitualment va descalça pel carrer per no tallar-se.

divendres, 9 de setembre de 2011

Contar ovelles i últimes hores abans del RWC

Contar ovelles diuen que va bé per dormir. Bé, em sembla que mentre continui visquent a l'alberg, especialment ara que começa el RWC, l'hauré d'aplicar dia sí dia també. I és que hi ha molt moviment de gent a dins com a fora, festes, tant a dins com a fora. I per no parlar que ara la recepció està oberta sempre 24 hores al dia, la qual cosa significa que a qualsevol hora pot arribar algú nou a l'habitació amb tot l'enrenou que això suposa. 1 ovella, 2 ovelles,....

Ahir dimecres va ser l'últim sopar i l'última festa per al Tommy. Divendres, quan comenci el primer partit del mundial pujarà a l'avió. Així "a reveure Tommy, algún dia!". 

Després de varis dies de sospitar que algú es bebia la meva llet i feia ús del meu pot de mantega, ho he confirmat. Diumenge vaig comprar 3 litres de llet i en bec una tassa cada dia, per tant són 4 tasses i avui he acabat la garrafa. Si una tassa són uns 250-300ml, per tant són entre 1 i 1,2 litres, per tant hauria de tenir més de mitja garrafa.

Per altra banda, avui després de fer el cafetó a la tarda, he anat a donar una volta al "Waterfront", que és a on tindrà lloc la cerimònia d'inaguració dels mundials. Estudiant la millor posició per situar-me. Tot i que no crec que pugui triar. Tenint en compte que aquest lloc hi caben aproximadament un quart de la gent que s'espera. La resta s'haurà de distribuir pels carrers annexos i prop de les pantalles gegants que s'instal·laran en varis punts propers i al camp de rugbi.

dimecres, 7 de setembre de 2011

Benvinguda dels Wallabies

Ja ahir vaig veure que havia arribat un pilot de gent nova a l'escola, tal i com va passar el més de juliol. 36 nous, si no recordo malament, una setmana normal en solen ser la meitat més o menys. I avui ha tocat el repartiment, i ni més ni menys que una Madrilenya i un Català.

He assistit, bé, vull dir he intentat aguantar a la presentació de l'equip Australià de rugby. La veritat és que l'acte ha estat força ridícul. Bàsicament hi havia una demostració d'animals i bèsties rares que es poden veure diàriament al carrer "Karanhape Road", altrament conegut com a "K road". Doncs bàsicament és el carrer dels transvestits, transexuals, prostitues, bars del rotllo, discoteques i demés. El que no es vegi en aquell carrer no es pot veure enlloc més. Ara també haig de dir que quan hi he passat de nit mai m'he sentit insegura, bé acollonida una mica sí per això... Doncs l'espectacle era gent de l'estil que volta en aquest carrer, però tot més formal... Crec que com que són els seus rivals i en l'últim enfrontament, el Trinations, van guanyar els Wallabies és una revenja.

I després, just abans d'anar a dormir que millor que una bona dosi de peli de por/ sang i fetge, d'aquelles que no et deixen indiferent i que són perfectes per posar-te nerviosa.... "Final distination 5". És el millor que es pot fer per passar una nit gairebé en blanc o en cas de dormir la combinació perfecte per tenir malsons.

Avui molts cotxes amb banderes dels equips de rugbi enganxades a les finestres. Alguns amb megafonia inclosa. Realment l'ambient és una bogeria. Gent per tot arreu, borratxos, transit...

dimarts, 6 de setembre de 2011

El dilluns previ a l'inauguració del RWC

Avui dilluns, només d'arribar a l'escola ens comuniquen que en la reunió dels profes de la setmana passada s'havia parlat de començar i acabar les classes una hora abans. Al final començarem mitja hora abans i només tindrem mitja hora per dinar.

I a les 4 comencen els actes de la inauguració del RWC. Duren fins a les 2 de la matinada. Primer partit inclòs.

La ciutat sembla una altra. L'ambient és totalment diferent. Hi ha riuades de gent, ja des del cap de setmana. I el divendres a les 3 de la tarda ja vaig veure els primers turistes borratxos. El divendres això serà una bogeria absoluta!

Avui parlant amb la meva companya d'habitació m'he adonat de la sort que he tingut amb el tema allotjament. Actualment estic visquent en un alberg en un habitació amb 4 llits. Vaig arribar-hi amb la Laura, gairebé de casualitat. De fet no era en el que voliem anar. La qüestió és que aquí tenien l'opció de pagar per setmanes, la qual cosa surt força econòmica.  La qüestió és que la meva companya, com ha arribat ja sent setembre no li deixen pagar per setmanes, així que li surt caríssim (gairebé el doble que a mi). A mi m'han apujat el preu d'uns $20 per setmana, que tampoc és cap exageració i em continua sortint força bé de preu.

dilluns, 5 de setembre de 2011

3 mesos exactes

Doncs el dijous de la setmana passada va fer ni més ni menys que tres mesos que vaig arribar aquí. Sembla que mentida que hagin passat ja tres mesos... Ara estic encarrilant la recta final de la meva estada. El meu objectiu és fer l'exàmen del CAE i el curs comença el dia 19 de setembre. Són 12 setmanes exactes.

El meu cap se setmana ha estat molt emocionant! El dissabte vaig anar a la plaça Aotea, al cor de la ciutat, per veure el show de benvinguda dels All Blacks al mundial de rugbi. I és que per a cada equip que ho ha volgut els han montat una mena de cerimònia de benvinguda. Els EUA, es veu que van negar a que els Maoris els portessin en canoa, cadascú que pensi el que vulgui... Vaig estar gairebé a primera fila de tot. La llàstima és que no vem poder aconseguir cap autògraf dels jugadors, si bé la Tomoko va aconseguir dues firmes de l'equip tècnic, que per cert, ni ella ni jo no tenim la més remota idea de qui són.

A part d'això, veure pelis que em posen els pèls de punta darrere de la caputxa del jersei o bé del coixí ja sembla un habitual en mi. L'última gran experiència, a questa tarda a casa dels japonesos Risa i Masa, on després d'haver-los fet pilotilles per sopar, hem mirat una peli de "por?", bé per mi sí. "Hide and seek". No faré comentaris al respecte...

dissabte, 3 de setembre de 2011

Auckland o no

L'ambient que es respira al carrers canvia a marxes forçades. Supos que també influencia que és cap de setmana. Molta, molta, però que molta gent. A les 3 de la tarda ja he vist els primers turistes torrats.

Munten i desmunten carpes, escenaris etc etc. En part, m'ha fet pensar una mica en la fira de St. Feliu. Aquell ritme frenètic de no córrer però no parar. Els nervis d'última hora a flor de pell, el operaris intentant treballar al bell mig del carrer inundat de gent passant entremig i també pel zumb zumb constant dels cotxes, per tant sovint amb cara de pocs amics. La veritat és que el ritme de la ciutat és diferent, es nota que alguna cosa ha canviat. Divendres vinent serà el pimer gran dia dels pròxims 2 mesos d'emocions intenses pels Kiwis i els amants del rugbi.

Avui dia de dir adéu a més gent de l'escola. Al final he descobert que encara hi ha més gent que marxa. Sortosament no tothom ho fa del país. Alguns, molt i molt pocs, es queden per treballar. Avui hem celebrat amb un sopar a les 5 de la tarda, si si, a les 5 de la tarda a un japonès. Qui coi sopa a les 5?? Doncs ningú, excepte un grup reduit format per taiwanesos, coreans, japonesos, turcs, xinesos i jo. I perquè tant d'hora? Doncs la veritat és que encara ara no ho he entès.

Després del sopar hem anat al Karaoke, i només voldria destacar algunes cosetes. Encara que els asiàtics tenen fama per ser fans devots d'aquest tipus d'entreteniment, no tots els hi agrada ni tampoc significa que tots cantin com els àngels. La segona cosa, és que alguns a part de cantar ens han fet una demostració ballant el Michael Jackson que ens ha deixat de pedra. I per acabar la vetllada, que millor que una partida a l'uno!


dijous, 1 de setembre de 2011

Viure en una ciutat

Pensant una mica, no pas gaire, m'he adonat que és la primera vegada en la vida en la que visc en una ciutat ciutat i que a més és gran, encara no sigui de les més grans del món.

Primer vaig viure en un dels barris de l'est d'Auckland, Avondale. En cotxe són 10 minuts del centre, malauradament en bus i en plena hora punta són uns 25 minuts. És una zona tranquila, de cases que solen ser com a molt de 2 plantes i petitonetes. És un barri modest. El carrer on hi havia les botigues no quedava pas massa lluny. I un trosset més enllà hi ha una àrea comercial amb la seva estació de bus i de tren.

Ara actualment estic visquent al cor mateix de la ciutat, enmig dels gratacels. A encara no 2 minuts tinc l'estació de tren i busos més important d'Auckland. A uns 20-25 minuts marxa tinc l'escola. Però l'altra dia xerrant amb la Semi, coreana, em va dir que ella quan vivia a la mateixa zona on visc jo n'hi estava uns 40.

Això de viure al bell mig d'un lloc tant gran té molts avantatges: pots anar a peu a tot arreu, pots tardar més o menys, m'estalvio pagar el transport públic que val un ull i mig de la cara, puc fer i desfer més al meu aire sense estar pendent dels horaris de res, només obrir la finestra sovint puc escoltar els millors cantautors de baixa qualitat que estan tocant en alguna de les cantonades properes, puc gaudir del marevellós soroll de les obres, i una de les coses que m'agrada més és el xivarri continu que hi ha a les nits dels caps de setmana, també algún dia entre setmana. Però el que sí no es pot pagar amb diners són les olors. I per això dóno gràcies a estar un pèl tapada, sempre ajuda... I per no parlar de les ***** sirenes de les  ***** ambulàncies o el què sigui a plena nit quan no hi ha transit. Simplement marevellós.

Demà serà l'últim dia del Tommy a l'escola. Aquest cap de setmana torna a Taiwan. D'aquí a dues setmanes la Nala tornarà a Corea després de 6 mesos voltant per Filipines primer i NZ després. La Joanna canvia d'escola d'aquí a dues setmanes també. Així que segurament també li perdré una mica bastant la pista. La setmana vinent també és l'última setmana de l'Onur. Més tots els que ja han marxat fan un bon grapat tots plegats. Bé només dir que els trobaré a faltar a tots i cadascun d'ells.

Canviant de tema i tornant al tema menjar, ahir la Hristina (Macedònia) em va portar unes fabes que havia cuinat brutals. Vaig estar a punt de plorar i tot de l'emoció. Un estofat ni més ni menys que al punt, les fabes ni massa cuides ni massa poc, amb aquell regust de llaurer i pebre vermell amb costella de porc. I aquell suc oliós.... ooooooooooooo! Em va recordar tant al menjar de casa! I això em va fer pensar que aquí NZ no és comú menjar llegums de cap tipus. De fet desde que sóc aquí, no he menjat cigrons ni mongetes ni llenties. I sincerament tampoc tinc el record d'haver-ne vist al súper. Ah! la Hristina m'ha tornat a portar dinar. No sé què era, però era com una mena de pasta de mil fulls amb formatge que calentó era brutal...

RWC

Rugby World Cup (RWC), o en català diriem Mundial de Rugbi.

El divendres dia 9 de setembre, aquest no l'altre, comença el RWC. Auckland s'ha tornat boig. Ja fa temps que observo que hi ha obres per tot arreu, doncs ara estan treballant més que mai i ho estan acabant. Lletres gegants al bell mig del carrers, que a peu plà i ple de gent o bé de cotxes no és fàcil de llegir. Quan en tingui fotos ja les penjaré. Carrers que fins ara estaven tallats els obren, a la biblioteca han posat un monument de la comunitat xinesa en germanor amb NZ recordant els Jocs Olímpics de Beijing, etc etc.

Avui ja han començat a arribar les primeres delegacions internacionals. I el més curiós de tot és que l'Sky Tower cada dia és d'un color diferent. Cada dia representa els colors d'una selecció i/o país.

Han posat més busos, més freqüències, han millorat la senyalització de les parades del bus. Ara està més clar quin bus para a cada lloc. Fins i tot hi ha un bus gratis!!! el vermell que crec que de moment serà el meu company de viatge dels matins.

Estan instal·lant panells informatius a tot arreu, han obert zones construides especialment per a l'ocasió. Els locals estan plens de banderes de les nacions i dels equips de rugbi (no sempre coincideixen).

I el millor de tot, els preus de l'allotjament. Ja fa uns dies que a alguns llocs han apujat preus, la gent es torna boja. Tot està impossible, els albergs plens a rebossar, els pisos també.