dilluns, 31 d’octubre del 2011

Últimes 5 setmanes a LSI

LSI (Language Studies International) és la meva escola. I contant aquesta aquesta, si els meus càlculs no han fallen, em queden tan sols 5 setmanes més d'estudi. Aquesta és la meva 23ena setmana a Nova Zelanda. Sembla mentida com ha passat el temps!!!

El dia 1 comença una part de l'exàmen del CAE, i crec que l'última part és el dia 7. Quins nervis...

El dia 9 de desembre serà segur el meu últim dia com a estudiant. Després d'això, faré un últim viatge per explorar les parts del país que no vaig tenir temps amb la Laura. I després, al gener, tocarà desfer camí i tornar en terres catalanes. Posant punt i final en aquest somni tant marevellós que estic visquent.

Per cert, avui he anat a sopar amb la Tomoko i més tard ha vingut la Jihye a casa i totes tres l'hem fet petar una estona. Ara toca esperar la meva companya de pis que s'ha deixat les claus a casa i ha sortit de festa. Així que quan em truqui hauré de baixar a "recollir-la", m'encanta el sistema de funcionament d'aquest edifici!! Ningú pot pujar amb l'ascensor si no és amb la clau!!! Vaia merda!! em faig un fart de fer viatges amunt i avall!!

Ah! i l'anècdota del dia, els veïns teninen música, segurament estaven celebrant Halloween. La sentiem molt fluixa i segurament amb la tele encesa ni ens n'haguessim enterat. Doncs el guàrdia de seguretat els ha cridat l'atenció, fi de la festa. Com el dissabte passat a casa de la Sue i el Marc a quarts de 5 de la matinada, amb la diferència que avui no eren ni les 10 del vespre.

I un úlim comentari, desde que Europa s'ha canviat l'hora, la diferència horària són ni més ni menys que 12 hores!!!

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Halloween Party and Muriwai Beach


Què tenen en comú aquests llocs? Una festa de Halloween i una platja?? Per als qui puguin pensar “Oh, ha de ser genial fer una festa de Halloween a la platja!” que sapigueu que aneu ben equivocats!! De fet no tenen res en comú, a part de ser les dues coses que he fet aquest cap de setmana.

Ahir a la nit vem celebrar Halloween. Cada cosa al seu lloc, així que aprofitant-ho el Marc i la Sue van organitzar una festa a casa seva. Van prometre premi a la millor disfressa, que per cert, encara no sabem quin és, ni tan sols si algú el va guanyar o no. Les disfresses van ser: bruixes, Dràcula, Piter Pan, policia, altra gent anava amb perruques. La meva va ser de “funk”: samarreta negra amb unes ulleres estampades, “tatoos” als braços, i perruca multicolors.

Així que a les vuit tocades vam anar a treure el cap a casa de la Sue, el Marc i el Caio. Crec que vem arribar a ser una bona colla. Aquest cop vem tenir un DJ d'honor, el Brad (que va ser el meu professor de juny a principis de setembre) amb la seva taula de so i tot l'instrumental.
Després de la ressaca, amb la Maria i el Dave i la Tina hem anat a Muriwai Beach al nord, a uns 40 min d'Auckland, costa est. Com tots els llocs que he esta en aquest país és simplement marevellós. Platja de sorra negrosa brillant. El dia ha acompanyat, calor i un sol espeterrant amb quatre núvols i vent. De tornada, hem parat a fer un tast de vi i l'hem acompanyat amb formatge i una mena de salami. I per acabar la jornada partida de minigolf a la Zona d'Albany! (nord d'Auckland ciutat). Com a novata, i com no podria ser d'altra manera, he quedat última!!

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Els peus a NZ, el cap a St Feliu


La Castanyada s'acosta. Tot i estar a l'altre punta del món, d'alguna manera o altra s'ha de celebrar. El primer que vaig fer, com ja vaig dir van ser els panallets integrals, que per cert són els millors que es poden menjar en terres Kiwis i segur que amb diferència! De fet no crec que se'n puguin trobar a gaires llocs més tret de casa meva!

La segona cosa és que aquí no es mengen ni castanyes ni moniatos. Les catanyes es podrien trobar, però el preu és una altra cosa. Els moniatos, tot i no ser exactament el mateix, hi ha les varietats autòctones, que es mengen tot l'any.

El fet és que celebrar la Castanyada en un país de cultura anglosaxona, to té massa sentit. Així, que què millor que integrar-se en els costums locals i celebrar el què ells celebren que és ni més ni menys que “Halloween”! Cada festa i cada tradició té el seu lloc i el seu moment. Demà festa de Halloween a casa del Marc. Tothom disfressat, o no...

I arribat aquestes dates, els preparatius per la Fira de les Bruixes i la Fes-ta Bruixa de Sant Feliu està arribant al seu punt àlgic! Malauradament no hi puc ser. M'enyoro, perquè no dir-ho. Trobo a faltar tota aquella màgia que tenen tots els assajos, les reunions... en fi tot el què implica una festa com aquesta. I sobretot aquest cap de setmana llarg tant especial just abans de que la feina de tantes i tantes hores es convertirà en màgia per unes hores.

Tan sols desitjo que tot surti de puta mare! Sé que el temps no acompanya massa, però jo tinc plena i absoluta confiança que es podrà fer i que serà un èxit total!!! Molts i molts ànims Q-fois!!!

dijous, 27 d’octubre del 2011

Convidats


Avui a casa han vingut uns convidats molt especials: la Kerree i el David. L'últim dia que vaig anar a casa seva els vaig convidar i per fi avui ha arribat el gran dia!

Primer però he hagut de posar el pis presentable. Com no podia ser d'altre manera, a l'arribar, la Kerree ha inspeccionat casa meva i el comentari ha sigut “Oh, està net!”. Després han vingut les típiques preguntes de quan pago, d'on són les companyes, si ens avenim etc.

El menú d'avui l'he hagut d'acabar improvisant una mica, però per sort ha me n'he sortit prou bé. He fet espinacs (pocs), arròs amb truita i tonyina (tipus tres delícies, però només amb 2 ingredients) i el plat fort ha sigut vedella guisada.

Ara toca estudiar que demà tinc el primer intent més o menys real d'examen d”use of English”. Aviam com va...

Uns marxen, d'altres tornen (temporalment)


[escrit el dimecres 26/10/11]

La Risa marxa i la Jihye ha tornat. La primera, japonesa, després de 7 mesos a Auckland ha decidit anar-se'n uns 4 mesos més a Nelson (al nord de l'illa sud) per treballar. La segona, coreana, després de passar uns 10 dies a Austràlia ha tornat a Auckland per acomiadar-se abans de tornar a casa.

Així que avui al vespre hem organitzat un sopar a casa la Risa, ella ha preparat amanida i Fideus Undo i jo he fet llom amb formatge. Abans de sopar, ella tenia gana i m'ha deixat tastar un “snack” típic japonès que consisteix en mongetes de la mida de llenties podrides amb salsa de no sé què. L'olor era d'aquelles agres fortes, però el gust no era tant fort com l'olor. Evidentment ha sigut la primera en tastar els panallets. Li han agradat, la qual cosa vol dir que no ho he fet pas tant malament, i el què és més, m'ha demanat la recepta i tot!!!

Després hem anat amb la Semi a fer el got. Els dimecres és el dia de l'estudiant. Això vol dir que la gent surt de marxa (en comptes de fer-ho els dijous). Les begudes són més barates i els locals on normalment el cap de setmana fan pagar entrada són gratis.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Panallets integrals


S'acosta la castanyada i Tot Sants. Així que vaig decidir que d'alguna manera o altre s'havia de celebrar. I què millor que fer panallets? Doncs au, dit i fet!

El primer que em vaig preguntar és si tindrien els ingredients que necessitava o no. Així que vaig anar al “Countdown” i vaig comprovar que tenien de tot. El millor és que és tant car com comprar-ho a Catalunya. Doncs vaig decidir que no compraria la farina d'ametlla ja preparada perquè costava un ull i mig de la cara.

I ahir per fi va arribar el gran dia. Armada amb el morter, em vaig passar no sé quanta estona picant les ametlles. Si comparo fer i coure els panallets és poc temps. Això sí, com que les ametlles eren crues i senceres, els panallets són “integrals”.

De pinyos, coco i ametlla. Només espero que quan els tasti siguin bons!! Quina por...

dilluns, 24 d’octubre del 2011

La Final del Mundial de Rugbi – gran cap de setmana


Aquest ha sigut un cap de setmana dels que qualifico de “o tot o res”. M'explico, hi ha cap de setmanes que simplement no tinc “res” a fer, vull dir res d'especial, simplement pura rutina. Però a vegades passa que s'acumulen els esdeveniments, com ha passat.

El divendres va tenir lloc la Final de Bronze del Mundial de Rugbi, 4a posició per Gal·les i 3a per Australia. A part d'això va tocar començar a preparar alguna coseta per la festa d'aniversari de la Tina, total que entre pastís i pastís vaig anar a dormir a les tantes.

El dissabte... el dissabte va ser un dia esgotador. Els suïssos (Roman, Tobias i Tina) van insistir en anar a l'illa de Rangitoto tan si com no. I per més inri, agafar el ferri a les 9.15, la qual cosa va implicar haver-se de llevar més d'hora que entre setmana.

Rangitoto és una illa volcànica. Pedres negres i algunes zones vermelles. Al centre de l'illa està hi ha una espessa vegetació. Impressionant com gairebé tots els llocs que he estat de Nova Zelanda. Vem tardar aproximadament 5 hores en pujar al cim, donar la volta al cràter, anar al mirador i donar la volta a l'illa. Evidentment amb parades, fent fotos i gaudint de cada minut. Llàstima que el dia a Auckland sigués gris perquè hi havia unes vistes. Cada cala tenia el seu encant, totes negres excepte aquelles que estaven cobertes de trencadís de closques de petxines que per tant semblen blanques. Natura plena i viva, aquella olor de boscos frondosos, el cant d'ocells que no havia sentit mai abans etc.

A la tornada, mentre uns van anar a casa a reposar, d'altres es preparaven per al vespre. Quan va ser l'hora, vaig haver de fer incomptables viatges amunt i avall amb l'ascensor per anar a buscar la gent al carrer (maleït edifici!). La festa va ser un èxit, la Tina va poder bufar les espelmes del seu 20è aniversari amb pastís inclòs! Vem tenir l'honor de gaudir del magnífic DJ Marc. Mentre la majoria van marxar, els que quedàvem ens vem anar animant cada cop més i a les 3 de la matinada més o menys enfilavem cap la disco.

Després d'una nit llarga, va venir un dia encara més llarg. El dia de la final dels All Blacks. La veritat és que tinc uns amics que no me'ls mereixo. M'estimen tant que m'envien sms a qualsevol hora, així que després d'unes 6 hores al llit va tocar fer via per prepar-se per la gran nit.

Armada amb la meva bandera dels All Blacks i el gorro que vaig aconseguir quan vaig anar-los a veure amb la Laura, només em calia una cosa més: “Tatoos”. Doncs a compar-ne d'aquells que s'enganxen amb aigua.

Un cop tot llest a gaudir de la festa. L'ambient als carrers era fantàstic, gent per tot arreu, vestits amb roba negre ja fós dels Alls Blacks o no, banderes i molta molta expetació per una gran nit. El carrer principal, Queen St., estava tallat. Hi havien instal·lat 3 pantalles gegants per poder seguir el partit. Van posar pantelles a varis punts de la ciutat. Una vegada més malaeixo la organització. Nosaltres vem estar de sort i vem poder entrar a “Wineyard Quartes Fan Zone”, però just abans van dir que estava ple. Un cop a dins vem comprovar que estava mig buit. Molts altres amics estaven fent cua i no van poder entrar tot i haver-hi lloc més que de sobres!! Indignant!!

Pel que fa al partit, destacar el joc pobre per ser una final. Molts errors dels All Blacks. Finalment després de tenir-nos amb l'ai al cor fins a l'últim minut el partit va acabar amb tan sols 1 punt de diferència! Però com tot, l'únic que compte és el resultat. I per tant els neozelandesos són campions del Mundial de Rugbi 2011!!

Intentar caminar per la ciutat semblava missió impossible, el que normalment es tarda no més de 20 minuts potser hi vem estar 1hora. Gent xisclant cridant, bevent, imitant la Haka, ballant etc etc. Impressionant. Crec que és una d'aquelles coses que només es poden viure per creure. Gent disfressada com els jugadors, altres imitant certs moments del partit. El què si era comú era la immensa cua per entrar a qualsevol pub, bar, fast food o discoteca. Així que com qui no va voler la cosa al voltant de les 2 de la nit (que van arribar volant) ja era dins el llit contant ovelles.

Però no us penséssiu que la nit es va acabar aquí, noooo. Al cap d'unes dues hores rebo un sms de la Tina que havia perdut el bus, total que s'ha quedat a dormir a casa meva. A banda d'això, el meu pis tot i ser un dels lloc més silenciosos d'Auckland, el soroll no m'ha deixat dormir. Per no parlar dels malsons de la pobre Tina... La meva companya de pis ha arribat a les tantes amb una amiga i amb un convidat extra que roncava plàcidament al sofà. I aquest matí hem pogut gaudir d'un magnífic partit de voleivol amenitzat amb la millor música a sota casa meva, quin millor dia per fer-lo que el dia després de la final ben d'hora al matí!

I avui, últim dia de l'intens cap de setmana, rua dels campions. Que novament critico l'organització.
Primer, el recorregut era curt. Però el pitjor de tot ha estat que els jugadors en comptes d'anar en un autocar o camió ben alt per tal que el públic els pogués veure, anaven de 2 en 2 (crec, perquè realment només la meva càmera els ha vist) enfilats en furgonetes pick-up. Total que hem estat allà palplantats més de tres hores sota un sol escalivant en comptes de jaure al dolç llit per no res!! Indignant!!!

Finalment per desfogar-nos hem fet anat a casa del Marc i la Sue a dinar a quarts de 5 de la tarda. I hem acabat la jornada fent una partida al pócker.

I quan tingui internet (espero que demà) penjaré les fotos! De veritat que no tenen pèrdua! Per aquells que tingueu facebook en podeu veure una mostra allà!

All Blacks Campions del Mundial

Cap de setmana de bogeria.

Ahir dia molt complert, vaig anar a l'illa de Rangitoto (volcànica) i al vespre festa a casa meva.

Després d'una nit que semblava no tenir fi, ha arribat un dia més llarg que sense pà.

El millor de tot els All Blacks ha guanyat als Francesos i ara són campions del món.

Auckland és una bogeria, fins i tot desde casa meva que és un dels llocs que habitualment no sento res de soroll avui n'hi ha! Els carrers estàn invadits! Visca els All Blacks!!!! i demà ruaaaaa!!!!

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Inici d'un cap de setmana llarg


Desde que sóc a Auckland que aquest és el segon cap de setmana llarg que hi ha hagut. El primer va ser només arribar, arribar i moldre. El sogon ara. No estic segura del motiu, però juraria que el fet que la final del Mundial de Rugbi es jugui aquest diumenge hi pot tenir alguna cosa a veure.

Ahir a l'escola van convocar un concurs seguint la falera “All Blacks” (o sigui NEGRE). La cosa consistia en vestir-se d'”All Blacks” o si més no de negre, pintar-se o enganxar-se qualsevol dels símbols que es pot trobar a gairebé qualsevol lloc. El premi, un ridícul barret negre de “The warehouse” (vindria a ser un Carrefour però sense pràcticament res de menjar). Total que han decorat l'escola per a l'ocasió amb globus i banderes. Així que qui més qui menys ha intentat posar-se alguna si més no alguna cosa negre, per no mencionar el més fanàtics de dalt a baix i amb samarretes oficials i tot. Jo he trobat una samarreta que no era d'estiu negra, tenia una bandera dels All Blacks i el gorro (que no m'he posat, el temps no acompanyava...). Havent dinat i just abans de tornar a classe, hem sortit al carrer a fer el capullo fent-nos fotos imitant la Haka.

A part d'això dir que després de classe, he anat a treure el cap al pub. Allà hi havia tota la colla habitual dels divendres. Total que entre birra i birra hem mirat la final de bronze que jugaven Gal·les contra Austràlia. En el temps de descompte els Gal·lesos han aconseguit un Try, que els ha valgut 7 punts però que han estat insuficients per guanyar. De manera que els Wallabies han quedat tercers.

Ara tothom està neguitós per la gran final que es juga diumenge. És impressionant l'ambient que es respira. Banderes de tot els països per tot arreu, no importa qui jugui! La bogeria és total. El plan és anar a veure-ho en una gran pantalla situada a port.

D'altra banda demà els plans són anar a Rangitoto, illa a prop d'Auckland i coronar el volcà. I al vespre festa a casa meva per celebrar l'aniversari de la Tina (Suïssa).

Per cert, avui m'he enterat que un dels meus companys de classe desde fa unes 4 setmanes és de Lietchestein, però va néixer a Suïssa. Pels qui no ho sapigueu, és un país potser més petit que la ciutat del Vaticà o Mònaco situat entre Suïssa i Àustria. Té uns 35.000 habitants.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Potluck Party

Ahir, aprofitant que era l'aniversari de la Kazu (japonesa), ens va convidar a casa seva a sopar amb el que s'anomena "Potluck Party" (que no sé com traduir). La qüestió és que cadascú ha de portar alguna cosa de menjar i així entre tots es fa el sopar.

Jo vaig decidir fer un Braç de Gitano. Feia molt i molt de temps que no en feia cap. La gent va portar coses com espaguetis, muffins, mongetes de soja, pizza, meló amb pernil salat, torradetes amb salmó fumat, teriyaki, sushi, cercesa, etc etc

A la festa erem uns 15, la meitat japonesos, l'altre meitat coreans i jo. L'única "no groga". I què hi feia jo allà enmig? Doncs cantar i molt, però disfrutant com una camella!! La Risa li va donar per fer cues, cuetes, trenes i trenetes al nois que tenien els cabells "llargs" i a mí també. Es veu que un dia vol fer experiments amb el meu cabell. Bé mentre no me'ls cremi ni me'ls talli ni me'ls pinti que faci el què vulgui!

I per no trencar certes costums, no tinc internet al pis. Primer vem pensar que era culpa de la pluja. (Va ploure com és habitual, però bastants dies seguits). Al final hem investigat i es veu que no sé que carai ha passat amb la companyia d'internet, que no han fet bé el canvi de número de compte. Total que l'han tallat. La setmana vinent esperem tenir-ne de nou i a més amb telèfon amb trucades nacionals gratis. Això últim la veritat és que no en tinc ni idea de com aprofitar-ho, només conec la Kerree que tingui telèfon fix a casa.... Total, que ara de moment el robo dels veïns i per tant em va molt i molt lent.

I demà la final de bronze del mundial de rugbi!!! Diumenge la gran esperada final entre els All Blacks vs França. Dilluns festiu, així que tothom a celebrar la possible victoria de l'equip kiwi (en cas que perdi celebrarem alguna altra cosa, però festa segura!!)

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Avui em podria queixar...

Avui em podria queixar de nou que el temps ha fet honor a una cançó popularment coneguda com a "plu i fa sol".

Avui em podria queixar que no he pogut fer allò que em venia de gust fer, que era anar a fer una partida de bowling amb la gent de l'escola.

Avui em podria queixar que la pizza que m'he menjat per dinar m'ha escaldat el paladar. Que per cert, brutalment bona.

Avui em podria queixar que.... no sé suposo que de moltes més coses.. Idees? Suggeriments??

Però avui no em ve de gust queixar-me de res. Simplement.

Així que he decidit escriure sobre bolets aprofitant que aquesta setmana és el tercer o quart cop que n'he sentit a parlar. Fent de reportera de les notícies catalanes desde l'altra punta del món, sembla que aquest any no es fan ni es faran bolets. Quina pena. El temps com sempre ho esguerra tot. Però el que molt poca gent sap és que el bolets no volen sortir fins que arribi jo. Així que s'estan reservant perquè quan torni pugui gaudir d'aquelles jornades tant marevelloses anant a buscar bolets, triant-los, coent-los a la brasa o a la paella. A vegades fer-ne truita o posar-los en algun guisat. I poder-los menjar amb molt de delit, assaborit-ne cada trosset per més petit que sigui.

I ara que semblo haver recuperat de nou i per n-èssima vegada l'agilitat d'escriure aprofitaré per descriure una mica més el meu pis. Començaré per com s'entra a l'edifici. Això és una de les diferències que ja fa temps vaig observar. En comptes de tenir una clau física per la porta principal, hi ha una mena de detector on has de passar una targeta pel davant. A l'hora de sortir, hi ha un panell tàctil que fa puguis obrir la porta.

La cosa curiosa és que aquest edifici no té escales en l'entrada principal sinó en els laterals i donen directament al carrer. A l'ascensor per pujar (i no per baixar) també es necessita la mateixa targeta que per l'entrada pincipal. Que per cert, els ascensors són una merda. Dia sí dia gairebé també n'hi com a mínim un d'espatllat i sovint s'hi queda algú o altra atrapat, quant de temps passarà fins que em toqui el torn? Bé jo sóc de la opinió que "tot és qüestió de temps". La porta del pis té una clau "normal".

Si no recordo malament ja havia comentat abans que gaudeixo de vistes excepcionals a l'edifici de la meva escola. I puc veure a mitges l'Sky Tower. El que sí encara no us he dit és que desde que visc a 2 min de l'escola cada dia faig tard...


dilluns, 17 d’octubre del 2011

cUrIoSiTaTs

Avui em ve de gust escriure sobre les coses curioses que he apres a classe desde que vaig arribar a Auckland. La veritat és que sovint aprendre anglès és divertit i tot, malauradament no tant com m'agradaria.

Una cosa que m'ha sorprès és que en tres llibres que tinc, en tots hi surt la festa de la "Tomatina" com "xou" mundialment reconegut. Normalment, tots els llibres en destaquen tres i només aquesta és comuna.

He après a "interpretar signatures", algunes tècniques "per entrenar a la parella" (bàsicment manipular...), definir el caracter/personalitat d'una persona a partir de la música que li agrada, com mesurar el pensament creatiu etc. I tot això ho he après ni més ni menys que a classe.

Bé la llista podria ser infinita si em fixés en cada petita diferència, com per exemple com saluda la gent aquí o bé que els asiàtics solen ser baixos però n'hi ha que són molt més alts que jo (no és que sigui gaire difícil) o d'altres que ara mateix ni tant sols em venen al cap.


Semifinals del RWC

Ahir dissbate i avui diumenge s'han jugat les semifinals del mundial de rugbi. Alguns han plorat, d'altres estan eufòrics per arribar a les semifinals.

Ahir el primer partit, Gal·les contra França. Victoria dels francesos. El partit no va destacar. No semblava que fos una semifinal, el què és més que partit d'abans dels quarts de final van ser molt millors i amb diferència. De totes maneres, el què compta és que Gal·les jugarà la final de bronze i França la final.

El partit d'avui ha sigut molt intens. S'han enfrontat Nova Zelanda contra Austràlia. Digne de veure. Al final els All Blacks han guanyat i arriben a la final!! Per tant eufòria desfermada!!!

Per veure els resultats dels partits, clicar aquí

És increïble l'ambient que hi ha als carrers. Gent amb banderes, cridant i xisclant. La sort que tinc ara és que visc lluny del merder, en una zona tranquil·la i el què és millor encara, el fet de no tenir finestra a l'habitació em permet estar encara més aïllada del soroll!!! Per tant geniallllllllllll!!!!

I avui diumenge, una nova festa de despedida. La Yangji, coreana. També aquesta setmana marxa la Jihye, Corena, però tornarà un cop hagi viatjat per Austràlia per despedir-se!

Festa de despedida de la Yangji - Jugant al Twister

Haka dels All Blacks en el partit de semifinals contra Austràlia



dijous, 13 d’octubre del 2011

Recordant vells temps

El dia d'avui no ha estat marcat per ser un dia especialment diferent. Fred, gris i tapat al matí. A la tarda unes ullades de sol han alegrat la vida.

A classe, test sorpresa. En comptes de fer-lo demà, l'hem fet avui sense estudiar. I demà el profe ens ha promès un dia ben entretingudet amb Listening test!!! LOVELY! Serà tant divertit...

Però afortunadament avui el vespre he passat una gran vetllada!! La Kerree em va convidar a sopar i cap a casa seva hi faltava gent! Es veu que s'ha passat tot el cap de setmana esperant quines serien les novetats que li havia d'explicar i evidentment ha estat molt contenta quan li he dit que he trobat pis!

El menú d'avui ha estat filet de porc al forn! Brutal, deliciós, simplement bonissim! Acompanyat de cous-cous, carbassa, broquil i mongeta tendra. És una part del porc que a casa només menjo quan fan la matança del porc o en comptades ocasions per donar-me un caprici!

Després de fer-la petar una bona estona, he anat cap a casona. D'aquí a 15 dies vindran a sopar a casa meva, així que hauré de pensar en alguna cosa per fer-los.


Pub sense cervesa

Sembla missió impossible, però anar a un pub i no veure cervesa o qualsevol altre tipus d'alcohol és el què ha passat avui. Bé, no tothom, faltaria més!

El què aparentment havia de ser una estoneta han acabant sent gairebe 5 hores d'interessants converses. Hi hem anat amb la Risa (Japonesa), el Grant (director d'estudis de LSI, la meva escola) i més gent.

Avui he après sobre impostos a la xina, teòricament perquè a la pràctica encara no ho entenc; sobre els plans ambiciosos del Grant.

L'altre cosa curiosa ha estat que un dels amics del Grant, Kiwi, és una de les persones que parla l'anglès més a poc a poc de tot el món, fins i tot jo parlo més ràpid que ell. I això és una de les rares més preuades en aquestes terres. Si per alguna cosa tenen fama els neozelandesos és per parlar rapidíssim. El que per aquí es diu és que si ets capaç d'entendre als kiwis, seràs capaç d'entendre qualsevol persona que parli anglès arreu del món. No només és per la velocitat sinó també per ser un dels accents més difícils d'entendre.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Segon intent

Fa uns dies vaig anar a córrer amb la Maria, la cosa no va funcionar. No hi hem tornat més. Així que podriem qualificar l'operació biquina de fallida. O no...

La Maria, que ara mateix s'avorreix molt, pensa molt i molt i ha trobat una manera d'anar al gimnàs gratis. Així que dit i fet. Allà on hi hagi la paraula "gratis" allà a on anirem. Doncs vem posar fil a l'agulla i ahir vem començar a anar al gimnàs. La cosa va triumfar tant que avui hi he tornat, però ella no ha pogut, compromisos.

El gimnàs en qüestió és petitó, però n'hi ha més que suficient. Dues cintes per caminar, una altra màquina per córrer, dues bicis estàtiques, dues màquines diferents per treballar braços, una altra per fer abdominals, i el millor de tot, no us ho perdueu: té piscina!!! Avui no m'he pogut resistir i he fet una capbussada!!

I ara la pregunta del milió: Quant de temps durarà? Bé, de moment ha triumfat molt més que el primer intent, esperem que duri molt... ;)

Sant Feliu Sasserra vs Auckland

4t pis
Quan vivia a Sant Bartomeu, vivia en un quart. Les últimes tres setmanes la meva classe era en un quart. El pis a on visc ara és a un quart. Jo que esperava la meva oportunitat, ara que visc a la ciutat dels gratacels, poder viure ben amunt en les alçades i sembla que no és possible

Transport
Quan vivia a casa, bàsicament em movia amb cotxe per tot arreu. Aquí el meu aliat principal va ser el bus mentre vaig viure en família. Caminar sempre molt, que en els pobles no es fa. Les distàncies són tant relatives! aquí caminar 20 minuts vol dir ser aprop, a Sant Feliu caminar-ne 2 vol dir ser lluny.

Sant Feliu vs Auckland
622 habitants (2006) vs  1.237.239 habitants (2006)
Sant Feliu és un poble que la Tomoko (Japonesa), quan va veure les fotos, va qualificar de "típic" Europeu mentre que Auckland és una gran ciutat invadida pels gratecels al centre i plena de cases amb jardí al suburbis. En ambdós llocs el ritme de vida és relativament tranquil. Clar que el que per a un lloc és tranquil no significa que hagi de ser-ho per l'altra...

Festes i esdeveniments
A Sant Feliu els esdeveniments són part de la cultura popular i/o religiosa sovint. A Auckland són més aviat de caire multicultural, és un "tot s'hi val". I és que aquí passejar-se pel carrer amb la disfressa més ridícula que puguis comprar, ballar al mig del carrer quan el semàfor peatonal està verd o simplement ser diferent és normal.

Bé, de ben segur que podria fer una llista llarguíssima amb tot això, però llavors un altra dia no tindria què escriure aixì que avui ho deixarem estar aquí!

diumenge, 9 d’octubre del 2011

No diguis blat fins que estigui al sac i ben lligat

Finalment, després de quatre mesos d'haver arribat a Nova Zelanda HE TROBAT PIS! Els dos primers mesos vaig viure amb la Kerree (Homestay) i la resta del temps en albergs, tres setmanes de les quals van ser viatjant amb la Laura, la resta a Auckland en el mateix alberg.

Els pis està al costat mateix de la meva escola, és raonablement econòmic.Pis de tres habitacions. Habitació individual petitona i acollidora sense finestra. Les companyes de pis són dues brasileres que comparteixen habitació (Gabriela i Tami), una anglesa (Alisia) i jo.

Per començar la bombeta del lavabo no funciona, no tenim plats però tenim "tapers", tenim bullidor però no el podem fer servir perquè peta la instal·lació elèctrica, si quan cuines no engegues l'extractor salta l'alarma anitincendis i llavor has de pagar una multa d'uns $1000... i gaudeixo d'unes magnífiques vistes a l'edifici de la meva escola. L'altra dada important és que podré veure "el cap" de l'Sky Tower, però no tot sencer.

Canviant de tema aquest cap de setmana han començat els quarts de finals del Mundial de rugbi. El primer partit ha estat Irlanda vs Gal·les i el segon França vs  Anglaterra. Així que a la semifinal s'entrontaran Gal·les vs França. Demà es jugen els altres dos partits de quarts de final, Austràlia vs Sud Àfrica i Nova Zelanda vs Argentina.


Casa meva


dijous, 6 d’octubre del 2011

Bon temps!


Arriba el bon temps. Bé, després d'unes setmanes plujoses, ja tocava. Tot i que quan el sol s'amaga, cal agafar l'abric.

I després de classe, amb la Maria, hem fet camí cap al super. I és que avui m'havia convidat a cuinar per ella i els xicot. Doncs dit i fet. El menú es va decidir el dilluns, mentre feiem el cafetó.

Així que he preparat una sopa de carbassó de primer i pilotilles amb gambetes de segon. S'ha de dir que el segon plat s'ha hagut d'improvisar una mica al no trobar el què volia. El resultat ha estat igualment bò.

I suposo que les males llengües em tornaran a dir que només parlo de menjar i no de fer exercici. Cert. Quina vidorra que porto. Quan estigui recuperada de les conseqüències del primer dia, ja hi tornaré. De moment a viure!!!

Migdiada

Avui dimecres, mitja setmana. A classe ha tocat estudiar els meus estimadíssims "phrasals verbs", i dic estimadíssims perquè no tinc pebrots d'enrecordame'n. Però suposo que al final després d'intentar-ho una vegada i una altra alguna cosa queda.

La veritat és que aquesta setmana semblava coreana, adormint-me per tot arreu, bé especialment a classe. Així que quan he sortit de cole, en comptes de fer el que tenia planejat (anar amb la Semi de compres, bé a mirar i no comprar), me n'he anat a fer una migdiadeta.

Quan he arribat a "casa", l'Alisia (UK), s'acabava de llevar i és que avui ha arribat quan jo em m'he despertat. Hem intercanviat quatre paraules breus i m'he ficat a dins el llit. En questió de segons m'he submergit en un profund i dolç somni.

Al cap d'unes quatre hores m'he llevat com nova. El problema és que ara, mitjanit, no tinc son. Estic pensant a ajuntar-me amb la festa que tinc a l'habitació del costat desde ja fa unes quantes nits, i que ara mateix és la principal causa del meu insomni. És allò que es diu que si no pots vèncer l'enemic, doncs què millor que aliar-t'hi!

I després de la gran aventura del dia, m'han entrat ganes d'estudiar i tot! Així que ho he aprofitat al màxim!!

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Petits moments


Sovint penso que el que escric no són més que petits instants insignificants aparentment però que en realitat són el que donen sentit a tot plegat.

Petits moments que són grans. On gaudir dels plaers de la vida és tant gratificant com per als rics tenir diners. Simplement els valors canvien. El que abans potser no hi donava tanta importància o simplement passava desapercebut ara és tot el contrari.

Petits moments de màgia. Viure dintre una rutina que no és rutina, on cada instant és diferent i t'aporta coses noves. No saber mai el què t'espera tot i saber-ho. I és que poder tenir la companyia de persones de varis països tots units és meravellós.

Petits moments d'aprenentatge. No tan sols aprendre anglès, aquí s'aprèn de la gent, de les cultures, de les diferències entre els països. Què és bona educació per uns i no per a uns altres. Com dir “Hola” o altres frases típiques en diferents idiomes és una cosa que espero algun dia ser capaç de recordar, de moment només puc fer que demanar-ho per n-èssima vegada!

Petits moments d'amistat. Tot i provenir móns sovint molt i molt diferents, és impressionant com poden arribar a trobar nexes comuns. I aquí és a on es comprova que la globalització és un fet.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

De cara l'estiu o l'hivern?

Desde que han dit que toca fer horari d'estiu, a Auckland sembla que tornem a l'hivern. Cada dia plou una mica més fins que avui ha diluviat gairebé tota la tarda.

A banda d'això un dilluns de règim després del fart d'ahir.

A classe dia dur. Començar un dilluns a les 9 del matí amb gramàtica no és Sant de la meva devoció, però és el què ha tocat. I a la tarda intentar no adormir-me.

A l'alberg aquests dies hi ha un cole, canalla al voltant de 8-9 anys. Es passen la nit voltant. Només em faltava això!

2 juny – 2 octubre de 2011


Avui al llevar-me i mirar el dia que erem m'he adonat que fa exactament 4 mesos que vaig arribar a Auckland. 4 mesos, m'he dit. Doncs sembla mentida, se'm va difícil de creure. I és que quan la majoria de del temps es passa gaudint-lo tant com es pot, els dies, les setmanes i els mesos corren cada cop més depressa.

I quina manera millor que celebrar-ho? Doncs fent galetes. Ens hem plantat una colla a casa dels japonesos i la Risa, la Kazu, la Joanna i jo, ens hem passat la tarda jugant a fer de pastisseres!

La cosa ha començat amb intents fallits, com cremar la primera fornada, però és clar no es tenia per mà, així que després de la segona, ens hem anat animant i hem anat improvisant cada cop nous gustos. Al final hi ha hagut gran varietat de combinacions:
    • Mantega
    • Mantega amb gust de vainilla
    • Mantega amb trossets de xocolata
    • De plàtan
    • Mantega amb mel
    • Mantega amb mel i trossos de xocolata
    • Amb trosso de xocolata
    • Combinació de massa normal amb massa de xocolata a sobre
    • Mantega amb xocolata i trossos de plàtan
    • (possiblement me'n deixo algun)

I el millor de tot ha arribat quan ens les hem cruspides!!! Amb un got de llet i anar sucant! Osti simplement genial! Així que avui el nostre “sopar” ha estat una varietat deliciosa de galetes artesanes.

I per acabar el dia, festa de despedida del Lee. El Lee és un Xinès que fa cosa de 7 anys o així que viu al Japó i que s'ha passat els darrers mesos aquí. Torna al Japó i més endavant anirà a passar una temporada a la Xina.

I per acabar, comentar que la setmana vinent ja començaran els quarts de finals del Mundial de Rugbi. I com sempre aquest cap de setmana ha estat animat i molt per a tots els aficionats d'algun equip o altra.