dimecres, 30 de novembre del 2011

Visat

Ni més ni menys que l'últim dia de l'any se m'acaba el visat d'estudiant. Així que per poder estar en terres kiwis una temporadeta més calia allargar-lo. Així que vaig demanar on era l'oficina d'immigració i a fer papers.

El primer problema va ser en trobar l'oficina. Arribo al número que la Tracy, secretària de LSI, m'havia dit. Pujo les escales mecàniques i vaig a parar al carrer del darrere. Cap senyal d'ascensors o res més per pujar a l'edifici ni tampoc veig indicacions. L'endemà pregunto a la gent que porta aquí més temps. Així que torno a enfilar cap allà. Aquest cop, aconsegueixo trobar  els ascensors que estaven amagats. Nou problema: apreto el botó del 4t  pis i no em fa cas. Ho intento de nou varis cops i res de res. Al final encara no sé com arribo a dalt. Tancat. No fos cas que els funcionaris treballessin massa. De totes maneres puc agafar el formulari que necessito.

Començo a moure papers, que si fotos i altres històries amb vinagre. Però necessito una guia per acabar d'omplir el formulari. Tercer intent. Aquest cop trobo obert. Em dirigeixo a la finestreta per demanar els meus dubtes i molt amablament em van dir el què havia d'omplir i els torno a demanar però és que tinc dubtes. I em diuen limitat a omplir el què t'he marcat aquí i prou. Així que davant l'enorme esforç dels funcionaris vaig intentar trobar la guia que necessitava. Vaig intentar demanar a on era. Sense èxit. Al final l'aconsegueixo trobar abans que la cara de gos que voltava per allà em fes fora perquè tancaven.

Bé, davant l'èxit em poso a llegir la guia i segueixo tenint alguns dubtes. Demano a la meva escola i me'n solucionen alguns. I de nou torno a "Labour Department" (el nom del departament on fan els visats). Només em queda un dubte, i la resposta és tan senzilla com un "sí" o un "no". Simplement no volen ajudar ni escoltar. Els dic, bé doncs com a mínim digue'm com he d'entregar els papers. Em donen un sobre i m'assenyalen la bústia. 5 minuts abans de tancar. Busco algú o altre per allà. Tant amables com tots i com sempre. marco el què em dóna la gana perquè no estava segura de l'opció correcte. Em fan fora. Però finalment tiro el sobre a fora abans de marxar. Simplement creuant els dits i a esperar.

Doncs bé una setmana després de la meva última aventura amb aquesta gent rebo un e-mail amb les dades per consultar l'estat del meu visat. I al cap de poques hores veig que posa "acceptat" i caducitat el 31 de gener de 2012. Miro el meu compte corrent i ja m'havien cobrat, com no. Només diré que malgrat ser uns lladres, i la seva mala atenció al client i més tenint en compte la pasta que val, han sigut molt eficients. No com la primera vegada que vaig haver d'esperar un pilot de setmanes. Ara només cal esperar que arribi el paperot.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Víctima

Fa temps que penso que algun dia hauria d'escriure sobre els meus professor de l'escola i comentar alguna cosa que passa a classe. I la veritat és que encara no he trobat el moment. Fins avui. Ara que estic a la meva última setmana abans de l'exàmen.

Bàsicament he tingut 4 professors més alguns subtituts puntuals. Aquests han estat: la Susan la meva primera setmana a LSI; la Fiona va ser la meva professora de la tarda fins que vaig començar el curs del CAE (ensenya IELTS, un altre exàmen); el Brad, el professor dels matins des de la segona setmana fins que vaig començar a estudiar per l'exàmen del CAE, durant les últimes 12 setmanes intensiu amb el Gabriel.

De la Susan no en puc dir gran cosa, no en recordo massa res. La Fiona és una gran amant dels pastissos de xocolata i del bon menjar en general, el Brad és un dels professors que organitza fins les classes com mai havia vist, molt metòdic, no falla gairebé mai al pub els divendres. El Gabriel, li agrada xerrar dels seus viatges i de la seva vida i és bromista, però a mi em va costar acostumar-me a la seva manera tant desestructurada de fer les classes venint de la classe del Brad.

Ara la pregunta que és: I perquè el títol d'avui és "Víctima"? Doncs bé, entre moltes altres aficions el Gabriel li agrada fotocopiar la redacció d'alguna víctima potencial, repartir-la per tota la classe i ens la fa corregir. Les primers setmanes, les seves víctimes van ser el Marc i el Tobías. Més tard va tocar el torn de la Marie i ella va portar una ratxa de setmanes. La Henny i la Carla també van llepar. Jo en vistes de com anava la cosa, sempre entregava les redaccions un pèl tard, per si de cas, i fins al dia d'avui havia funcionat. Però avui se m'ha acabat la bona ratxa. He estat la seva nova víctima en la última setmana de curs.

A part d'això, el dia d'avui s'ha destacat per una visita a Quarter Wyneyards per veure on s'havia estavellat un helicòpter dies enrere quan intentava col·locar un arbre de Nadal. La veritat és que encara no he entès com no se'ls va acudir fer servir una grua, hagués estat més fàcil.


Harbor Bridge




Arbre de Nadal. Aquí és el lloc dels fets, on un helicòpter es va estavellar

dilluns, 28 de novembre del 2011

Maduixes amb nata i xocolata

Després d'un dia de molt d'estudi he decidit donar-me un caprici. Primer m'he fet una magnífica truita de ceba i patates. I de postres el millor, maduixes amb nata i crema de xocolata. Bé així estan les vaques de grasses...
 

Quan aquesta he arribat a casa he flipat colors. He vist una cosa que desde que havia arribat al pis encara no havia vist mai. Una de les meves companyes no només estava rentat els plats, sinó que ha netejat la cuina, ha eixugat els plats i els ha endreçat (crec que ha descobert els draps de cuina), ha passat l'aspirador, ha tirat la basura i ha posat ordre al lavabo. I tot sense ser la seva setmana de la neteja.

Més tard quan he anat per fer el sopar he descobert el perquè. I és que res és gratis en aquesta vida. La pobra mossa, no té massa sort en trobar feina, de manera que va curta de diners. Vol deixar el pis, però per recuperar tots els diners de la fiança ha de trobar una persona que es vulgui "quedar" la seva habitació. Doncs bé, desesperada perquè ja fa molts i molts dies que busca i no troba absolutament a ningú, ha decidit posar ordre, tirar fotos i de pas si ve algu veurà la casa neta. Llesta.

Per cert, el dia 10 de desembre deixo el pis i començo a vitajar per Nova Zelanda per segona vegada. Aquesta vegada amb bus. Passaré el Nadal a Nelson amb la Risa (Japonesa) i si tot va bé el cap d'any a Queenstown i tornaré a Auckland uns dies abans d'abandonar definitivament el país el dia 19 de gener, quan farà la xifa rodona de 33 setmanes completes a l'altre punta del món (de dijous al migdia a dijous al migdia).

diumenge, 27 de novembre del 2011

Cap de setmana a Waiheke Island

Aquesta setmana ha sigut la última per a l'Stefan i el Helge a l'escola. Els dos són alemanys i ara viatjaran unes setmanetes abans de tornar a casa. Així que el divendres al pub els vem dir a reveure!

Aquest cap de setmana ha tocat anar d'aventura amb amb les alemanyes i suïssos a l'illa de Waiheke. De fet no ja hi havia estat amb la Laura i la Maria. Aquella vegada vem agafar el bus. Aquest cop ha sigut diferent. Hem llogat un cotxe i hem recorregut l'illa de dalt a baix, de nord a sud i d'est a oest.

El dissabte el matí el temps no va acompanyar gaire, però això és Nova Zelanda, així que no va tardar gaire a canviar. A la tarda visita a una fortificació militar. Túnels foscos, i escales, moltes escales. Mentre la Tina feia la migdia, la resta estaven allà dins perduts.

Al vespre, després de deixar els trastos a l'alberg amb piscina, vem anar a sopar pizza a una de les pizzeries més famoses. Segons el Tobi, alemany, és la tercera pizzeria més famosa del món. Bé, no sé si és veritat o no, només puc dir que el lloc era molt xulo caret i bonissim.

Al vespre gresca a l'alberg. Però me'n vaig anar a "joc" com les gallines. Vaig treure el cap, saludar i els vaig dir fins l'endemà. Es veu que quan va arribar la Tina a l'habitació li vaig cardar una mirada que gairebé la mato, doncs bé, no tinc record ni tan sols d'haver-la sentit arribar. El què si recordo és quan van arribar la Henny i la Maika. Es veu que la mirada va ser si fa no fot la mateixa, els vaig damanar a quina hora ens haviem de llevar i aigua (això sí que ho recordo).

El Roman (Suís) era el nostre conductor. No sé a on li van regalar el carnet de conduir, però fins i tot les dones conduiexen millor que ell. Per sort, el segon dia la cosa ha millorat un pèl. El Tobias (Suís, popularment conegut com "Adolescent") era el nostre GPS.

Avui ha tocat el primer bany de l'any. Ha sigut especial. No cada dia ets pots banyar a les aigües del Pacífic!! Tot i estar congelada, he aconseguit fer-hi una capbussada. Genial. I poder jaure sota el sol roent de Nova Zelanda amb un ventet que sovint molestava una mica. Només calia estar al cas de posar-se crema per no cremar-se.






Roc amb cara de peix


A la pizzeria


La piscina a la qual no m'he banyat


Pretty girls
Our "GPS"



My lunch - El meu dinar
I mentre a Nova Zelanda se celebraven eleccions generals ahir i cercavila del Pare Noel a Auckland avui, nosaltres estaven la mar de tranquils i feliços a l'illa de Waiheke.

divendres, 25 de novembre del 2011

Misteris

Sovint em pregunto què passa a la cuina de casa meva que desapareixen les coses misteriosament. Partim de la base que al pis tenim 4 gots, 4 ganivets que no tallen, 4 ganivets per la carn, 5 forquilles, 2 copes, 3 tasses etc.

Com pot ser que un dia hi hagin només 2 forquilles (entre netes i/o brutes), el dia següent tant sols una. I al cap d'un parell de dies n'hi 3. La setmana següent n'hi tornen haver 5.

Com pot ser que si teniem 3 copes, ara n'hi hagi 5? però misteriosament també apareixen i desaparèixen.  Igual amb els ganivets, del total de 8 avuiu tan sols n'hi havien 2 de bruts i un de net. El misteri és el mateix, aparicions i desaparicions.

Avui per exemple ha passat amb els gots i tasses. Tant sols 2 gots bruts i una tassa. On cullons són la resta? Bé, és un misteri que la ciència espera resoldre algún dia. Jo només espero que aquest dia sigui ben aviat.

El més curiós del cas, preneu-ne nota si sou científics interessats en el tema, és que quan pregunto a qualsevol companya de pis sap alguna cosa de les misterioses desaparicions, la resposta, òbviament, és "ni idea". I aquí ve el millor del cas. El dia següent apareix gairebé la meitat dels utensilis. I l'altre meitat apareixen quan faig la mateixa pregunta a alguna altra companya de pis.

És curiós com passen aquestes coses. Ben curiós, i em té ben intrigada...

Per cert, aquest cap de setmana me'n vaig  Waiheke Islands, així que no espereu  cap post demà. Diumenge dependrà del meu estat anímic!!

dijous, 24 de novembre del 2011

Rentadora

Aquest dimarts al vespre, estava a la meva habitació intentant estudiar. I vaig començar a sentir "clac-clac-clac-..." Vaig esperar 5 minuts. Al veure que no parava vaig sortir a veure què passava. Inpecciono el menjador (que tampoc no és tant gran) i de seguida sento d'on vé el soroll. La rentadora.

Em vaig quedar parada en la distància mirant a veure què passava. Per sorpresa meva vaig descobrir que la roda de selecció dels programes anava saltant d'un punt al següent en qüestió de dècimes de segons. Al cap de poc havia completat una volta sencera.

Vaig cridar a la meva companya: "Has vist això?" i ella em diu: "Sí, ja ho havia fet una altra vegada fa un temps. Hauré de trucar per què l'arreglin".

Total que no tenim rentadora. Ahir i avui era el meu dia per rentar la roba i evidentment nanai de la xina. Ara tocarà o fer-ho a mà o bé anar a la bugaderia... en fi...

Per cert, el supermercat són uns lladres!! Tinc la impressió que cada vegada els productes són més cars!!!

dimecres, 23 de novembre del 2011

Exàmens, bromes i ordinadors

Avui al arribar a classe he descobert que el meu profe, estava malalt i com que ahir ja ho va preveure, ens ha tocat tot el sant dia fent exàmen com si el de debò fessim. Esgotador.

El meu dinar a base de sushi ja és un habitual en la meva dieta. I és que he descobert que el menjar japonès és un dels millors, bò, econòmic i saludable.

Després d'entregar la meva sol·licitut de visat ha tocat fer una reclamació a l'agència a on vaig contractar el meu últim viatge per terres kiwis ja que encara no m'havien enviat el mail amb la informació que necessitava. Ha sigut dit i fet. Si és que a tot arreu les coses sempre van igual, despistats o ineptes (depenent del punt de vista) el món n'està ple i tot.

I l'anècdota del dia. La Sue ha vingut a casa. Feia dies que em reclamava que li passes les meves fotos i per fi ha arribat el gran dia. M'ha demanat si sabia què li passava al Marc que havia anat a la biblioteca. I li dic, dona, és que en dues setmanes tenim l'exàmen, hi ha anat a estudiar i em diu que no, que ell li havia dit que hi havia anat a jugar a golf. I em diu: saps què passa que juguin a golf a la bibliotecaaa?? M'ha fet pixar de riure!!!! no havia entès que era una broma!!!

I després ha tocat batalla campal amb l'ordinador, els virus, les fotos, els antivirus, les memòries i les hòsties amb vinagre!!

dimarts, 22 de novembre del 2011

Dia de gos però productiu

Avui el dia era tant gris com el meu estat d'ànim. Així que m'he sentit aliviada al veure que no feia sol però que tampoc plovia. Un dia d'aquells que de sobte et ve la necessitat imperiosa de jaure i no fer absolutament res. Només dormir, a sota una manta mirant tele-basura i programes sencionalistes, d'aquells on la gent va a la tele a explicar les seves misèries i a barallar-se.

Així ha estat la meva tarda. He fet campana de l'escola. El matí ha sigut un dels més llargs que he tingut mai en aquesta escola. El motiu, després de fer treballar les neurones de valent, ha sigut que els calmants són un pèl massa forts, així que deixem les drogues dures, per continuar només amb les toves.

Un cop tema solventat, i amb la meva supermigdiadeta, he fet camí cap al cine. "Contagion" ha estat l'afortunada. Calia aprofitar el dia que anar al cine és barat ($10.5 = 6.5€). Un dia normal costa gairebé el doble. Molt interessant, encara que no crec que és d'aquelles que no a tothom agrada.

I per arrodonir el dia sopar "d'aniversari" amb la Tomoko. El passat dissabte va ser el seu aniversari i fins avui no hem pogut celebrar-ho juntes, així que ha tingut un regalet incorporat. Com que li agrada cuinar i sempre predica que vol saber quina és la cuina típica neozelandesa (que per cert no n'hi ha), què millor que un llibre de receptes?

I després a fer colzes, bé vull dir fer colze, ja que un està fora de joc.

dilluns, 21 de novembre del 2011

L'endemà...

Després d'un gran cap de setmana, venen les conseqüències. Avui, m'he llevat com de costum per anar a classe. Un cop allà no sabia ni com seure. Han sigut dues hores mortals. He provat varies postures, però com que no podia recolzar el colze, doncs encara ho feia més complicat. Per no parlar de les marevelloses cadires amb braç que són immillorablement còmodes!

Després, a l'hora d'esmorzar he marxat i he anat al metge altre cop. M'ha fet una radiografia. Diagnòstic: el colze està sencer i d'una sola peça, per tant només és un cop fort. I com que el metge d'avui tampoc no era guapo, tampoc no he comentat res del meu pobre os de la cua. Els mateixos calmants han de servir per tot.

Per cert, ja fa uns dies que ha posat decoració nadalenca als carrers. Aquí hi ha un exemple del què han posat al carrer K. La de Queen St. encara és més horrible. Espero fer-ne fotos en breu.



Aquí hi ha dos exemples de com d'orgullosos el kiwis estan dels seus productes nacionals. El de l'esquera una salsa de tomàquet, tipus ketchup. I a la dreta, un refresc, que segons diu l'etiqueta és "mundialment famós a Nova Zelanda"



diumenge, 20 de novembre del 2011

Gresca i diversió amb final inesperat...

Cap de setmana intens. I mai millor dit. Crec que ha estat un dels "més llargs" que he tingut mai a Auckland. Realment han passat mooooltes i moooooooooooltes coses.

Per començar el divendres després del pub, vem sortir una estona amb gent de la classe. D'horeta cap al llit per no abusar.

El dissabte a Grey Lynn, una suburb que està a uns 20-25 min a peu de casa meva hi havia un festival. La veritat és que quan vaig mirar el programa vaig dir, això pinta que no serà gaire bò, però com que el Gabriel, el profe, ens ho va recomanar vem fer-hi cap tota una colla: la Semi (Corea), la Henny, la Maike, el Tobi, l'Stefan (Alemanys) i més tard van venir la Sue (Corea) i el Marc.

Només d'arribar una agradable olor d'herba d'aquella que es fuma invadia els verd paratges del parc. Un escesnari amb actuacions musicals, ple de parades de tot tipus. El dia espeterrant, bon temps. I és per això que vaig acabar amb la cara rostida...





I la nit vem decidir continuar la gresca. Per mala sort meva, el què havia començat com un gran dia, va acabar no massa bé. M'explico, vaig relliscar i vaig caure. Amb la mala sort que tinc una bona nata al colze i per no parlar del meu pobre os de la cua (que per n-èssima vegada rep de nou i aquest cop de debò). El camí de casa, normalment 10-15min, el vem fer amb 1 hora. Acompanyada pel Marc i l'Stefan, jo ja no sabia si riure o plorar.

Avui al matí he anat al metge, després de negociar amb l'assegurança per tal que em cobrís, i m'ha dit que hi ha alguna possiblitat de colze fracturat. Demà em faran una radiografia. Però com que el puc moure, no molt, crec que no serà gaire greu.

Per cert, petició especial: cliqueu el link si voleu llegir una versió "fantasma" dels fets. Haig de reconèixer que és divertit.

I la Sue en vistes de la meva discapacitat, ha cuinat per mi!! Gran cuinera! Li he demanat que si podria cuinar més sovint per mi i m'ha dit que ho farà sempre que em "trenqui l'os de la cua".



dijous, 17 de novembre del 2011

Socks


[versió en català al final, està traduida directament del google traductor, per tant no espereu que sigui bona]

Since I started my CAE course I always say I should practise more my writing. So I decided I feel like to write something in my “poor English”.

One thing that very so often I see is people wearing one sock different in each foot. At first I was very shocked, but with the time I simple get used to it. When I began to see that it was before Laura came here. What is more, when I was travelling around and so “living” in backpackers I saw that as a part of the normal live for most of the people. And I always I wonder why??

After thinking and thinking, a lot of possible answers come into my mind. For instance, it might be because they have to dress up without light? Well, actually it is not any good reason from my point of view. It might be because they are “pigs”, mmmmm maybe, but I'm still not convinced. Will I some day find the answer?

I remember once, I had to wear one pair of socks that were unequal colour as well and I felt so ashamed... And why? Well, actually I don't remember, but I think it was because after a while living in the hostel without wardrobe it was impossible to find any pair in a hurry... Today, some months later, I did the same again. This time the reason was basically because most of them were dirty or in the washing machine so the only ones that were in my wardrobe were the ones without pair. But fortunately they were the same colour so nobody realised! Lucky me!!!

After school, in Newton Postoffice/Kiwibank I met Brad, who was my teacher, with his wife and daughter who is about 1 month old. So peaceful girl!

By the way I blame the f***ing spring and the f***ing air conditioned!!!
__________________________________________________________________________
Mitjons
 
Des que vaig començar el meu curs de CAE Jo sempre dic que he de practicar més la meva forma d'escriure. Així que vaig decidir que sent en escriure alguna cosa en el meu "Anglès pobre".

Una cosa que molt sovint el que veig és gent que porta un mitjó diferent en cada peu. Al principi estava molt sorpresa, però amb el temps m'hi vaig acostumar. Quan vaig començar a veure-ho era abans que Laura va venir aquí. És més, quan jo estava viatjant per tot i de manera que "viuen" en motxillers vaig veure que com a part de la vida normal per la majoria de la gent. I jo sempre em pregunto per què?

Després de pensar i pensar, una gran quantitat de possibles respostes vénen a la meva ment. Per exemple, pot ser degut a que han de vestir-se sense llum? , en realitat no és cap bona raó, des del meu punt de vista. Pot ser que sigui perquè són uns "porcs", mmmmm, potser, però encara no estic convençuda del tot. Algun dia trobaré la resposta?

Recordo una vegada, vaig haver de fer servir un parell de mitjons de difernt color i em vaig sentir tan avergonyida ... I per què? Bé, en realitat  no ho recordo, però crec que va ser perquè després viure un temps a l'alberg sense armari, era impossible trobar un parell de mitjons de pressa i corrents... Avui, uns mesos més tard, jo vaig fer el mateix una altra vegada. Aquesta vegada la raó va ser bàsicament perquè la majoria d'ells estaven bruts o a la rentadora per als únics que estaven en el meu armari van ser els que no tenen parella. Però per sort, eren del mateix color perquè ningú se n'ha adonat! Quina sort la meva!

Després de l'escola, oficina de correus en Newton / Kiwibank m'he trobat el  Brad, qui va ser el meu professor, amb la seva esposa i filla, que és d'aproximadament 1 mes d'edat. Així noia tranquil · la!

Per cert, maleïda primavera i maleït aire condicionat!

dimarts, 15 de novembre del 2011

Caloreta per fi!!!

Avui dia avorridisim a classe. Encara no tinc massa clar el què hem fet. Però segur que m'anirà bé per l'exàmen!

El temps comença a ser esplèndid! Caloreta, sense pluja i un sol espeterrant! D'aquells cancerígens. Aquí el forat de la capa d'ozó és una realitat per tant s'ha d'estar al cas de no cremar-se i fer servir crema pel sol. Llàstima que a sovint i alguns llocs més que d'altres, el vent és una mica empipador. Encara cal anar amb el jersei  a sobre, perquè a l'ombra o bé quan marxa el sol la temperatura no és tant agradable.

Per cert, avui m'he fet fotos de carnet. Aquí et fan tancar la boca, és veu que s'ha d'estar serio en les fotos pel passaport i visat i totes aquestes històries.

Ara que ja ha passat Halloween, el carrers, centres comercials etc ja tenen decoració nadalenca. A les botigues sonen nadales i tot. La veritat és que es va estrany veure que s'acosta el Nadal i no fa fred!! 

dilluns, 14 de novembre del 2011

Un diumenge com diumenge

Després de la despedida de la JiHye, vaig arribar a casa i vaig llegir la carta que em va escriure. Em viag emocionar. En general les coranes, són expertes en escriure cartes i postals que toquen la fibra. I també em renya per dir masses paraulotes. Espero que algun dia ens poguem tonar a veure!

Avui, ha sigut un diumenge de gos. M'he llevat tard, sense masses ganes de fer res. Però finalment he decidit anar a donar una volta. I el lloc escollit ha estat Ponsonby, un dels barris més propers al centre.

Com que quan ho he decidit ja era migdia, he dinat allà. El lloc, un KFC. I perquè? Doncs bàsicament no havia entrat mai a cap abans. Així que m'he dit: perquè no menjar poc sa per un dia?? I la veritat és que el pollastre fregit, a part de no ser gustós i no valer res, semblava bullit.

He continuat la meva volta pel barri. Cases i botigues i edificis curiosos. De tornada, he passat per davant del New World (Supermercat) i he fet una parada per comprar 2 tonteries. Així que al cap d'unes 3 o 4 hores ja tornava a ser a casa i en plena forma per estudiar una miqueta!!

Al pis les coses estan canviant. La Tami (Brasil) marxa el dia 6 de desembre, jo el 10. L'Alisia (UK), malgrat treballar no pot cobrar perquè no té l'IR (número de la seguretat social), la qual cosa implica que no pot permetre's pagar el lloguer així que s'està plantejant deixar el pis.


diumenge, 13 de novembre del 2011

Part time job, so what?

Ahir divendres, va ser un dia magnífic, de gairebé estiu: sol, caloreta, no massa vent etc. Vaja com pocs cops passa.

La veritat és que la gent no para de sorprende'm al dir-me els possible motius pels quals m'he tenyit. Entre les que recordo, la que s'endu el merit a la més original és "per semblar més intel·ligent i passar l'exàmen del CAE". La resta us faria una llista, el problema és que no ho les recordo...

Per altra banda, avui després de dormir la mona, amb la Sue (Corea) hem anat de compres a Dressmart. És un gran outlet on realment es poden trobar gangues! Però hi ha moltes marques bones i tot i estar rebaixat i molt algunes coses continuen sent cares. Però bé, no em puc queixar per poc més de $30 (uns 18€) m'he comprat 3 samarretes i uns shorts. La pega ha estat que el dia ha passat volant i no hem tingut temps de visitar ni la meitat de les botigues! I és que no entenc, ni mai entendré, com aquí les botigues poden tancar a les 5 de la tarda sent dissabte!!! per favor, on s'és vist això???!!!!

El millor de tot ha estat no ens hem enterat que ha plogut fins que hem sortit al carrer de nou. La Sue, a l'anada amb el bus, ha dormit a la meva espatlla i a la tornada m'ha fet un massatge a les mans! Osti tu, no sabia que això pogues ser tant relaxant!!!

I a la tarda, després de descansar una estona, he fet dues coques de iogurt, una normal i l'altre de xocolata. El motiu? Doncs avui era l'aniversari del Tobias, 19 anyets. La pega és que el segon, tot i ser molt bò, ha quedat destrossat i no sé perquè...

I avui també ha sigut l'últim dia per la JiHye a Auckland. El DongHoo, un altre company de classe, va acabar les classes ahir i ara està viatjant durant una setmana abans de tornar a Corea.

I per acabar una curiositat. El meu nom si es pronuncia així tal com sona, en coreà vol dir "treball a temps parcial".




divendres, 11 de novembre del 2011

Fotos, per fi!


Al sortir de classe el dia era magnífic, sol i una temperatura ideal. Per tant ha tocat el torn de fer visita a la city i anar de compres. El caprici d'avui, bé necessitat, ha estat una càmera!! I per tant ara ja us puc ensenyar el què diea l'altre dia, el meu canvi de look.

I aprofito també per posar-hi un parell de fotos de casa meva.


Fa unes setmanes




Avui





dijous, 10 de novembre del 2011

Aventures fora de rutina

Coses interessant me'n passen i moltes. El "problema" és que han esdevingut part de la meva rutina i han deixat de ser "atractives" per fer-ne menció aquí.

Desde que vaig entrar a viure al pis, que està a 2 min de l'escola, cada dia feia tard. Vaig rumiar molt com ho podria fer per ser puntual com els Suïssos. Primer vaig provar de llevar-me 10 min abans. Res. Després posar el despertador 30 min abans. Tampoc. Què podia fer? Doncs després de rumiar molt, vaig trobar la solució! Consisteix en primer posar el despertador d'hora per si em vingués de gust "fer la mandra" i, aquí va la part important, posar el despertador (mobil) avançat un temps indeterminat que sigui més de 5 min però menys de 15. I FUNCIONAAAA!!!

Avui, ha vingut la Semi a dinar a casa. Feia un pilot de dies que em va demanar per venir i que li passes les meves fotos, però sempre que quedavem passava alguna cosa que ho feia impossible. I quan marxavem cap a l'escola de nou, ha passat el més emocionant del dia: obrim la porta del pis. De camí cap a l'ascensor, veiem a l'altra banda del corredor hi ha un grapat de policies joves, bons i ben plantats (els què he vist, els altres no en tinc ni idea) escorcollant a un home!! Evidentment el meu comentari ha estat: osti! ja tinc què escriure al bloc avui!!!!

I la resta del dia amb mal cap, serà la ressaca? bé, podria ser. Però ahir també en tenia i no era de ressaca ;) Serà per estudiar massa? Tan de bò! Serà per estar estressada? Ni de conya! Serà per viure massa relaxada? Bé, és el més probable! Visca la bona vidaaaaaaaa!

dimecres, 9 de novembre del 2011

Whim

Enfilant ja la recta final a la meva aventura a l'altra punta del món!! Si els meus càlculs no fallen fa unes 22 setmanes que estic per aquí fent el lluç.

Una de les coses que ara ja m'ha quedat l'espina clavada, és viure a la ciutat dels gratacels i no haver pogut viure més amunt d'un quart pis!

Avui després de riure molt a costa del Gabriel, el meu professor, he après una paraula que si més no m'ha cridat l'atenció. Això no vol dir que no n'aprengui tot sovint, però aquesta l'he considerada digne de dedicar-li una menció especial aquí: WHIM- de sobte, de passada, i sovint idea extravagant, el pensament impulsiu o irracional. [caprici]

El perquè d'això té una explicació molt senzilla. I és que avui amb els meus companys de classe teniem la conya (o no) sobre fets i la paraula whim. Però encara no és hora de desvetllar-ho. Persnolament crec que és millor veure-ho.


El diumenge vaig sopar amb la Sue i la JiHye a casa meva i el dilluns van tornar a venir, però no a sopar. Les dues coreanes van poder fer de les seves, i tot i que la Sue estava malaltona va voler venir tant sí com no, eh! i jo encantadíssima de la vida, no us penseu. En alguns moments determinats em feien por i tot, més que res quan es posaven a xerrar en la seva llengua i no les entenia de res... Avui comentaris de tot tipus o no...


Aviat sabreu de què parlo... però primer m'hauria de comprar una càmera...

dilluns, 7 de novembre del 2011

Fireworks week

Es veu que aqueta setmana ha sigut l'única setmana de l'any que els kiwis poden comprar i tirar petards. A tot arreu i a tota hora ho he comprovat.

Per altra banda, avui he anat a patinar per segona vegada. Ara ja en sé una mica més!!

No em queixaré que en comptes de fer sol i calor, plou. Més que res perquè sé que a Catalunya esta plovent a bots i barrals. La pluja d'aquí només dona pel sac però pràcticamnet ni mulla!!!

dissabte, 5 de novembre del 2011

Consells per a l'exàmen


  • Anar com a mínim un boli
  • Tenir tippex
  • No encantar-se
  • Si no tens ni idea de la resposta, inventa-te-la ja que no descompte
  • Sempre intenten confondre't
  • Aprendre a trobar les paraules clau
  • No estressar-se, encara que no tinguis temps...
  • Pensar a passar les respostes al full de respostes i no equivocar-se de línia
  • Fer-ho el millor que puguis sense atabalar-te
  • Si és difícil, mala sort; si és fàcil no te'n fiis
  • Per l'exàmen oral, xerrar sense parar. Tant se val si la resposta és bona o no mentre sigui coherent
  • Portar la samarreta de Sant Feliu per poder-li explicar a l'examinador d'on sóc en cas que m'ho demani
  • Tenir molt clars els temps per a cada part de l'exàmen
  • Respondre el què et demanen
  • Copiar si pots ;)
  • Tenir sort!

divendres, 4 de novembre del 2011

Tecnologia punta és tecnologia i punt


No és cap novetat que per n-èssima vegada em queixi de la tant meravellosa connexió a internet de Nova Zelanda. El què sí és nou és que des de fa més de dues setmanes estem sense internet al pis. La meva companya va contractar una nova companyia en tenir problemes amb l'anterior que ha resultat ser igual d'ineficient que la primera.

És curiós que tot i estar en un país diferent i tant llunyà, certes coses semblen ser exactament iguals.

Per altra banda, la meva càmera digital és fantàstica. Ja fa temps que el botó de disparar fa el burro. Sovint cal recordar-li que no cal que es pensi tant. Però des de que va caure a terra aquest cap de setmana que a més de pràcticament no disparar, no va el flaix.

I el meu super mega telèfon mòbil mola molt!! és dels més bàsics que mai he tingut, vaja tipus el primer que vaig tenir, trucar i enviar sms. No fa res més, però funciona de p.m.!! i el millor de tot és que és ultra resistent als intents de suïcidi dins l'aigua!!

Per no parlar del netbook que no em deixa skypejar amb tranquil·litat o del reproductor mp3 que es para quan vol.

Bé, qui vol tecnologia quan per viure només necessites menjar i dormir??

dijous, 3 de novembre del 2011

Quin futur m'espera?

Desde que vaig prendre la decisió de marxar en terres tant llunyanes, aquesta és una pregunta que no he parat de fer-me:"quin futur m'espera?".

Ara que ja fa temps que la sensació de temporatilitat s'ha apoderat de la meva vida, sembla que no hagi de tenir fi. Tot, absolutament TOT, està condicionat per la incertesa de no saber cap a on navegar, si més no, no amb prou claretat.

El primer objectiu: Anar a estudiar anglès a l'estanger. Complert! Estic aprenent molt i no només anglès, si no de la gent, de les diferent cultures etc.

El segon objectiu: Aprovar l'exàmen del CAE (Cambridge Advance Exam). Bé, aquest és un dels més difícils. La primera part de l'exàmen és el dia 1 de desembre i l'última el 7. Només em cal una mica de sort i que l'exàmen sigui fàcil!!!

Ara que estic veient que això s'acaba toca tornar a pensar en el futur de nou. Tornar a Catalunya, allargar la meva estada, viatjar per altres països, treballar, estudiar... Moltes coses a pensar i poques ganes de fer-ho, sincerament... L'únic que sé segur és que trobar una feina a "casa" cada cop pinta pitjor i això sí que dóna per pensar. Per altra banda l'enyorança després d'uns quants mesos a l'altra punta del món em fan venir ganes de tornar i abraçar als meus!!! (però no pas ben de pressa, eh!? :P)

De moment, la primera decisió que he pres sobre el meu futur més immediat, és viatjar una mica més per Nova Zelanda. I és que em té el cor robat. Com més en descobreixo més ganes tinc de conèixer-ne més!!

A vegades desitjaria que aquests moments de màgia que estic visquent no s'acabessin mai. M'agradaria no tocar de peus a terra de nou i quedar-me en "el paradís", ara que l'he descobert. Però per tal de fer el meu somni realitat caldria un cop de sort d'aquells que són impossibles o bé jugar a la loteria o bé anar al casino aprendre a guanyar i no perdre o tenir algun parent ric o descobrir una mina d'or o casar-m'he amb un home ric!!! :P Ah! i s'accepten més suggeriments!

Continua somiant Alba, alguna dia hauràs de tornar a la realitat!! Però ben cert és allò que diuen que somiar és gratis... jo estic visquent en un somni, no és marevellós?

Res de nou. O sí!

Fa dies que penso que estaria bé escriure alguna cosa interessant, però què? Bé, per mi aquí la vida és molt interessant. Malauradament plasmar-ho en un escrit avegades és complicat.

Podria dir que avui he fet un pre-test oral complet amb la Carla i que ha estat enregistrat en una cinta de K7 l'exàmen oral mentre els nostres 7 companys de classe ens avaluaven. Posteriorment han vingut les crítiques, contructives i la part pitjor: escoltar la conversa gravada....

Altres coses que m'han passat per exemple, és haver-me de llevar a quarts de quatre de la matinada perquè la meva companya de pis s'ha deixat les claus a casa, o posar la gamba fins al fons xerrant d'algú pensant que no hi és... O intentar fer una foto a una companya de classe que s'està adormint i que m'enganxin infraganti...

Però per sobre de tot el que no canviaria ni per tot l'or del món són les bones amistat que es fan aquí!! La gent se molt i molt oberta, i tot i que molta gent marxa, els nous en un tres i no res ja són com els amics de tota la vida, oi què fàcil??