divendres, 11 de maig de 2012

Més / More

L'aventura a l'altra punta del món es va acabar, si més no de moment. I és que ja se sap allò què diuen que no pots dir mai "d'aquesta aiga no en veurè". I és que he tornat a les terres que em van obrir "les fronteres".

Per saber-ne més elmonperdescobrir.wordpress.com

_____________

After finishing my adventure to the furthest place in the world, I'm back to the land where makes me feel for the first time to live and enjoy abroad.

More details in elmonperdescobrir.wordpress.com

dimarts, 21 de febrer de 2012

Impressions

Avui que ja fa exactament un mes que vaig tornar d'un país que em va captivar, he sentit nostalgia. Són moltes les coses que diferencien els dos països, però al cap i a la fi el què compte són les experiències viscudes a un lloc i a l'altre.

Una de les coses que vaig anyorar més quan era allà era el bon menjar. Per més que cuinés i que intentés fer-ho com a casa, mai és el mateix. Així que quan vaig arribar una de les primeres coses que vaig fer va ser menjar pa de veritat sucat amb tomàquet amb pernil de pota negre! I és que això és un clar exemple del què no es pot trobar allà.

La meva vida va tornar a canviar radicalment des del mateix moment en què vaig agafar l'avió de tornada. Tornar a casa, poder abraçar familiars i amics que feia tant de temps que no ho podia fer. Realment, tornar a casa és recomfortant. I això no significa que no trobi a faltar tot el què allà tenia: un estil de vida en què cada dia coneixia gent nova, i en què estaves aprenent constament de cada persona. On cadascú t'aportava alguna cosa diferent i única. Amb gent oberta, amable, que estaven disposats a judar a qui fos sense esperar res a canvi.

I ara ve la pregunta del milió: què he fet aquest darrer mes? Doncs bé, el primers dies, superar el jet lag. Després va venir el fred siberià del dimoni seguit de nevades i glaçades monumentals. Per tant, de moment he vist a tota la meva família i als amics que tinc més a la vora. I el què em porta més de cap, buscar feina. I per cert, el canvi d'estiu a hivern fred d'aquí és el què menys m'ha provat de tot. Ah, els virus que circulen per casa meva no hi ha maneres de fer-los fora.

I no em podia deixar de comentar que vaig assolir el meu objectiu a Nova Zelanda: aprovar l'exàmen del CAE. Recordo el dia en què haviem de mirar la nota per internet. Gairebé tots els de la classe estaven connectats esperant l'hora en punt. Quan vaig fer "clic", esperava que aparagués ben gros un "FAIL", però per sorpresa meva no va ser així!!! Vaig fer un crit que em va fer saltar de la cadira, la meva mare que en aquell moment estava a l'altra punta de la casa, va venir esperitada pensant-se que vés a saber què m'havia passat.

Per cert, les fotos són inèdites. Me les va passar fa poc la Sue (Coreana). Són de principis de desembre, menys la última que és anterior.

Auckland, de camí a la platja - 9/12/11

Reposant davant d'una cascada - 9/12/11

Mission Bay (Platja d'Auckland) - 16/01/12

Auckland - despedida de la Sue - 16/01/12

Playhouse (pub) - data oblidada, segurament el novembre

dijous, 26 de gener de 2012

La tornada

Últimes hores a Auckland. Em vaig llevar ben d'hora, vaig anar per últim cop a esmorzar a Hollywood (Hot chocolate+muffin), a fer unes últimes compres d'ultíssima hora i publicar l'últim escrit desde NZ en aquest bloc.

Més tard, un cop tot empaquetat, la Marie i la Carla em van venir a ajudar amb l'equipatge i anar fins a la parada del bus per anar a l'aeroport. Realment en vaig tenir molta sort d'elles, perquè anava carregada com un burro. I d'aquesta manera dues hores abans que sortís l'avió ja era a l'aeroport a punt per facturar. Però l'hora i mitja de cua se'm va fer eterna. Finalment quan em va tocar, un Argentí molt amable em diu "A ver a dónde va... Ah! a la República de Cataluña!".



Després de tenir problemes amb l'equipatge i pagar tot el que va caldre, em quedaven només 20 minuts abans no s'enlairés l'avió. Però encara havia de passar el control de seguretat. Així que corrent com una boja per l'aeroport, treure tot el què s'havia de treure i passar el control tant ràpid com es va poder. Per sort no hi havia gaire gent. I després corrents corrents a buscar la porta d'embarcament. Crec que aquí sí que la gent em va començar a mirar com una beneita. Però és que no es tractava de perdre el primer avió. Finalment vaig arribar, només quedaven 2 o 3 persones per pujar i menys de 15 minuts per enlairar-se. Verge com vaig suar i patir!!

Al cap de 3 horetes ja era a Sydney, on em vaig esperar-ne ues 2-3 hores pel següent vol. En 8 hores més a Bangkok, on vem haver de sortir de l'avió i passar controls de seguretat de nou (i aquest cop em va tocar l'escaner aquell tant polèmic que "despulla"). Un cop de nou a dalt l'avió, va venir el tros més llarg, unes 12 hores fins a Londres.Aquí les vaig passar putes. Finestra tot el rato amb els dos del costat clapant i l'aire acondicionat que no em deixava viure de fred. Un cop a Londres només calia agafar l'últim dels 3 avions. Però va caldre canviar de terminal i agafar una llançadora fins a la porta d'embarcament. Aquí ja sembla que estigui tot llest pels jocs olímpics. I al cap d'unes 2 hores més finalment ja era a Barcelona.

Allà m'esperava un comité de benvinguda format pel meu pare, el meu germà, la Laura i la meva neboda Laia. I una pencarta gegant que deia "Benvinguda a Catalunya!" i una estelada. Què bésties que són!!!

Però el meu viatge encara no s'havia acabat, calia arribar a casa. De camí vem fer una visita als parents de Conet. Finalment a l'hora de dinar del divendres 20 de gener vaig arribar a casa. I per fi menjar del bò amb pa de veritat!

dijous, 19 de gener de 2012

Bye New Zealand

[en català al final]

After exactly 33 weeks I'm leaving. I have no words to express how I'm feeling right now. On the one hand I'm happy to go back home and say hi and hug to all my family and friends, but on the other hand I feel sad. Anyway, this is the end of my adventure in these country, so far away from home and at the same time so close (thanks Mr. Facebook and Mr. Skype!).

Here I tried to do all I expected: learn English, discovering these amazing country, meet a lot of people all over the world and have a lot of fun. And I did. Just I want to say thanks to everybody that shared time with me. Thanks for made it so enjoyable, so unforgetable. Thanks for every hour, minute and second.

Now is time to say goodbye to all the friends that still here. It is as sad as to say goodbye every week to some friend who were leaving. Now is my turn. Time to think about the future, to go back to my 'old' live. But the experience made me a kind of 'new' person and at the same time the I remain same.

For sure I will never forget!!


Després de ni més ni menys que 33 setmanes, marxo. No tinc paraules per descriure com em sento. Per una banda estic contenta de tornar a casa i poder abraçar als meus familiars i amics, però per altra banda estic trista. Doncs sí, això és el final de la meva aventura en aquest país tant llunyà i a la vegada tant proper (gràcies al senyor Facebook I al senyor Skype!)

He intentat de fer tot allò que m'havia proposat: aprendre anglès, descobrir un país meravellós, conèixer gent d'arreu del món i divertir-me. I ho he fet. Tan sols vull donar les gràcies a tothom que ha compartit part del seu temps amb mi. Gràcies i mil gràcies per un temps simplement fantàstic i inolvidable. Gràcies per cada hora, minut i segon.

Ara és temps de dir adéu a tothom que encara queda per aquí. És trist, tant com dir adéu cada setmana a algú o altre que marxava. Ara em toca a mi. És temps per pensar en el futur, tornar a la meva 'antiga' vida. Aquesta experiència en certa manera m'ha canviat però al mateix temps segueixo sent la mateixa.

Segur que mai no ho oblidaré!

dimarts, 17 de gener de 2012

Auckland: últims dies


El viatge de Wellington a Auckland es podria dir que va ser entretingut. Per començar el Tobías, Suïs, es va adormir. Ell, puntual com és, no podia ser que fes tard. Doncs bé, gràcies a la mediació de servidora amb el conductor va poder agafar l'autocar pels pèls. A part d'això, la ressaca no el va deixar viure al pobre noi, així que no vaig tenir company per xerrar durant el viatge. Només diré que una bossa de plàstic, situada en un lloc molt estratègic, va ser molt útil en un moment determinat.

Després vaig passar 3 nits a Rotorua. El primer dia que vaig arribar plovia a bots I a barrals així que ni tant sols una volta no vaig poder fer. A part d'això la meva estada allà es va destacar per la meves visites a l'spa de l'alberg, relax i bany i massatge amb els fangs de Rotorua. I un dia tot anant al súper em vaig trobar de casualitat un mercat d'aliments.

El divendres vaig arribar a Auckland. Vaig convocar tots els amics que encara tinc aquí per anar al pub. I no van fallar: la Marie, la Carla, la Satoko, el Brad i el Leo. El cap de setmana ha passat i per fi el temps comença a millorar. I és que a l'illa nord el mal temps ha estat a l'ordre del dia durant les últimes setmanes, es veu que és un estiu atípic.

Poder tornar a passejar pels carrers d'Auckland després de 5 setmanes d'estar viatjant i descobrir nous cafès, noves botigues i que ja no hi cap bus gratis és recomfortant. I visitar barris de la ciutat on encara no havia estat té preu: visita a Hillsborough, veure una película dels barrufets (Visita a casa de la Marie). CBD, pizza casolana amb regal de despedida (la Hristina em va convidar a dinar a casa seva). Anar a Mission Bay (platja), despedida de la Sue i de la So Young. I és que Avui, la meva amiga Sue ha marxat cap a casa. D'aquí a pocs dies a Auckland tan sols hi quedaran menys de 4 gats de tota la gentada que he conegut.

Ara que ja estic a molts pocs dies de posar fi a la meva gran aventura a l'altra punta del món, els meus sentiments són contradictoris. Per una banda tinc ganes de tornar a casa, però per altra m'agradaria que aquesta aventura no s'acabés. Malauradament tot té un principi i un final. I ara toca posar punt i final al somni de viure en aquestes terres tant meravelloses on he pogut gaudir al màxim de cada instant. I la veritat em sento molt afortunada d'haver pogut disfrutar-ho tant! 

Foto a l'estil Coreà - A reveure Sue i SoYoung!!!


dilluns, 9 de gener de 2012

De dofins a Wellington


Finalment el gran dia per banyar-me amb dofins va arribar. A les 4.30 de la matinada em va sonar el despertador i vaig fer camí cap al punt de trobada. Ens van fer posar vestits de neoprè, gorro de neoprè, aletes i ulleres i tub per fer snorkel. Després de veure el vídeo amb les intruccions bàsiques (com ara fer el capullo per atreure els dofins) vem pujar a la barqueta en cerca d'aquestes bestioles tan peculiars. Vem fer dos banyades. En la segona el grup de dofins era enorme entre 100 i 200 (segons els guies). És una passada, et passen a 1 metre. Realment una experiència única! També vem poder veure com saltaven i feien piruetes.
Però el meu dia no es va acabar pas aquí. A les 9 del matí vaig fer camí cap a Picton passant per Christchurch. Més tard vaig agafar el següent bus fins a Abel Tasman, on hi vaig arribar cap a les 7 del vespre. Un dia llarg.

Altre cop allà vaig tenir dubtes de quines activitats fer (el temps vola i no es pot pas fer tot!), dubtava entre ala delta, paracaigudisme, vol acrobàtic amb avioneta, navegar, fer alguna caminada, anar amb caic o bé passar-me el dia dormint (que aparentment és l'únic que no faig gaire). Finalment vaig trobar una opció que em va convèncer: una excursió d'un dia que incloïa caiac, camida i navegar amb un catamerà. Així doncs, que de nou i per no perdre el costum va tocar llevar-se d'hora. La mala sort va ser que va fer mal temps. Això que la zona és famosa per ser la més assolellada del país, un dels guies fent broma ens va dir que estavem de sort de tenir mal temps! Així que començant pel caiac, amb vent i sense ni una sola parada i ni tant sols poder tirar ni una sola foto en aquest lloc de paratges increïbles. Després va tocar caminar una estona. Impressionant lloc, quins boscos quines vistes! I per acabar el dia navegar amb un catemarà va ser divertit, sobretot quan les onades t'oferien banyades gratis. Un cop acabada l'aventura va tocar pagar. Bé, vaig estar de sort i només em van cobrar un 45% del preu! I a més, com que tenia el temps just per agafar el bus que m'havia de portar fins a Nelson, van trucar el conductor i em va passar a recollir allà a on tenia l'equipatge. I aquí va començar la segona part del dia. El senyor conductor no va callar en les dues hores que va durar el trajecte, redéus quina pelica!

I un cop a Nelson, la Leone (amiga de la Risa) em va passar a recollir i un cop vem arribar a casa de la Risa, els vaig cuinar paella i crema catalana. Ah! La millor paella que he cuinat mai. I us preguntareu perquè. Doncs bé, la llagosta va ser la clau. El propietari de la casa de la meva amiga es veu que en té de sobres i n'ha regalat algunes a la Risa.

I avui, desde Nelson he agafat un altre bus que m'ha portat fins a Picton de nou. Aquest cop per agafar el ferri fins a Wellington (illa Nord). Al ferri aquest cop m'he trobat al Tobías (suís) i també per casualitat. Demà en teoria tocava n-èssim intent de fer la caminada pel Tongariro (la muntanya-volcà més important de l'illa nord). Malauradament no podrà ser i aquest cop no serà per culpa del temps, sinó un miserable minúscul tall al peu.

I amb això estic posant fi al meu viatge. En 4 dies tornaré a Auckland.



divendres, 6 de gener de 2012

Dormir o no, aquesta es la questio

Viatjar amb un bus tal i com ho estic fent te els seus avantatges i els seus inconvenients. Primer, la flexibilitat de pujar i baixar alla a on vulguis sempre i quant hi hagi espai en el bus. Coneixer gent, compartir experiencies etc. Ara be, quan es tracta de dormir cal estar al cas qui et toca a l'habitacio. En general nomes noies es millor perque no solen roncar o si mes no, no ho fan tant fort. Avui, a part de dormir enclaustrada entre el tercer llit d'una llitera i el sostre (no em podia ni assentar), m'ha tocar dormir cap contra cap amb un tio que roncava com un condemnat! Pero el millor va ser que quan se'n va anar a dormir a la 1.15am, ja em va despertar i aqui va ser el final de la meva nit i el principi del meu malson. Bravada d'alcohol i pudor de suat. Han sigut varies les tecniques que he intentat per fer-lo parar com ara sacsejar-li el cap, treure-li el coixi o fins i tot posar-li el coixi a la cara. Res de res.

I avui ens hem llevat a les 6 del mati. Hem parat a Christchurch per canviar de bus i despres hem arribat a Kaikorua. Aquest lloc es molt famos per estar farcit de dofins, balenes, foques marines i aus marines. Suposadament, ara hauria d'estar-me banyant amb els dofins, pero com que es estiu no ha estat possible, ple, ni un sol lloc. Aixi que dema tocara fer-ho a les 5.30am (del mati!!!!!!!!!!).  I dema fare nit a Abel Tasman.

[aquest escrit no hi ha ni un sol accent degut a que estic usant un ordinador amb teclat angles]



dijous, 5 de gener de 2012

Queenstown - Mt Cook - Rangitata


Ahir al matí, amb l'autocar gairebé ple, vem enfilar camí de Queenstown cap al Mont Cook. És el pic més alt del país, amb més de 3000 metres I està situat aproximadament al mig de l'illa sud. És una vall plena de muntanyes I amb varies glaceres. Desdels anys 20 fins als anys 70 havia estat un domini esquiable. Malauradament el procés de desgel de la glacera fa inviable aquesta activitat econòmica. Però alguns atrevits arriben a les parts més altes amb helicòpter I esquien sobre el gel.

La Vall de Tasman havia estat una de les glaceres més grans de la zona. Segons el guia de l'excursió que vaig fer, aquesta vall havia estat 600 metres més profunda. Actualment està plena de sediments. La zona està plena de llacs amb un color blau espectacular. Això és degut als minerals aportats pel desgel.

Aquesta zona és on Sir Edmun Hillary, el primer a coronar el cim de l'Everest, fa entrenar-se abans de grans fites com ara travesses pel Pol Sud. Hi ha un museu, audiovisuals I una estàtua en la seva memòria.

La tarda d'ahir va ser molt més emocionant del què en un principi haviem pensat. Vem fer una excursioneta primer en 4x4 I després en una mena de quad cap al parc Natural. A 10 metres del final del tram amb el quad, es va espatllar. Així que vem caminar, vem pujar a un turonet molt proper I vem poder observar el final de la glacera del Mont Cook. Mentrestant el nostre guia intentava que ens vinguessin a recollir, malauradament ell tenia la clau de l'altre vehicle. Així que mentre els seus companys intentaven buscar una solució, ell va intentar reparar el quad. La solució va arribar gràcies al seu cordó de la sabata I la meva mà menuda al cap de mitja hora llarga. Per la tornada van caldre dos conductors: un pel volant I l'altre pel gas (cordó de la sabata).

Avui, hem fet camí cap a Rangitata, passant pel llac Tekapo. Un dels més bells, d'aigua també de color blau (per cert, fa unes 3 o 4 setmanes alguns actors del Senyor dels Anells eren per la zona, I Peter Jackson a Queenstown, segons les veus que em van arribar). I ara mentre uns fan rafting, altres estem enfilats al tercer pis d'una llitera (mig enclaustrats al sostre) escrivint en aquest blog.

Demà ens espera un dia emocionant, passant per Christchurch (on recentment hi han hagut molts terratrèmols, l'últim el 23 de desembre) farem nit a Kaikorua, on tindrem l'oportunitat de banyar-nos amb dofins. Qui s'hi resistirà?

Lake Tekapo

Mount Cook (White one on the left) and the the end of the glacier. -Mont Cook (el blanc de l'esquerra) i el final de la glacera


Mount Cook, with a cloud on the top - El Mont Cook amb un núvol al cim

dimarts, 3 de gener de 2012

Milford Sound

Després de visitar la part situada a l'extrem més sud del país, va tocar fer cap a Milford Sound. Aquí ja hi havia estat amb la Laura, però vaig quedar tant marevallada que he repetit. Impressionant. Ho vaig veure quan era hivern i nevat i ho he vist sent estiu, amb algunes parts amb neus perpètues.

Els fiords són una de les parts més espectaculars de Nova Zelanda. Simplement espectacular. Arran de mar i muntanyes que s'eleven més de 2000 metres. Degut a la seva inaccessibilitat va ser una de les últimes parts a ser descobertes pels europeus.

La nit la vem passar a Gun's Camp. Un lloc remot situat al mig del no res al bell mig del Parc Natural de "Fiorland". Allà s'hi pot acampar, o bé llogar un llit en una de les barraques tipus refugis. L'electricitat que hi ha és produïda per un generador. Hi ha dutxes d'aigua calenta gràcies a una caldera de llenya. I a les 10 del vespre, s'apaguen els llums i a gaudir de la nit a la vora del foc a l'aire lliure o bé dins de les barraques.

Per cert, mentre tornava de Milford Sound, en una de les parades per fer fotos vaig veure una furgoneta amb una estelada. Em va faltar temps per anar-hi i saludar-los. Doncs va resultar que era la Gisela, una coneguda de la meva amiga Alba de Mallorca que es va posar en contacte amb mi abans de venir a l'altra punta del món. Ella va estar un temps a Auckland però no vem tenir l'ocasió de conèixer-nos en persona. Doncs finalment ho hem fet per casualitat. I aquest matí ens hem tornat a trobar. Han acampat no gaire lluny d'on nosaltres hem passat la nit.

I avui hem fet ruta de nou cap a Queenstown. Els propers dies seran pujant cap al nord fins a Picton. Passaré una nit a cada lloc: Mount Cook, Rangitata, Kaikorua i Picton. I després a pensar com continuaré la ruta.









diumenge, 1 de gener de 2012

Bye bye 2011!!!

Ahir, últim de l'any arreu del món, vem ser el primer lloc a donar la benvinguda a l'any nou. Un dia molt i molt especial. Va ser una revetlla viscuda intensament.

Després que l'anterior nit, els 3 meus companys d'habitació arribessin a les tantes cridant, ronquessin com campions i es llevessin a les 6 del matí sorollosament, va tocar un dia de relax per estar en condicions per a la nit. Passejada pels jardins de Queenstown, visita a les parades del mercat (que no sé si és periòdic o bé especial per a l'últim dia de l'any) i una migdiadeta.

Però la nit aquí comença d'hora. A les 7 de la tarda vaig dirigir-me al pub "Altitude" per fer allò que anomen "Pub crawl", que no és ni menys que una ruta de pub en pub on et donen un xupito a cada lloc i descomptes per a les begudes. La Sue i la seva amiga Coreana van ser les meves companyes. També hi havia molta gent que havia anat coneixent viatjant. Molt divertit. L'anécdota va ser que quan estavem a punt d'entrar a un dels pubs va sonar l'alarma antiincendis, així que mentre el bombers feien el seu cerimonial, nosaltres esperavem a fora fent baixar l'alcohol.

A la mitjanit no hi va haver campanades. Un compte enrere en un dels nombrosos esceneraris amb música en directe va ser el què ens va fer donar l'entrada al nou any. Just després van començar els focs d'artifici. Ben parit, i mooolt diferent del què mai havia fet.

També em vaig trobar al Tobi (alemany), el Tobías (suís) i la Tomoko. Vaig estar molt i molt contenta de poder-ho celebrar amb tots ells!!

I avui, havent dormit unes dues horetes i mitja i interrumpudes per les meves fantàstiques borratxes companyes d'habitació, he fet camí cap a Invercagill, situat a l'extrem sud del país. Les fotos de tot plegat esperò que les pugui penjar ben aviat...

Bon any 2012 i que els vostres desitjos es facin realitat!


Queenstown Gardens

Pub crawl- With Sue (left) and bus mates

Afegeix la llegenda


Fireworks - Welcome 2012!! (sorry I have no good pics)

The Bluf - The south extrem of the South Island

Madita and me in Invercargill